Hui anem a pegar unes pinzellades, que demostren, que la pretesa “Confederacio catalanoaragonesa”, no fon mes que una fusio dels comtats de Ramon Berenguer IV dins del Regne d’Arago”
En l’articul II, hem vist com en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. Acorden que Ramon Berenguer es case en Peronella, la filla d’un any de Ramir. Ramir li diu a Ramon Berenguer que ell, Ramir, serà “…rei, senyor i pare en el regne d’Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. En 1152, Peronella, reina d’Arago, previament al part, dona al seu fill “nasciturus”, qui seria Alfons II d’Arago tot el regne d’Aragó i si moria, li’l donava al seu marit Ramon Berenguer: “…ego Peronella, regina aragonensis jacens et in partu…dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero…totum regnum aragonense cum omnibus comitatibus”. Pero el fill no va morir i Ramon Berenguer faltà primer. El 18 de juny de 1164, “Petronilla, Dei gratia aragonensis regina et Barchinonensis comitissa”, muller del difunt Ramon Berenguer IV, “uxor que fui venerabilis Raimundi Berengarii, comitis barchinonensis et principis aragonensis…”, dona al seu fill Alfons II d’Aragó, les possessions i pertinences “que ad prephatum regnum Aragonum pertinet, et quocumque modo pertinere debet”.
De lo expost es desprenen varies coses. En primer lloc, no s’acaba d’entendre el per qué en les llistes del reis dels catalans no apareix Ramir, que va mantindre el seu titul de rei sobre els comtats de Ramon Berenguer. Tampoc no s’explica, la rao per la qual des de que faltà Ramon Berenguer en 1162 fins a que en 1173 començà la regencia d’Alfons II d’Arago, en les llistes de comtes de Barcelona no es veu a “Petronilla… Barchinonensis comitissa”. I continuem sense vore “Catalunya” per molt que furguem. Tambe seria interessant estudiar com del titul de Ramon Berenguer “principis aragonensis”, es dir princep dels aragonesos, passa al “Principat de Catalunya”
Alfons II, es casà en Sancha de Castella i naixque Pere II d’Arago, qui es casà en Maria de Montpeller naixquent de l’unio Jaume I. Ramon Berenguer IV era fill de Ramón Berenguer III i de Dolça I de Provença. Net per linea paterna de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Apulia-Calabria. A la mescolança de sanc del comtat de Barcelona i de Apulia-Calabria, en sanc provençal, aragonesa, castellana i de Montpeller, els catalans diuen “dinastía catalana”. I es que per lo vist la chicoteta part de sanc barcelonesa fea mes milacres que la sanc de Sant Pantaleo. ¿Acas els reis de la corona d’Arago no serien conscients dels seus origens i sabrien que aixo de la “dinastía catalana” no es mes que una guilindaina? ¿Que Jaume I era català? Es per a baquejar-se de riure’s.
El 1177, el rei Alfons II d’Aragó, firmà en el rei Alfons VIII de Castella, en Conca, un tractat d’amistat i ajuda mutua. Llegim: “…ego Alfonsus rex Castelle, et ego Ildefonsus rex Aragonis…” Suscriu “Ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonum, tactis sacrosantis evangeliis…”. En 1179, es repartixen les conquistes futures “inter se terram Ispaniae”. Llegim: “…predictus Aldefonsus rex Castelle, iam dicto Ildefonso regi aragonensium, et succesoribus suis…” Identica formula trobem en el tractat d’Agreda “rex Castelle Aldefonsus, nec rex Aragonum Ildefonsus”. Eixint d’Espanya en document referent a “pax inter consules Pisanorum et consules Grasse” llegim: “Promittimus etiam quod si presciverimus regem Aragon (um) vel comitem Provintie... si tot fuerunt, quas rex Aragonensis Pisanis auferri fecit” I vegem que ni en Espanya ni fora d’ella llegim res de la fantasmagorica “confederacio”. El rei dels catalans es el rei d’Arago i punt.
Es demostra, que la denominacio absolutament predominant, despres de l’acort entre Ramon Berenguer i Ramir, fon “Regne d’Arago”. I d’aixo es deduix, que mes que una unio o una “Confederacio”, fon una fusio dels comtats de Ramon Berenguer dins d’Arago. Recordem que Ramon Muntaner, en la seua Cronica (1325-29) nos conta, que els catalans, anaven a la batalla cridant ¡Arago, Arago! Vejam-ho: “E així, ab la gracia de Deu, e ab gran brogit de trompes, e ab tabals, e ab dolçaines, e de cembres e d'altres estruments, e de cavallers salvatges, qui cridaven tots Arago, Arago...”
I previa i simultaneament a “Corona d’Arago”, s’utilisaren unes atres expressions. Anem a vore-ho: En la cronica de Ramon Muntaner (1325-29), llegim que “aquest libre asenyaladament se fa a honor de Deus, de la sua beneyta mare e del casal Darago”. El cap XX du per titul: “…e quanta major gracia sia esser sotmesos al casal de Arago que a qualsevol altre senyor”. De 1392 es la carta manuscrita d’Eximenis a l'Infant Martí. Li diu: “…car u(ost)ro be gl(or)ia es d(e) tota la nacio / e dela casa darago sp(eci)alme(n)t” . En la p.285 de “La Corona de Aragón y Granada: Historia de las relaciones entre ambos Reinos” de Andrés Giménez Soler llegim: “... coses que enten que serien profit de la casa darago e de la casa de Granada”. En 1399, el rei Marti dia que “lo dit monsenyer sant Jordi es cap, patro e intercesor de la casada d’Arago” (del Tirant al Quijote: La imagen del caballero. Universitat de Valencia 2005)
Mai es deixà d’utilisar l’expressio “Arago”, per a referir-se al conjunt hispanic. En les corts de Barcelona de 1283, llegim: “…cum nos Petrus, Dei gracia Aragonum et Sicilie rex, predecessorum nostrorum sequentes vestigia…mandaverimus catalanis in civitate Barchinone generalem curiam celebrandam…”. Es dir, Pere III d’Arago, devia considerar als catalans dins de “Aragonum”, a no ser que estigueren en “Sicilie”. En les corts de Girona i Barcelona de 1358 llegim que: “Attendentes et considerantes quod Serenissimus princeps et dominus, dominus Rex Aragonum disposuit celebrare curias vicesima quinta die presentis mensis augusti in civitate Barchinone…”
Crec haver demostrat, que la pretesa “confederacio” no es mes que un invent que preten dissimular la frustracio dels catalans de que l’historia no fon com els haguera agradat que fora. Com els catalans no tenen arguments, nomes els queda lo que digue Joaquim Xicoy i Bassegoda, que “explicà” que la denominació de “Corona catalano-aragonesa se ha generalizado en los últimos decenios entre los historiadores catalanes de mayor solvencia científica”. ¡I s’ha acabat! ¿No vos sona a lo mateix que diuen respecte de la llengua valenciana, quan “argumenten” allo de que “ totes les universitats del mon…”. Es la unica eixida, quan no se sap que dir.
De febrer de 1990, data el “Dictamen sobre el título de Príncipe de Gerona”, del Consell Valencià de Cultura. En el dictamen consta ben clar que “La Corona de Aragón no es, pues, susceptible de ser calificada como confederación catalano-aragonesa…”. En l’articul que em publicà Valencia Hui, el 27 d’octubre de 2007, vaig denunciar que en la pagina web de les Corts ¿Valencianes?, podiem llegir que “No és una casualitat que l'origen de les Corts fóra coetani a l'origen mateix del regne de València, com a estat autònom dins de la confederació catalano-aragonesa” A dia de hui, seguim igual. La burla continua i les Corts Valencianes seguixen afirmant que el Regne de Valencia formà part de la “confederacio catalano-aragonesa”. I yo em pregunte: A banda de la mentira historica, a banda de la burla al poble valencià, ¿Poden les Corts passar-se baix cama el contingut d’un Dictamen del Consell Valencia de Cultura? ¿Manen els enemics en el cor de la representativitat del Poble Valencià? I, si aixo s’atrevixen a dir-ho en la pagina oficial de les Corts Valencianes, ¿que estaran ensenyant als chiquets i jovens valencians?
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.