La postura unitarista de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua serà refrendada en un dictamen aprovat per unanimitat el 9 de febrer de 2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià), en el que s'afirma que «la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears, i el Principat d'Andorra.» Este últim dictamen serà assumit per la Generalitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques en representació en el Parlament valencià.

No és que este dictamen fora assumit per la Generalitat, sino que va ser la mateixa Generalitat governada pel PP la que va ordenar a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que dictaminara en este orde. Tot açò degudament pactat pel govern de Zaplana, seguint instruccions del President del Govern d'Espanya José María Aznar, que ho va consensuar en el president de la Generalitat Catalana Jordi Pujol, en un acte traïcioner contra el poble valencià, i per les necessitats polítiques d'Aznar per a que li anaren aprovats els presuposts generals en els vots de CiU. Una pestilent actitut més dels polítics en detriment dels valencians.

Evolució del valencianisme

El valencianisme va tindre vàries expressions polítiques definides despuix de la desaparició de l’UCD, entre elles destaca el partit Unió Valenciana, fundat en 1982, que ha format part de governs locals i autonòmics. Pel que fa a UV cal fer constar que, en un cas, els votants d’UV no varen perdonar esta escoriació als consensos antivalencians i varen castigar en les urnes l'actitut negativa. Per desgràcia un partit que semblava que anava a defendre els interessos valencians es va perdre en la nit dels temps conseqüència de la seua manifesta avarícia de poder.

Frut de l'heterogeneïtat d'este moviment, fa falta destacar l'existència de varis grups com el que pot representar l'extinta Joventut Valencianista, naixcuts en el sí del valencianisme i que durant els anys 90 varen evolucionar cap a posicionaments nacionalistes i, en alguns casos, ho varen fer també en reflexions provinents de la tradició fusteriana en un intent de convergència batejat com a “tercera vía”.

La “tercera vía” no va ser ni més ni menys que un amagar democràtic per a tractar de solucionar, segons manifestaven els seus partidaris, el problema creat entre valencianistes i pancatalanistes, pero la realitat era això, un ocultament, una cortina de fum, per a abocar si cap encara més a Valéncia a les tesis pancatalanistes. Va tindre una existència molt efímera perque se'ls “vio el plumero” ràpidament. Olien a “cuerno quemado” i per lo tant, ni tan sols varen conseguir fer adictes a la causa més que als que varen pretendre que la farsa fora acceptada.

Este i uns atres processos, com per eixemple, la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o la substitució parcial del discurs practicat pels fusterianistes (visualisat per una part important de la societat valenciana com a "intento anexionista"), han minvat la força social d'este moviment. Si be cal fer constar que el carpiment del moviment valencianiste no va ser la causa que més dalt es diu. La força inicial que el moviment valencianiste va desenrollar en multitut d'ocasions defenent les seues senyes d'identitat s'ha anat debilitant conseqüència de que la societat valenciana, en la seua major part, passa totalment d'este problema. El moviment ha anat envellint i despuix de quaranta anys de traïcions polítiques, les coses estan nugades i ben nugades per lo que es fa molt difícil, a lo manco en un futur a mig determini, el que puga renàixer de les seues “cenizas”. Tan sol podria renàixer si el Regne de Valéncia contara en un partit polític aglutinador de totes les faccions valencianistes, en un liderage tan indiscutible que fora capaç de conseguir el vot, sino majoritari, si en la suficient entitat com per a obligar als partits nacionals a rectificar les seues martingales i fer tornar a les seues vies històriques la nostra cultura i llengua, el  principi de l'actitut d'este partit “valencianiste” va ser de defensa a ultrança dels valors i la cultura del nostre poble, si be, posteriorment, en quant els seus polítics varen començar a tocar “poder” per mig de la Generalitat i dels Ajuntaments, varen girar el seu rumbo cap a consensos, alguns dels quals, varen derivar en grans perjuïns per al propi partit, en pèrdua d'afiliats i en la seua pràctica la desaparició de l'arc polític en el Regne de Valéncia.

Continuarà…