Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d’un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

El dogma dels acatalanats nega tot fet de continuïtat entre el poble valencià pre i postjaumi, lo que els obliga a afirmar que es tracta d’un joc o deport importat pels nobles “conquistadors”, encara que no nos aclarixquen ni per qui fon dut, ni d’a on el dugueren. Per aixo, en la p 842 de la tesis doctoral “El monestir i la mesquita” llegim que l’inici del joc de pilota ha segut calificat pels “sabudots” acatalanats “com un joc urbà i cristià, practicat de manera preferent per la noblesa del país”. Vorem com parlem d’un joc que tant en els seus inicis com ara es caracterisa precisament per ser practicat pel poble pla, comprovant la falsetat de dir que era un joc cristia.

Es significatiu que Corominas escriga en el seu “Diccionari etimologic” (vol IV p 541), que el joc de pilota es un joc valencià, “sense gaire precedents ni ecos en el Principat”, cosa que podiem presupondre, perque d’haver existit en Catalunya, la seua desaparicio denotaria una total falta d’arraïls populars. Les escasses cites que es referixen al joc de pilota en Catalunya, es deuen a una segura influencia valenciana. En identic cas estem, si parlem d’Arago. En relacio a un possible orige occità o frances, es interessant coneixer que Albert de Luze, en la “Magnifique Histoire du jeu de paume” (1933), pensa que el joc de la pilota, fon introduit en la peninsula pels musulmans. Pero anem a vore com aixo tampoc es de veres i el joc de la pilota valenciana no es mes que un atre element etnologic valencià d’origens que es perden en els inicis de l’historia.

Es dificil trobar ad algu que no reconega que la cultura grecorromana escampà per Europa determinats jocs de pilota a ma. Per posar un eixemple, citarem a Seneca que en “De Beneficiis” escriu que “Si cum exercitato et docto negotium est, audacius pilam mittemus; utcumque enim uenerit, manus illam expedita et agilis repercutiet…”, volent dir que “si es juga a pilota en un expert, podem llançar-li-la com vullgam, perque nos la tornarà agilment en la ma”. Curiosament, Llorenç Millo ha parlat de la modalitat romana del “Harpastum” com a l’antecessor del “Raspall”. Podriem pensar en la confluencia de jocs de pilota romans i prerromans, si atenem a que en relacio a la paraula “Galocha” que dona nom a una atra modalitat de Pilota Valenciana, Corominas diu que “no és desenraonat” un orige prerromà de la paraula, procedent d’un “galòxina” en un significat relacionat en les mans. Podria ser que les distintes modalitats de Pilota Valenciana tingueren el seu orige en la cultura resultant de la fusio iberorromana. Aixina com el joc “a llargues” es juga de forma pareguda en uns atres llocs, no existix res paregut a la modalitat de “Escala y Corda”.

Que el joc de pilota existia en la peninsula, faltant poc mes de mig sigle per a l’invasio musulmana, ho demostra el fet de que sant Isidor de Sevilla, escriu sobre ell, explicant-nos que el nom de “pilota” ve d’estar plena de pels: “Pila proprie dicitur quod sit pilis plena”. Afig que tambe es diu “esfera” de ferir o colpejar: “Haec et sfera e ferendo uell feriendo dicta”. Parla de jocs com la “trigonaria” i la “arenata”: “Inter species pilarum sunt trigonaria et arenata” (Isid. Orig. 2.18.69)

No te ningut trellat pensar que el joc de la pilota es pergue entre els descendents dels iberorromans valencians, simplemente perque els seus dirigents profesaren l’islam, o perque alguns d’ells s’hagueren fet musulmans. No hi ha ninguna prohibicio en el Corà respecte del joc de pilota. Per una atra banda, sabem que tambe els musulmans el coneixien i el practicaven, perque per eixemple Avicenna o Ibn Sina, (980-1037), el nomena en la seua obra “Al Qanûn fi Al-Tibb”, diferenciant entre “pilota gran i chicoteta”, dient textualmente: “…et cum pila magna et parva” segons la traduccio d’eixa obra al llati, que du per titul “Canon Medicinae”. Maimonides, naixcut en Cordova l’any 1135, escriu en “Aforismos médicos…” que “La mejor clase de ejercicio es aquel que cansa el cuerpo mientras que endurece el alma, haciéndola feliz, como por ejemplo la caza, o jugar con la pelota.”

Al poc de temps de la conquista cristiana de Valencia, trobem una primera referencia a la Pilota Valenciana que coneguem pel croniste d’Alcoy Sanchis Llorens, qui, en “Les tres placetes del primer raval” (“Ciudad” Alcoy 2-IX-1980), nos informà de que passat l’atac que feu al-Azraq contra Alcoy l’any 1276, s’alçà una muralla en forma d’arc que formava tres placetes, una de les quals es nomenava placeta “del Jugador de Pilota”

El valencià Arnau de Vilanova (1238-1311), recomanà a un atre valencià Jaume II, en “Regimen sanitatis ad regem Aragonum”, sobre els eixercicis o deports que eren apropiats per a un rei, dient-li que havia de triar-los perque la dignitat real havia de mantindre’s sempre ilesa, afirmant que jugar a pilota o a jocs pareguts de brega no era propi d’un rei, perque menyspreava la seua persona i fea mal a la cosa publica: “Illa tamen in proposito species motus ad exercitium eligi debet per quam semper illesa permaneat regalis maturitas et honestas. Qua propter ludus pile aut talis aut lucte cum coetaneis nullo modo regi congruit quoniam personam ipsius contemptibilem reddit et istud publice utilitati nimium derogat”. Dona l’impressio de que per a Arnau de Vilanova, el joc de la pilota no era precisament propi “de la noblesa del pais”, desaconsellant-li’l al rei. Segurament, l’elevada posicio social d’Arnau de Vilanova, li faria no vore en bons ulls un deport popular en el qual es creuaven apostes i que no sempre acabava en pau. En un atre ambit, Alfons X dia a los “perlados” (per prelats) que “…non deuen jugar Dados, nin Tablas, nin Pelota, nin tejuelo…” (Partida I, Título V, Ley LVII)

No obstant, sant Vicent Ferrer (1350-1419), que per necessitat havia d’estar mes prop del poble pla, situà al joc de pilota, en un dels seus sermons, entre els jocs permesos: “Podeu jugar hun poch als jochs permesos; al palet, a la pilota, al dart, a la ballesta…”

L’extensio popular del joc de pilota pels carrers de pobles i ciutats, feu que escomençaren les prohibicions. El 14 de juny de 1391, els jurats de la ciutat de Valencia vedaren “jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota…”, justificant-ho perque en el joc “se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses injuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e plaçes de la Ciutat”. El dia 15, els Jurats afigen als motius que “…tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch”. Pero la prohibicio tingue una forta reaccio popular. Els Jurats nos conten que s’ajuntaren “una companya d’omens de paratge e alcuns d’altres”, dient que “…puxs lo joch de la pilota los es vedat, que jugaran a la xoqua e altres jochs de garronades, e, si tot los fall, arredolaran pedres a les cames dels passants…”. No conformes en aixo, per la nit, “anaren de carrer en carrer cridan ab veus contrafetes, e desonran e vituperan e difaman molts del consell, en general e en singular, e altres, axi homens com dones”, anant a casa dels jurats dien-los “cornuts”. Les prohibicions han segunt constants en l’historia. Per eixemple, en Gandia, ne tenim des de que Alfons el duc de Gandia (1358-1424), manà que “…nul hom de qualsevol estament e condisio sia no gos o presumexca jugar a ningun joch de pilota”, tant “…dins los murs de la dita vila ne en la Vilanova”, lloc est ultim d’assentament de conversos, fins al bando de 1840, pel qual l’ajuntament de Gandia prohibia que chics i chiques juguaren pel carrer a pilota “…baix pena de quatre reals de velló que pagaran els pares per los fills i els amos per los criats”. Les prohibicions eren contestades pel poble satirisant els motius aduïts per les autoritats, per als qui qualsevol excusa era bona, com es pot comprovar en esta cançoneta popular: “En Valencia han fet un bando / que no juguen a pilota / que una uela s’ha mort / del susto d’una granota”.

Si continuem en cites historiques, es evident que alguna mencio a la Pilota Valenciana haviem de trobar en les obres lliteraries protagonistes del sigle d’or de la llengua valenciana. Per aixo, en “Lo Proces de les Olives”, el “Sindic del Comu dels Peixcadors” replicà a Jaume Gaçull, dient-li que: “En joch de pilota podeu l’avantatge / donar al qui jugua”.

L’extensio del joc entre totes les classes socials i les prohibicions de jugar al carrer, motivaren que fonamentalment les classes altes en possibilitats economiques construiren “trinquets” o espais privats per a jugar a pilota. El valencià descendent de judeus, Lluis Vives (1492-1540), en “Varius Dialogus de Urbe Valentia” nos posa en coneiximent de l’existencia dels trinquets de “Barcii”, “Masconorum” ,“Miraculi”, “Carrossorum” es dir de Barcia, de Mascó, del Milacre o d’en Carroç. En França o Flandes, el joc de pilota era un entreteniment de la noblea i Vives nos parla de “sphaeristerio nobilitatis” o joc de pilota de la noblea. En el text de Lluis Vives trobem comparacions entre la Pilota Valenciana i els jocs de pilota de França o Flandes, sabent que alli juguaven “super pavimentum lateribus constratum, planum et aequale”, es dir sobre paviment pla, afegint que les pilotes d’ells eren de cuiro blanc, fetes ordinariament de pels de gossos i mes dures, per lo qual rarament juguaven en la ma, sino en raqueta: “sed sphaerulas minores vestratibus, et multo duriores ex corio albo…sed pili fere canini: eamque ob causam raro luditur palma…sed reticulo”. Sabem que antigament l’indumentaria incloia algun tipo de gorra, perque Vives nos fa saber que front a la de França, la d’aci no portava traveta baix la barba a no ser que fera molt de vent “hic non utimur, nisi quum est ventus vehemntiur. Català de Valeriola, en la seua autobiografia, referit-se a a 26 de març 1613 nos parla d’uns “religiosos com jugaren a la tarongeta en alt…” dient que “jugaven en un capuchó, com qui juga a la pilota”.

Una prova de que el joc de pilota es un element etnologic valencià de continuïtat i preexistent a Jaume I, es el fet de que fora practicat per valencians de zones a on la religio absolutament dominant continuava sent la musulmana. Resultaria prou desficaciat pensar que els cristians “repobladors”, que no sabem com ni perque sabien jugar a Pilota Valenciana, s’havien dedicat a ensenyar a jugar als musulmans, sobre tot quan el dogma acatalanat predica que eren una classe somesa i practicament esclavisada. Ho comprovem per varies fonts. Trobem referencies en el llibre “La vall de les sis mesquites”, aixina com en la tesis doctoral “El monestir i la mesquita”, les dos de Ferran Garcia-Oliver, i referides a la Vall de l’Alfandech o de la Valldigna. L’any 1503, un guardia desconeix el nom d’un musulmà que furtava raïm, encara que sabia que el lladre “juga a pilota”. En 1526 quatre musulmans jugaven en la plaça de Xara i tot anava be fins a que “sobre lo jutgar de una pilota vingueren a noves”. En 1560, en una atra partida, es discutí sobre una “falta”. Ferran Garcia-Oliver parla de “la primera crònica esportiva valenciana”, referint-se a una partida jugada en Benifairo l’any 1561, per la qual sabem que hi havia “molta gent mirant lo joch de pilota” resultant que “…guanyava lo dit Maluinet lo major de huyt o de nou jochs. E, tornant-se a rescabalar los altres, e devent tres o quatre jochs, lo dit Maluinet se u dexà, dient que pagassen les despeses…”, rao per la qual s’acabà la partida en insults i galtades: “E lo dit Aró se alçà e li dix que tenia cara de bochí. E lo dit Àxer Maluinet li dix que més cara de bochí tenia ell dit Aró. Y lo dit Aró li pegà ab la ma en lo cap o en la galta”. Encara podem trobar-ne mes. Per la “Vita di Girolano di San Leocadio” (Saó, (1990), núm. 129, pp. 48-51) sabem que el 1502, un italià cami de Gandia, contemplà com els musulmans de Xeraco jugaven una partida “a llargues”, segons li digue “Panchaverdeta”. No deixa de ser curios que en Relleu, en la Marina Baixa hi haja un parage dit “Trinquet dels moros”. Confirma tot lo anterior el fet de que en la “Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianas de nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre” diga dels musulmans que: “Vanaglórianse de baylones, jugadores de pelota y estornija, tiradores de bola y del canto… y de otros hechos semejantes de gañanes”.

En el joc de pilota tenim vocabulari probablemente prerromà com “galocha”, i vocabulari llati exclusiu com “ferir” en el sentit de colpejar fort. Hi han paraules que procedixen de l’arap, i que no tindrien sentit si el joc de la pilota no haguera convixcut en eixa llengua durant l’epoca de dominacio musulmana. No s’entendria que se “alfarrassara” la partida, del arap “harrs” que vol dir estimar o justiprear, o que la pilota per a jugar a “galocha” siga de “badana”, que ve de l’arap “batana” que vol dir pell de corder. Contem en paraules que segur que foren creades pel romanç valencià anterior a Jaume I, mal dit “mossarap”, com “Bolera” pressent en expressions com “bot i bolera” (vore DECLC vol IX p 357). Per ultim, el joc de pilota te vocabulari propi desconegut en català, com per eixemple, “encalar-se” una pilota, que “s’encabote”, “reballar-la”, “empomar-la” o “poar-la”. El seu bot pot ser “assorat” i “estomordit”. Un jugador o “pilotari” que no “pilotaire”, pot “desmancar-se”, “despanyar-se” en el joc, faltar-li “un blau”, pegar una “rastellada”, traure “de manró”, fer un “marro”, “porrar”, jugar a “nyago” o contestar un rebot “de carchot” o “de pechineta”. El “bolinchó” protegix al public. Un català dificilament haura sentit parlar dels “gallons” de les pilotes, ni de les de “tec” o de “vaqueta”, i si ou que el “marchador” ha de “marchar”, seguramente pensarà que algu que sol anar-se’n, s’en va una atra volta.

La conclusio de l’articul es que la Pilota Valenciana es un fet diferencial valencià, d’arraïls anteriors a la conquista cristiana i que torna a posar de manifest la continuïtat del Poble Valencià. La Pilota Valenciana es prou mes que un deport mantingut pel poble pla, sense necessitat d’institucionalisacio alguna. Forma part d’un sentiment colectiu de practicar un mateix joc que es exclusivament nostre i part integrant de la Cultura Valenciana. En 1893, s’inaugurà en Valencia el frontó Jai Alai, convidant per a l’ocassio a pilotaris bascs. Marti Gadea va contrapondre “la valentia, ardiment i soltura” dels valencians al “gelat y poch atractiu…soso y poch expansiu” dels bascs, afegint la frase natural de que “Cada ú que s’alabe lo d’ell”. Sentim-nos satisfets i conegam el nostre deport nacional. A pesar del mal que han fet i continuen fent els nostres acatalanats, diem-los que la partida es guanya quan se fa l’ultim quinze. I esta partida la guanyarà el Poble Valencià.