EPÍLEC

Les senyes reflectides en les meues informacions i comentaris realisats sobre el desenroll, que en els anys posteriors al franquisme, es varen produir com a conseqüència de la democratisació de la política espanyola, són un reflex -molt reduït, puix podria ser més exhaustiu, pero per a l'objecte d'est estudi crec són suficients- de la situació social i política en la que es va consensuar per les forces polítiques el nostre Estatut d'Autonomia.

En motiu del nomenament d'Adolfo Suárez com a President del Govern espanyol, comencen a créixer com a bolets els partits polítics en la nostra terra, la majoria d'ells dins de les llínees pancatalanistes disfrassats de “valencianisme”. Incloc en estos sectors els partits centralistes: Aliança Popular, Partit Socialiste, Esquerra Unida, Unió de Centre Democràtic i alguns atres d'escassa significació entre els votants com pot ser Força Nova.

 La carrera per conseguir els més importants llocs governatius comença en la formació del “Plenari de Parlamentaris”, que seria l'encarregat de confeccionar el proyecte d'estatut de la Comunitat Valenciana -País Valencià dien absolutament tots ells- i la traïció es consensua en contra del poble valencià que vares agarrar en part -molt reduïda per cert- en estupor davant els manifecejos dels politicastres sobre els que va recaure esta tasca.

És en eixe moment quan comencen a sustanciar-se els problemes que fins al moment actual venim arrastrant en esta terra. Les componendes són incessants i innumerables i les traïcions es produïxen entre tots els assistents polítics sense exclusió de cap d'ells.

Han passat més de quaranta anys i les conseqüències que per al Regne de Valéncia varen tindre estes componendes són ben visibles: carim d'un estatut de comunitat històrica; carim d'una denominació per a la nostra autonomia d'acort en la realitat històrica del Regne de Valéncia; i encara que les demés senyes d'identitat, com són la llengua, la bandera i l'himne consten reconegudes en l'estatut en la pràctica estes carixen de sentit posat que tots, absolutament tots, els governs que han passat per la Comunitat s'han venut al catalanisme.

Esta traïció va ser practicada pel PSOE, seguint-li el PP i també aquell partit que es va denominar UV va caure en la tentació del poder i, aliat en el PP, va consistir que les nostres senyes d'identitat anaren venudes a canvi de les molletes en que varen ser recompensats. Posteriorment, com “Roma no premia als traïdors”, varen caure en desgràcia i varen ser agranats de l'espectre polític, no sense abans haver traïcionat a tots aquells ciutadans que confiem en el seu ideari valencianiste, dels que es varen servir per a alcançar els seus fins polítics.

Ací estem governats pel PSOE-COMPROMÍS-PODEM en majoria absoluta i la seua traïció a les nostres senyes d'identitat és fins i tot més manifesta que en el PSOE. Estos varen aplegar junt al PP a oficialisar el català en l'administració i centres d'ensenyança, encara que en la pràctica l'idioma valencià estava catalanisat, pero aquells, per mig de cartagener Eduardo Zaplana, en aquel moment President de la Generalitat Valenciana, varen aplegar a un acort en el govern català de Jordi Pujol per a crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, composta per vintiú acadèmics pancatalanistes als que se'ls va encarregar la missió de convertir la nostra ancestral llengua valenciana en el pur i dur dialecte barceloní.

Pero, concloent, ¿quí té la culpa de que els polítics valencians facen lo que vullguen en la confiança que se'ls ha depositat en les urnes? Senzillament la majoria del poble valencià que passa totalment de totes les componendes polítiques i que consentir, dia a dia, el que als seus fills els estiguen catalanisant tant referent a la seua llengua materna, la valenciana, com en la tergiversació de la nostra història i cultura, venuda a l’estrafalari proyecte dels Països Catalans.

Som un poble en majoria de acomodaticis i esta és la conseqüència de que nostra autonomia no lluite per la defensa de les seues raïls històriques.

En l'actualitat, els que sí comprenem la gravetat d'este meninfotisme, som pocs, molt pocs, cada volta menys, perque hem tingut moltes baixes. Molts que s'han quedat pel camí per qüestions de decés, vellea, salut, etc. I alguns atres perque s'han cansat de donar-se colps contra la paret que representen les institucions autonòmiques venudes tant al catalanisme com al centralisme.

Hui per hui no tenim un partit, ni fort, ni dèbil, que nos represente als valencianistes i, a nosatres, només nos queda esperar dos situacions: 1) que aparega un líder valencianiste que cree un partit polític valencianiste que aplegue a tindre la força suficient per a tractar de tu a tu als centralistes i pancatalanistes i 2) que la nostra joventut renaixca de les cendres valencianistes en que hui es troba i conseguixca fer canviar la deriva del genocidi cultural a que el Regne de Valéncia està abocat.

AÇÒ ÉS TOT AMICS