Per a citar esta obra: FONTELLES, Antoni (2024), Resenya de Xaverio BALLESTER (2021), Orígenes de la lengua valenciana. La hipótesis repoblacionista, Saragossa, Universidad de Zaragoza, 445 + pagina uep.

L’obra

El llibre està dividit en tres parts, la primera (pp. 13-65) es una introduccio a la teoria repoblacionista com a orige de la llengua valenciana i causa de la distribucio actual. Es el nucleu del paradigma catalaniste. Tant en la versio ‘curta’ (repartiment, repartimentista), com en la ‘allargada’ (immigracio, immigracionista), l’hipotesis es la mateixa: la discontinuïtat entre la varietat romanica prejaumina i la postjaumina, per lo qual les dos llengües neollatines inicials (catala i aragones) aparegudes en territori valencià son portades. Atenent ad este criteri, tant l’explicacio repoblacionista com l’explicacio ‘occitanista’ son rupturistes, mentres que la valencianista es continuista (perque postula una raonable i provable identitat idiomatica de varietats ante i post conquista).

Dedica uns apartats a una de les ‘dificultats’ (critiques) que se li ha retret al paradigma valencianiste: la falta de texts (poesies, cartes, testaments...). Ballester defen que l’absencia de documents escrits no es obstacul per a l’existencia d’una llengua (el nostre cas no es excepcio, donades les caracteristiques socials d’aquells sigles); en ciencia hi ha metodos indirectes provatoris plenament acceptats (p. e., en sistemes solars lluntans, la presencia d’un planeta es corrobora no per la visio directa de l’objecte sino per la perdua d’intensitat lluminica de l’estrela per davant de la qual passa aquell; en l’experimentacio sicollingüistica la complexitat d’un text se deduix pel temps utilisat en la resposta). Ademes, hi ha moltissimes llengües actuals que no tenen tradicio escrita.

Entre les novetats, inclou al final d’alguns dels apartats 150 objeccions al plantejament repoblacioniste (genericament catalaniste) de molt distint calibre. Totes interessants, pero n’hi ha moltes que son jerarquicament de nivells alts i que a l’hora de calificar la-les teoria-es, des d’un punt de vista epistemic, es poden considerar invalidants de l’hipotesis. P. e. la numero 28 (p. 62) argumenta que les repoblacions similars constatades en uns atres llocs peninsulars no tingueren el mateix resultat de suplantacio de llengua (li resta validea externa perque impossibilita generalisar-exportar el model causal valencià a uns atres llocs espanyols o estrangers).

Tal volta hauria segut convenient remarcar o agrupar aquelles contraargumentacions invalidants, front a les que poden ser considerades mes accessories (mes avant tornare sobre este tema).

En el segon capitul (pp. 67-155) expon la teoria repartimentista; cronologicament es la primera i l’apuntà a finals del XIX Teodor Llorente, la continuà Antoni Griera i la difongue l’historiador Joan Reglà. Vincula l’aparicio del valencià en la distribucio poblacional dels llibres del Repartiment de la ciutat i del Regne de Valencia (son tres volums, corresponents a diverses epoques del principi de la conquista). Es una argumentacio molt ‘trillada’ en el paradigma valencianiste: objeccio 33 (p. 76) “de modo general la supuesta distribución territorial de las lenguas de los repobladores queda frecuentemente contradicha por las fuentes documentales”, i tambe 45 (p. 95), 46 (pp. 96-97), 47 (p. 98), 48 (p. 99), 53 (p. 106)...; la falta de concordança entre furs – llengua, senyoriu – llengua, etapes reconquista – llengua, divisio eclesiastica – llengua... (tractat des de diversos punts per Antonio Ubieto, Amparo Cabanes, Ramon Ferrer, José Vicente Gómez, Leopoldo Piles, Pedro López, Albert Cuadrado, Jesu Masià –text inedit–...).

Des del principi el paradigma valencianiste l’ha atacada en excelents resultats, crec, (d’aci ix la substitucio immigracionista), pero Ballester aporta algunes novetats, 44 (p. 91), justificacio del silenci de les fonts respecte a un romanç autocton; 62 (p. 136), certs antroponims atribuits a orige aragones o catala poden ser perfectament autoctons per antiguetat, densitat i distribucio preferent en el nostre territori; 69 (p. 145), les localitats repoblades en mes d’una ocasio haurien d’haver canviat de llengua, segons la teoria...

El tercer capitul es el mes extens i complex (pp. 157-421), i el mes interessant. Entra directament a rebatre, punt per punt, els multiples aspectes –debils o contradictoris– de l’hipotesis de repoblacio allargada, que es la proposta d’Enric Guinot en Els fundadors del Regne de València (1999). En principi, l’obra de Guinot (dos llibres) es compacta i impacta pel volum d’informacio, pero pert aigua com un garbell, i aço ho sabem els que l’hem llegida.

Ballester remarca una inconsistencia fonamental: com que tenim notables i abundants eixemples d’us llingüistic consolidat en moltes localitats, p. e., en 1270 o en 1293, ¿quína necessitat hi ha de prolongar l’immigracio idiomatica fins a 1425 en caracter general?, i una derivada tambe fonamental, ¿per a qué establir tres etapes quan provablement en una n’era suficient?, la resposta es clara per a mi, per a evitar caure de nou en un ‘repartiment’ (la situacio sociollingüistica es producte d’un breu periodo inicial d’assentaments) i per a superar que els pelats numeros del principi no corroboren la particio llingüistica, ni en Valencia ni en molts atres municipis (a banda de que la reparticio, les donacions, no es traslladable automaticament a canvis demografics, o de que hi ha revocacions, o permutes...).

Des d’un punt de vista de filosofia o sociologia de la ciencia, la proposta immigracionista es una hipotesis ad hoc per a tapar el forat deixat per l’insuficient i insatisfactori plantejament repartimentiste (no els quedaven moltes alternatives), que s’havia caigut a trossos... pel treball d’algunes formiguetes de la teoria valencianista. No fon un canvi ‘voluntari’ sino ’forçat’, la prova està en que des de 1999 no he vist (no ho conec tot) cap de critica ad esta hipotesis des de la seua banda i aixo que els forats es veuen en una nit sense lluna. I no n’hi ha perque en aquell paradigma es practíca el dogmatisme (moltes de les afirmacions, sino totes, son discutibles, pero es declaren veritats incontrovertibles) i la descalificacio dels dissidents (perque lo que no s’ajusta a la versio dominant es una anormalitat, una desviacio o una patologia). Que hi ha presuposts ideologics en totes les teories es innegable, pero mentres no transcendixquen a les hipotesis o als resultats (acomodacio de l’observacio a la teoria), no es preocupant.

Donada l’amplitut de l’investigacio, hi ha lloc per a tractar moltes qüestions conexes i determinants: el problema del salat, fals o verdader (llinages i toponims); els jueus i el musulmans com a repobladors (ya s’havia apuntat per algun atre investigador); els moviments poblacionals interns (alguns documentats i uns atres que se suponen, per analogia); les curtes bases demografiques que s’instalaven en una poblacio respecte a un contingent mes numerós que ha d’existir necessariament, pero que habitualment ni es quantifica ni es menciona; els analisis individualisats de poblacions com Sant Mateu o Castello (que no ajuden a l’hipotesis guinotiana precisament); el paper que uns atres grups etnics han tengut i que ni sumen ni resten en l’implantacio idiomatica, ya que nomes conten catalans i aragonesos, p. e. ¿qué fem en els ultrapirinencs?; les possibles concomitancies entre les varietats antigues, especialment en l’aragones (que tambe han segut senyalades fa anys)...

Metodologia i epistemologia

Les teories tenen un nucleu infalsable per definicio (el valencià es un dialecte consecutiu del catala) que es el que permet continuar investigant, entorn al qual n’hi ha hipotesis protectores que son les atacades pels contraarguments i els contraeixemples i son les que van caent una darrere de l’atra o se substituixen. Des de la sociologia de la ciencia, lo que passa i sabem es que el paradigma, el programa d’investigacio cientifica, no es unicament saber en estat pur... te uns components socials que l’ajuden i li otorguen poder i autoritat com es el cas de la teoria catalanista. Provablement en qualsevol atra area del coneximent s’hauria abandonat l’hipotesis, pero aci no passa ni passarà, perque hi ha en joc molts interessos (epistemics, socials, politics o economics) i perque te un ample soport institucional (persones i ents) que ha captat durant moltes decades.

Per a evitar els buits teorics que tenía era esperable que el paradigma catalaniste evolucionara i oferira unes atres solucions, conseqüencia de l’aparicio de nova documentacio (els llibres de corts: Alcoy, Cocentaina, Valencia, que mostren una ‘realitat’ molt diferent a l‘estereotipada i que no els lleva la son als seguidors) i lo poc o molt que el paradigma valencianiste ha anat elaborant (en aço no trobe que haja influit el paradigma occitaniste, que tambe es, repetixc, immigracioniste i rupturiste).

En el text que comente, hi ha 150 objeccions a l’hipotesis repoblacionista, pero com he dit no totes tenen la mateixa importancia. Aixina la denominada validea teorica te dos variants: l’interna (la relacio entre la variable independent i la dependent: poblacio = llengua) i l’externa (la possibilitat de generalisar els resultats a unes atres situacions: es dir, que esta explicacio de la predominancia d’una llengua per efectes del poblament es puga predicar tant aci com en China o Brasil).

Hi ha una atra classe de validea, la predictiva, que servix per a comprovar la calitat argumental. La teoria catalanista, en general, no preveu el panorama social que dibuixen els llibres de corts com la proximitat entre etnies o els fenomens d’interaccio idiomatica (mes be n’ha presentat un atre totalment contrari, com expressa el titul d’algun llibre, “La muralla de la llengua”); pero tampoc pot justificar l’existencia d’una abundantissima toponimia i antroponimia romaniques sense transmissors (en el cas de la toponimia podria mantindre’s in extremis entre els musulmans arabofons, pero quan es tracta de l’antroponimia... en els propis natius pobladors...), element que ya tingue un analisis ben detallat per part de Peñarroja (1987, 1989, 1990...); i queda en l’aire la rao per la qual el valencià, dialecte consecutiu del catala, en el supost que la majoria de parlants coneguts en una poblacio o zona foren orientals, s’haja d’adscriure al catala occidental, sobre tot tenint en conte el nivell d’identificacio segura dels nouvenguts, un 50%, segons Guinot (percentage al qual Ballester va restant representativitat, per diverses causes i el deixa, ironicament, en un -2%, pp. 219-222).

No es a soles la validea, sino que la fiabilitat (l’aplicacio metodologica per distintes persones ha de donar els mateixos resultats o pareguts) es molt debil quan el propi Guinot te dubtes en l’atribucio dels gentilicis al catala o a l’aragones (a voltes ell varía, com mostrà fa anys Cabanes 1998, 2001) i quan uns atres investigadors (Peñarroja, Ballester...) no obtenen resultats pareguts sino divergents...

Encara que es diu en moltes ocasions, resulten un poc disperses i no crec que quede clar el volum i el nivell de les dificultats que la teoria repoblacionista (repartimentista o immigracionista) no conseguix superar. Per a mi, son essencials: a) absencia de documentacio que explique la suposta tendencia inicial (el resultat final el sabem) per la qual els ‘aragonesos’ optaven per l’aire de la montanya mentres que els ‘catalans’ preferiren la brisa costera, extrem demografic desmentit per les observacions fetes pel propi Guinot; b) insuficiencia documental (en les dos hipotesis) per a totes les localitats en els tres periodos en que dividix la repoblacio Guinot (Pedro López 1995); c) problematica o falsa identificacio dels antroponims dels repobladors (llinages o malnoms) per la variabilitat atribucional i perque en molts casos l’adscripcio al catala o l’aragones es dubtosa o falaç (Cabanes 1998, 2001; Chiralt 2004); d) determinacio dels percentages de repobladors suficients o necessaris per a implantar una llengua (aço es capital; per a les dos hipotesis, Fontelles 1997, 1999); e) desconfirmacio de l’hipotesis des de la genetica de poblacions; f) processos similars en uns atres llocs no han donat el mateix resultat, escas o nul valor predictiu de l’hipotesis (no generalisacio), g) necessitat de negar l’existencia d’una varietat romanica activa prejaumina o contemporanea en el correlat de l’inexistencia de ‘mossaraps’, de valencians, que te en contra tota la toponimia i antroponimia (Peñarroja 1990, 1993, 2007) i les mencions als ‘valentini’ en la disputa judicial sobre l’adscripcio de la seu metropolitana de Valencia (Vicent Castell 1996); h) no consta que hi haja alguna parla de transicio o hibrida en ninguna localitat ni en caracter general (es dona predomini automatic d’una de les varietats)...

Com mostra Ballester, la proposta extensa de la repoblacio (immigracionista) patix els mateixos defectes, aumentats, que la predecessora (repartimentista).

Una mentira de Guinot, comprovable

Diu Guinot (p. 66) que El mozárabe de Valencia (Peñarroja 1990) “està redactat sense basar-se en cap document, text o carta escrita en aquesta llengua [mossarap], sinó únicament i exclusivament en la toponimia valenciana del Llibre del Repartiment, amb el recurs a exemples de noms de persones o de llocs dels segles XV i XVI”.

Se sap que no hi ha ‘documents’ en eixa llengua romanica prejaumina (crec que tampoc n’hi ha en Murcia o en Sevilla...), està justificat plenament (Ballester aporta raons) i es casi de sentit comu..., pero lo que n’hi ha son romanismes insertats en la toponimia, en l’antroponimia dels natius, en els glossaris... i en este material treballaven els dialectolecs que analisaven l’evolucio de les varietats romaniques (sens anar mes llunt, Manuel Sanchis o Álvaro Galmés, en lo referent al Regne de Valencia, i no he vist que hagen segut qüestionats els estudis...). Hi ha casos mes extrems com l’indoeuropeu que es una ‘reconstruccio’ cientifica.

Pero es que el migevaliste Guinot ment –en totes les lletres– i la comprovacio –empiria pura i dura– està en el llibre que ell descalifica i que obviament no ha llegit. Peñarroja en el text en qüestio explicíta les fonts araps i llatines (pp. 26-38) i en concret els autors araps (pp. 76-77), en este cas, tots ells anteriors al sigle XIII, excepte u, coetaneu (tot aço, en Fontelles 1999).

La conclusio de Peñarroja (en la qual coincidix Ballester) es que els romanismes toponimics i antroponimics del Repartiment son patrimonials, com corroboren, de forma concorrent, les fonts araps dels sigles X-XIII.

Una qüestio que afinar

Menciona en prou ocasions (aci i en unes atres obres seues) la neutralisacio pretonica del valencià, si be ara la llimita: “sobre todo en ciertos contextos fonéticos pero muchísimo más difícilmente después de sílaba tonica” (253); crec que es l’unica volta que parla de la neutralisacio condicionada de a i de e atones, previes a la vocal tonica (este fenomen es distint al que es dona en una part del catala a on s’esten tant a la condicio pre i postonica no nomes de a i de e, sino tambe de o i de u, o a la del mallorqui a on apareix inclus en posicio tonica).

Sent tecnicament una neutralisacio (es perden les caracteristiques distintives d’una vocal en favor de l’atra), tal volta aci caldria parlar d’una articulacio relaxada o d’una transformacio restringida de la e > a en uns contexts fonetics concrets. No es general, es dona en les e inicials travades en n, m, s (‘antendre’, ‘amportar’, ‘astovar’), tambe en contacte en -ix- (‘aixamplar’, ‘aixamorar’, ‘aixample’, ‘aixu(g)ar’, pero no en *aixercit, *aixercici... i vacila en ‘aixativenc’ / ‘eixativenc’, ‘en’ / ‘an fesols i naps’... La neutralisacio no fa perdre la consciencia als parlants: ‘antrar’ pero ‘entra’ (encara que es tonica), i en diccions mes ‘cuidades’ habitualment es restaura la e (‘eixamorar’, ‘eixamplar’), com tambe passa en ‘entendre’, ‘emportar’, ‘estovar’. No es pot atribuir a una neutralisacio postonica el canvi de a > e en una part del valencià septentrional: ‘cantava / cantave’, ‘partia / partie’... que nomes apareix en la flexio verbal.

No hi ha neutralisacio en molts atres casos pareguts, quan canvia el context (pert la condicio d’inicial absoluta o no es inicial travada): ‘centrar’, ‘desfer’, ‘femer’, ‘eliminar’, ‘entendras’ (‘antendras’), ‘valencià’, ‘enamorar’, ‘essencial’. Hi ha mes eixemples de ‘neutralisacio’ que no son tals... ‘llauger’, ‘llançol’ (pero ‘llenç’), ‘sancer’...

Descompensacio bibliografica

Com he destacat en els paragrafs anteriors, Ballester hauria d’haver tengut en conte moltes mes aportacions del paradigma valencianiste, perque no en son tantes. No tot es nou encara que a mi m’ho parega. Els texts-manuals recopilatoris de l’estat d’una qüestio o dels alvanços son molt lloables, ajuden al progrés de la ciencia i faciliten el coneiximent als llectors.

Mentres que es veu un maneig fluit i concret de la bibliografia catalanista, no passa lo mateix en la valencianista. Ho dic per les significatives absencies, algunes totals (Castell, Gimeno, Fontelles, Lanuza, Cuadrado, Piles...), algunes parcials (els primers –no unics– atacs a la teoria immigracionista foren de Cabanes –en dos articuls especifics no citats– i Fontelles –en una ressenya bibliografica–).

Es nota que controla l’informacio de Galmés quan destaca el gravissim erro de, basant-se en el Repartiment, afirmar que en Corbera es parlava castella-aragones quan alli son valencianoparlants, cosa que li retrague Peñarroja (1987) i yo mateix (1997), i aço, entenc, es producte de l’insuficiencia de fonts d’esta banda... la que ell defen.

Per contra hi ha fonts dificilment justificables, fora de la mencio colateral o circumstancial. Es el cas de Salvador Faus. El seu llibre es un refregit de les teories d’Ubieto-Cabanes... citant originals ¿era necessaria la copia?

Igual ocorre en les mencions de Juli Amadeu Arias... casi no ve a conte, o Miquel Àngel Lledó que tampoc es de lo millor ni ‘lo seu’.

En conjunt (tret d’Ubieto, Cabanes, Ferrer, Gómez, ¿Peñarroja?) fluixeja, al meu entendre, l’aportacio epistemica del paradigma valencianiste, cosa que no ocorre en l’antagoniste, el catalaniste.

El detall com a problema

El professor Ballester demana disculpes al principi per les repeticions que puga trobar el llector, i que sense dubte apareixen en totes les obres, en unes mes i en unes atres manco. S’ha de procurar que siguen les menys possibles.

Si hi ha un aspecte destacadissim, derivat dels amples coneiximents que te, es la prolixitat, el detall, l’analisis del cas, el contrast de les sifres chicotetes... es un treball minucios i pacient, pero el problema que se li presenta es la reiteracio, producte d’una estructura un tant caotica. El llector es pert... si yo que me considere coneixedor d’estes qüestions (un poc) he tengut dificultats... un atre es perdra segur. I aço si, aço es faena de l’autor, es la seua responsabilitat, independentment que el tema siga complex, l’escritor ha de saber conjugar divulgacio i analisis profunt. En l’equilibri està, supostament, la virtut.

En resum

Podria estendre’m mes, pero tampoc cal, es una resenya bibliografica. El paradigma hegemonic suponc que, com fa en les atres ocasions, calla, perque ya no li fa falta debatre: te el poder i l’autoritat.

Ara, hui, practicament sens oposicio institucional, quedem un grup de franctiradors en l’objectiu de deixar constancia, per a generacions futures, que no tots pensavem igual que l’opinio publicada (que no equival a l’opinio publica).

Que en esta banda ningu cobra per escriure llibres ni investigar, es bo que ho destaque el professor Ballester, pero no li passa nomes ad ell. I alguns tenim problemes afegits de censura o de dificultats per a publicar (que no tenen res que vore en la calitat tecnica del producte).

Segons la meua opinio (que es opinio, no veritat absoluta), es un text imprescindible per als valencians, es molt prolix (una virtut) pero un poc caotic (derivat de la propia prolixitat) i li faltaria expressar millor (cantitat i calitat) les aportacions del paradigma valencianiste.

Me quedare en el refra valencià: tota pedra fa paret.

Xaverio BALLESTER (2021), Orígenes de la lengua valenciana. La hipótesis repoblacionista, Saragossa, Universidad de Zaragoza, 445 pp.

Nota: les referencies a l’obra figuren entre parentesis (p. XXX).

Imagens: casadellibro.com, culturavalenciana.es.

resenya_xaverio_definitiva_xxx.pdf