INTRODUCCIÓ

En la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, es tanca el periodo de la dictadura política més llarga que va sofrir Espanya en els últims sigles.

El 14 d'abril de 1931 es va proclamar en Espanya la II República, donada per acabada la Monarquia en el moment en el que el rei Alfonso XIII es va exiliar, junt en la seua família, en Itàlia, posant l'excusa de que “no volia que la presència de la seua figura en Espanya fora motiu d'enfrontament entre els espanyols que majoritàriament s'havien decantat per proclamar de la II República”. La transformació política va emanar d'unes eleccions municipals, el citat 14 d'abril de 1931, Espanya es va gitar monàrquica i s'alcà republicana.

Els Borbons sempre s'han caracterisat pel seu acomodament a les circumstàncies polítiques dels governs instaurats, deixant fer a tots sempre que el seu “modus vivendi” siga protegit i no perjudicat. En el cas més recent de l'història d'Espanya, la decisió del dictador Franco de la restauració de la monarquia en la persona del rei Juan Carlos de Borbón i Borbón, -que va regnar en el nom de Juan Carlos I-, el va designar com el seu successor i, en funció de la Constitució Espanyola de 1978, és nomenat com a cap de l'Estat i sense cap tipo de decisió política en el govern de la nació, com constitucionalment està establit.

Esta situació és la més cómoda per a un rei que solament figura com a representant de l'Estat, sent el major regal que se li podia haver fet ad este borbó, puix que no pot intervindre per a res en les decisions polítiques del govern i, ademés d'això, tampoc vol, a pesar dels molts atropells i malifetes que se'ls ocorren als partits que han compost i componen els governs en la nostra  democràcia.

Hui cal fer una miqueta d'història i deixar constància que va ser en la Casa de Borbó en qui nostre Regne de Valéncia va perdre els seus Furs i Privilegis, d'ells que venia gojant des de la conquista del regne musulmà de Valéncia pel rei Jaume I, el Conquistador, en 1238, i que durant sigles foren jurats pels distints reis que varen ocupar la dinastia valenciana durant l'Edat Mija. Furs i Privilegis que nos havien distinguit com a poble entre els restants de la Península Ibèrica.

La Guerra de Successió entre la Casa d’Àustria i la de Borbó, en 1707, com a conseqüència de la mort de Carles II, l’Enchisat, sense descendència, la varen perdre els austracistes i, encara que no podem saber a hores d'ara com podia haver segut el destí del nostre Regne de Valéncia com a súbdits dels Àustria, està clar que els borbons varen arrematar la nostra identitat i raïls culturals valencianes, lo que en el transcurs dels anys ha devingut en el genocidi cultural del nostre poble.

La revolució d'Astúries, octubre de 1934, i la consegüent radicalisat dels partits d'esquerres, varen fer que Espanya fora ofegant-se en les misèries polítiques dels hòmens que tenien l'obligació de donar-li tranquilitat i prosperitat al poble, l'únic que té el dret a que se li governe en honradea i benestar, cosa que els polítics, de qualsevol ideologia i en qualsevol temps, no posen en pràctica, dedicant-se única i exclusivament, en primer lloc, al benestar propi i, en segon lloc, a que el seu partit estiga en el poder el major temps possible.

En les eleccions del més de febrer de 1936 va resultar en majoria absoluta la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), que el seu president, José María Gil Robles, tenia que ser l'encarregat de formar govern.

Com la dreta sempre ha segut i és covart i més preocupada per la seua image i per lo que puguen dir d'ells que per la defensa de la seua espanyolitat, va desistir del seu dret a canvi de les molletes de dos ministeris, i va cedir el govern al front Popular (Partit Socialiste, Esquerra catalana i la CNT), començant els enfrontaments entre les joventuts socialistes i la Falange (partit de dreta liderat per José Antonio Primo de Rivera). Es produïxen morts en els dós bandos i el govern de la II República, va armar als sindicats d'esquerres produint-se una situació política i social inestable que varen aprofitar els militars contraris a la república per anar contra ella i entre els que, com més representatiu i líder, va ser el dictador general Franco.

Estem en juliol de 1936, en el començament de la guerra civil espanyola. La fraticida guerra va durar casi tres anys fins que el bando dels nacionals manat per el dictador Franco, es va proclamar vencedor, donant per finalisada la situació en Espanya per les forces del front popular.

En esta victòria va començar el periodo d’una dictadura totalitaria de política en Espanya que va durar fins a 20 de novembre de 1975, pràcticament els quaranta anys en que va governar el dictador Franco.

En els anys de la posguerra es varen passar moltes calamitats i moltes represions. Llògicament, segons el pensament unic del dictador general Franco, varen ser anulades totes les llibertats de les que el poble gojava en els anys de la II República.

I apleguem a l'any 1975. El testament polític del dictador Franco va deixar per a Espanya una monarquia orgànica en un cap d'estat, a títul de rei, en la persona de Juan Carlos de Borbón, fill de l'únic hereu llegal de la Corona d'Espanya, Don Juan de Borbón que, en funció de la conveniència del dictador, va passar de ser l'hereu a ser una mera comparsa en un acte públic en que va ser obligat a renunciar al seu dret successori en benefici del seu fill Juan Carlos que, en  irrespectuositat cap a son pare, va acceptar el nomenament, no sense abans jurar els Principis Fonamentals del Moviment Nacional, creats pel dictador Franco en els seus anys de governant absolut i dictatorial d'Espanya.

A raïl d'eixe moment s'inicia el procés de democratisació d'Espanya i la consegüent decisió de dividir la nació espanyola en autonomies, apremiant-se totes les regions espanyoles a proclamar el seu govern preautonòmic, fins que les Corts Espanyoles aprovaren els corresponents estatuts d'autonomia. I Valéncia no va ser menys. I en eixe moment històric és quan ixen a la llum molts “demócrates de sempre” que mai, durant el govern del dictador Franco, havien tingut la valentia de proclamar públicament les seues idees polítiques.

En Valéncia, les diferents forces polítiques en les que abundaven les d'esquerres, es nomena un Consell Preautonòmic -lo que coneixem com el “Plenari”- encarregat del govern provisional de l'autonomia, aixina com també de la confecció de l'estatut d'autonomia per a presentar-lo, d'acort en la Constitució Espanyola, per a la seua aprovació en les Corts Generals de l'estat.

La Constitució Espanyola va ser aprovada, en funció d'un ampli consens de les forces polítiques, el 6 de decembre de 1978.

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana va ser aprovat per mig de la Llei 5/1982 d'1 de juliol per les Corts Espanyoles.

Fins a aplegar a la confecció definitiva de l'estatut i pels interessos partidistes dels que tenien que redactar-ho, i que estaven fent-lo a esquenes del poble, es va produir lo que coneixem com la Batalla de Valéncia. La Batalla de Valéncia es va nutrir de molta gent valenciana i valencianista que va tindre la visió de futur de lo que volien per al nostre Regne de Valéncia, en contraposició als interessos polítics que s’estaven consensuant en la “moqueta” (lligga's els despachos) lo que els donava la gana, sense tindre en conte l'importància i l'història del nostre Regne, que volien supeditar-lo al proyecte catalaniste dels Països Catalans, a on nostra bandera fora la “màrfega” (lligga's la quatribarrada que Catalunya va furtar a Aragó); a on nostra  Llengua Valenciana fora el català; a on el nom històric del nostre Regne fora el de “País Valencià” i a on el nostre gloriós Himne Regional fora relegat a la “moixaranga”, pel que apostaven els sectors pancatalanistes de dins i fòra de la nostra terra.

Varen haver manifestacions, tancades de valencianistes en el Palau de Benicarló, sèu actual de les Corts Valencianes, i uns atres actes reivindicatius, es va conseguir la Real Senyera coronada; també com a Himne el del Mestre Serrano, o siga el que es va compondre per a l'Exposició Regional Valenciana de 1909 i, com a un element més de la debilitat dels polítics, es va negociar el nom del territori autonòmic aplegant-se al de Comunitat Valenciana en lloc de Regne de Valéncia, que per història i tradició correspon a la nostra terra valenciana.

I va ser aprovat l'estatut per la via de l'artícul 145 de la Constitució, en lloc del 151 que dona més atribucions a les autonomies que tenen el calificatiu de “històriques”, pero ¿qué més històric que el nostre Regne de Valéncia? En realitat la calificació d'autonomies històriques que tenen les regions, els estatuts de les quals es varen aprovar en la II República, pràcticament pocs mesos abans d'esclatar la guerra civil (1936-1939), procés autonòmic que es va arrematar en la dita guerra. Valéncia no va aplegar a presentar el seu estatut a temps.

I aixina comença i continua la batalla puix els sectors catalanistes, recolzats pels règims català i pancatalaniste varen iniciar l'ofensiva a gran escala contra la cultura i la llengua pròpia dels valencians.

De tota esta traïció que s'anava gestant contra el nostre Regne de Valéncia, la majoria del poble valencià no s'estava donant conte de la situació de lluita que mantenia el sector valencianiste en contra del catalanisme. La prensa, degudament alliçonada, ometia qualsevol informació i no publicava res de les situacions que en el carrer es provocaven en contra del poder establit, els grups de valencians que veen com els seus drets històrics estaven sent manipulats, amenaçats i traïcionats pels polítics del moment, aquells polítics que tenien en les seues mans la negociació de l'estatut.

Pero a una part dels valencians si que li anaven estranyant, per la seua ingerència en l'història i la cultura valenciana, les activitats catalanistes, especialment naixcudes en l'universitat, a on fea temps que s'havien contractat professors catalans per a anar alliçonant als estudiants que, per la seua joventut i, eren un camp abonat per a que fructificara l'immersió de lo català en el Regne de Valéncia.

I comença a aparéixer la denominació de “País Valencià” per a la nostra terra nom que, en el cas de la seua inclusió en l'estatut, nos introduiria encara més a l’estrafalari proyecte dels Països Catalans, a on volien engolir-nos els poders fàctics. Aprovat l'estatut, va començar a posar-se en marcha creant-se els reglaments oportuns per a la seua aplicació.

Com dic abans, en l'estatut i per la pressió que en el carrer varen fer molts valencians, es va guanyar la denominació d'Idioma Valencià per a la nostra històrica llengua, pero el triumfo del PSOE en les segones eleccions autonòmiques, va ser el desencadenament de l'immersió catalanera en els coleges, institucions, mijos de comunicació, etc., política que el PP va assimilar i que, ademés, va prendre com a pròpia, incrementant-la, oficialisant el català (disfrassat com a llengua valenciana) per mig de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme constituït per vintiú acadèmics de marcada tendència pancatalana-colaboracionista -lo que Ricardo de la Cierva definix com “txacaltecas”, aquells indígenes que varen ajudar a Hernán Cortés en la conquista de Mèxic-, per a dir-nos als valencians de que forma catalanista tenim que parlar el nostre idioma. De tal manera que l'immersió llingüística iniciada pels socialistes en les postrimeries dels anys setanta, continuà mantenint-se pels populars.

Continuarà...