En l’anterior apunt nos referírem a dos grans escritors valencians, que compartiren la tasca de portar l’art dramàtic a les més altes cotes, colzejant-se en el immortals de la escena espanyola. Per sort per a nostre teatre no són noms aïllats en la història, puix que disponem d’un respectable llistat, del qual procurarem donar complit conte en apunts pròxims.

Parlem hui dels intérprets. Cal dir, que des del seu començament fins a les darreries del segle XIX, la professió d’actor passà per periodos de verdadera indigència, escàs reconeiximent civil, i inclús marcat menyspreu per part d’algunes capes socials. Per fortuna ni sempre fon aixina ni tots foren tractats tan mal, pero dos fets importants que referirem hui deixen constància, de que la vida de la faràndula es considerava d’ínfima categoria en un país com el nostre, a on els conceptes d’honor, purea de sanc, o possible fortuna, crearen verdaderes fronteres en el tracte entre humans.

A qualsevol llector sonarà familiar la célebre definició de “còmics de la llegua”, encara que no tots arriben a entendre el significat que realment tingué tal descripció, i que vist hui des d’una perspectiva anecdòtica sol causar-nos certa gaubança.

Ya hem fet menció en atre apunt a la transhumància i és bo que la recordem puix que està en el principi de la llabor interpretativa. Des del joglar, que camina generalment a soles oferint històries –de les quals casi sempre és també autor– fins a les companyies més o manco numeroses, existí una serie de grups, coneguts per distints noms segons la seua composició. Vejam:

La mínima expressió de grup, i per lo tant el més antic, fon conegut en el nom de “Bululú”. Es componia d’un únic actor que contava un tema canviant les veus, segons l’entitat dels personages que tocava interpretar. Més o manco degué de ser com els “contacontes” que han proliferat en l’actualitat, i que solen ara actuar per les escoles infantils.

El “Nyaque”, contemporàneu al Bululú, el componia dos hòmens que representaven un entremés, recitaven alguns versos, i poca cosa més.

Més avant apareix la “Gangarilla”. Estava formada per tres hòmens i un jove ben paregut, que fea els papers de dama. Devem tindre en conte que la dòna en época migeval tenia prohibit fins casi eixir de casa, molt més interpretar damunt d’un entaulat.

El “Cambaleig” tardà un poc més en aparéixer. Este es componia de cinc hòmens, i ara sí, una dòna que cantava en els entreactes.

No tardà en compondre’s la “Garnacha” que ya es considerava una companyia séria, puix que en ella treballaven cinc hòmens, una dòna en paper de primera dama, i un chicon de segona, o dama jove.

La “Boixiganga”, en temps per lo vist més lliberals, aumenta el número de dònes a tres, que sumades a sis hòmens, ya amplien el repertori enriquint-lo en diversitat de obres a representar.

I per últim i prou més recent, tenim la “Faràndula”, formada ya per un elenc indeterminat en número, a vegades notablement quantiós, i que donà nom genèric a tota la gent que encara hui, viu o es dedica al teatre.

Pero tornem a la llegua. Quan una companyia en son periple professional arribava a un poble i abans d’entrar en ell, el director, que a un temps solia ser primer actor i autor de gran part del repertori, es presentava davant de l’autoritat competent, oferint els servicis del grup i acordant, si els acceptaven, els emoluments a percebre. Una vegada acordat l’espectàcul i ajustats els preus, l’alcalde o regidor a qui corresponguera, senyalava un lloc, casa, o estable, situat més o manco a una llegua del poble, a on el personal de la companyia devia acampar tot el temps que duraren les representacions. Considerats els còmics com a gent roïna, evitaven aixina que pogueren pervertir als “bons veïns” en el seu contacte.

D’ahí lo de la llegua, distància equivalent a uns cinc quilómetros, i considerada suficient per a fer desistir d’un passeig nocturn a qualsevol curiós o atrevit.

Resultant ser este tractament altament vexatori per a la professió, encara no fon el pijor, puix que fins a últims del segle XVII, a tots els còmics se’ls negà el soterrament en sagrat.

Provablement, la causa de trencar esta execrable norma, es degué a la mort de Jean Baptiste Poquelín, més conegut per Molière, el qual, representant en París en 1673 la seua obra “El malalt imaginari”, fon atacat per uns violents dolors, i traslladat a sa casa morí a les poques hores. El rei Lluís XIV, que fon el seu protector, degué d’intervindre per a que l’Iglésia li concedira el dret a terra santa, si be fon soterrat de nit i pràcticament sense cap cerimonial. Com a curiositat a relatar, se sap que Molière lluïa en aquella última representació una vistosa casaca groga, i des d’aquell moment tal color ha segut considerat “gafe” per tota la professió.

I com no podia faltar, puix que el teatre per a poder considerar-lo com a tal, ademés de públic, autors, i actors, necessita locals a on poder-se representar, passarem a comentar la qüestió dels teatres en l’antiga Valéncia.

Un tant lluntans ya els temps, en que l’obligada transhumància de les companyies fon l’únic horisó per al personal de la faràndula, alguns grups d’intérprets s’aposentaren en ciutats a on existien locals en mijos apropiats per a treballar, davant d’un públic ya prou entés per la costum, i cada dia més exigent en l’actuació dels artistes.

En Valéncia s’òbrin alguns locals, a on s’oferix en precari el creixent repertori que els poetes valencians van plasmant en el paper, i és en 1582, quan el Virrei de Valéncia, Comte d’Aitona, publica un privilegi per a que “tots els representants que arriben a la ciutat, no puguen fer les funcions en atre lloc, que en la casa de comèdies administrada per l’hospital de Sant Narcís”. Consta que d’acondicionar la casa s’encarregà un tal Miquel Figuerola, “comprant cadires, bancs correguts, i atres coses necessàries, per import de cent lliures que el propi hospital aportà”, resultant per lo tant el de Sant Narcís, el primer teatre pròpiament nomenat, obert al públic en la ciutat de Valéncia.

D’este i dels que es construïren més tart donarem conte en atre apunt.

(Continuarem)