El gran capital (bancs i riquissims), la cort mediatica (mijos de desinformacio i opinadors varis) i alguns periodics supostament rigorosos (alineats en el neolliberalisme extrem) porten una quarantena d’anys predicant-malparlant contra el sistema public de pensions.

L’argument mes antic i mes estés era i es l’insostenibilitat del model. Si no recorde mal, fon en 1986 quan José Piñera, ministre de la dictadura pinochetista, publicà un primer informe alarmant sobre la necessitat de reformar les pensions publiques en Espanya. Ell fon qui privatisà el sistema en Chile. Venía a dir que en el pas dels anys la ‘caixa comuna’ s’aprimaria i acabaria per desapareixer o per no poder pagar la prestacio als jubilats cada volta mes numerosos, en contrast en la minvant classe pagana (els cotisants a la Seguritat Social).

Mes destrellat, inhuma i salvage, fon el ministre japones d’Economia Taro Aso (El Mundo 22-1-2013, edicio digital) que ‘exigi’ als ancians que es moriren pronte per a que l’estat no haguera de pagar l’atencio medica d’ells.

A pesar de la falsetat i desconfirmacio empirica del pronostic alarmant (son com l’augur meteorologic de les ‘cabañuelas’), ¿algu creu que han parat? No. Han mallat fins que la falacia s’ha escampat i no es rar el conegut o amic que encara treballa i te diu ‘yo no cobrare la jubilacio com tu’ o ‘quan yo aplegue no hi haura diners’. En els dos casos la desinformacio es manifesta, perque es irrellevant que hi haja diners o no en la vedriola de la Seguritat Social. En l’hipotetic cas que les aportacions dels ocupats foren insuficients es poden suplir en una assignacio com es fa en unes atres partides presupostaries.

Ademes, els poreguites i els critics i els denostadors haurien de vore –no volen vore– que mai com ara (2025) hi ha hagut tants cotisants a la Seguritat Social i que conforme pugen els salaris major sera la recaptacio colectiva. Aço no lleva que previsiblement, per l’aument del periodo necessari i computable, les percepcions baixen a la llarga.

Curiosament, estos adalits de lo privat i oposts a lo public no plantegen un debat rellevant com les dobles pensions que concorren en aquelles persones que havent treballat reben la propia i ademes, quan correspon, la de viudetat fins al llimit maxim de la percepcio. Este privilegi procedix de quan les dones eren nomes ‘ames de casa’ i si faltava el marit es quedaven desamparades, en una ma davant i una ma darrere. La vida es hui un poc diferent i aço s’hauria d’arreglar.

Ya dic, no contents en l’endevinacio de que el sistema fallaria o que sería inaguantable, hui l’ataquen directament com ha fet Albert Rivera, l’exdirigent de Ciudadanos, el ‘podemos de la dreta’ (com volia Isidre Fainé, president de La Caixa fins a 2016). Rivera ha manifestat ara (no abans, quan era ‘politic’ i el defenia) que este pagament es una ‘estafa piramidal’ (Business Insider España 8-1-2025, edicio digital). Esta modalitat d’estafa consistix fonamentalment en que els nous ‘jugadors’ son els que paguen els beneficis dels mes antics, que no tenen garantisades les tornes o les ganancies derivades de l’inversio.

Estos critics son els que propugnen un sistema individual de capitalisacio que gestionarien els bancs (¡naturalment!), pero que en cas de dificultats trobaria l’aval ultim de l’estat, o siga, tots. Es una variant dels negocis privats en soport public, els guanys per a l’empresa i les perdues per al govern-ciutadans. El prototip: Valmor que gestionà el circuit de carreres de Valencia i que fon comprada per la Generalitat per un euro... mes els 30 millons de deute... (els propietaris no tornaren ni un gallet de lo que cobraren, i la justicia no va vore perjuï economic per a les arques publiques).

Estes idees recurrents es basen en el neolliberalisme mes extrem i es justifiquen en l’individualisme casi solipsiste de l’egoisme racional que ve a dir que les persones haurien d’actuar nomes pel seu interes i perseguir les metes i desijos propis, sense preocupar-se pels interessos o el benestar dels atres. Desapareix del mapa la solidaritat intergeneracional temporal i espacial.

L’exvicepresident de cultura i ‘esports’ del Consell Vicente Barrera ha defes les mides ultralliberals del president argenti Javier Milei que son les que Espanya necessita: “gestión, sentido común, afrontar la realidad, mucha motosierra y acabar con el infierno fiscal” (Levante-EMV 8-1-2025: 2). Pos que els ho diga a la cara als damnificats per la riuada del 29O (“La factura de la dana ya supera los 22.000 millones” Levante-EMV 15-12-2024: 1) o en major propietat als del ‘infern’ de California (giner 2025), que no tenen ni bombers ni aigua (estiguen atents a les ajudes que rebran estos perjudicats).

Imagens: web-assets.esetstatic.com, todossomoscolombia.org.