Tinc que deixar constància del contingut de la Llei de la Presidència de la Generalitat Valenciana número 8/1984, de 4 de decembre, per la que es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilisació. Crec que d'esta informació els valencians podrem traure les nostres conclusions sobre l'actuació política de l'esquerra socialista, durant els anys en que varen governar en majoria absoluta en la nostra Comunitat.

A pesar de que esta Llei de Símbols obliga a totes les institucions ha fer us dels mateixos en la forma establida per la llei, les institucions de la Generalitat han fet cas omís i irrespectuós de lo dispost, especialment per lo que fa a la nostra Llengua Valenciana (traïcionada pel català) i a la nostra Real Senyera Coronada. Fan una excepció per lo que fa a l'Himne de la Comunitat. S'utilisa en actes públics pero veem en indignació que cap dels polítics socialistes el canta, sent de vergonya aliena el comprovar que mouen els llavis per a donar una image de respecte en el mateix, pero ni el canten ni el senten com a representatiu de la nostra Comunitat.

Una atra qüestió mereix comentari. És la referent a la Real Senyera Coronada instituïda en la mencionada Llei de Símbols. A pesar de l'obligatorietat de la seua utilisació en els edificis públics, la majoria d'ajuntaments de la comunitat continuen arborant en els seus balcons i en els seus actes oficials la “quatribarrada” o màrfega, com un signe de clara provocació a tots els valencians que veem en indignació l'us provocatiu de la seua actuació en contra dels drets del poble.

El de mal recort President de la Generalitat, Joan Lerma (PSPV), i els seus correligionaris d'esquerres, estaven plenament decidits a eliminar de la nostra comunitat la Real Senyera Coronada i, al no poder utilisar la “quatribarrada”, se'ls va ocórrer que podrien instrumentalisar el nomenat Penó de la Conquista, relíquia falsificada en la que consten les quatre barres d'Aragó i que, segons algunes indocumentades llegendes, el rei moro Zayyan, en rendir la plaça de Valéncia, el va arborar en la torre d'Ali-Bufat (hui del Temple), en senyal de rendició davant el rei cristià Jaume I el Conquistador.

La guerra de símbols sempre ha segut una constant entre el poble valencià i els seus polítics, que s'han significat per provocar els enfrontaments i en veritat que ho han conseguit. La seua decidida tendència pancatalanista s'ha ocupat de fomentar estes diferències entre germans. No és que parle d'una guerra civil de símbols pero sí d'alguna cosa pareguda. Tot això en l'únic fi de que sigam anexionats a l’estrafalari proyecte dels Països Catalans del que ya hem fet menció en uns atres punts d'estos artículs.

Per això, es fa precís deixar constància de l'història d’as central dels nostres símbols, les més precioses senyes d'identitat, especialment de la nostra Llengua Valenciana i de la nostra Real Senyera Coronada, cosa que em proponc fer basant-me en els distints treballs d'autors plenament capacitats per ad això, en els següents térmens:

Decret de Bilingüisme.

a) Orígens i promulgació.

De nou tenim que recórrer a Vicente Ramos en el seu (De Albiñana...) qui nos fa una referència molt detallada i extensa sobre lo que s'estava cuinant entre els membres del “Plenari”, en relació a l'instauració del català com a llengua oficial de la Comunitat Valenciana. I diu aixina:

Ya ho hem dit: si el conseller d'Educació es dia José Luís Barceló, la seua inspiració va ser Manuel Sanchis Guarner.

Fem memòria. Cap a setembre de 1978, l'advocat Barceló va posar en camí el Pla Experimental per a l'ensenyança del català, eufemísticament denominat valencià, en EGB, BUP i FP. Manuel Sanchis Guarner o l'Institut de Ciències de l'Educació (ISSE) -tant monta- tenia l'exclusiu encàrrec, des de cinc anys arrere, de la formació del professorat, redacció de programes i autorisació de texts. La Conselleria es llimitava a rubricar el sí oficial. I, d'esta guisa, en la seua primera fase, els professors que varen participar en el Pla varen ser 198: 147 de la província de Valéncia, 29 en la de Castelló i 22 en la d'Alacant. En quan a alumnes, la sifra es va situar en 24.507: 17.050 (Valéncia), 4.293 (Castelló) i 3.164 (Alacant).

En Barceló, treballaven José Luis Sorribes i Sebastián García Martínez.

Que els valencians no es fiaven dels manejos panques de la Conselleria ho prova l'invocació de Barceló: “cride al poble valencià per a que recolze el Pla que hem llançat i que no caiga en eixa excitabilitat de si s'ensenya català o valencià. De lo que es tracta és d'ensenyar la nostra llengua sense incórrer en prejuïns semàntics”.

Ben sabut és que quan un pancalaniste diu “la nostra llengua”, està pensant en llengua catalana.

S'aguardava la publicació oficial del Decret de Bilingüisme, negociat o consensuat en 27 de setembre de 1978, publicació que es va demorar pels acontenyiments polítics posteriors.

En anar a la cistella d’UCD totes les carteres del Consell -9 de juny de 1979-, els es trobava ya preparada una proposta de Real Decret que el Consell va aprovar en tràmit d'urgència en la finalitat de que fora ratificada en Consell de Ministres abans del 9 d'octubre, Dia Nacional del País Valencià. Ad açò afig clar i ras el senador (Barceló) per Alacant: “¿Quina és la llengua de la majoria de les comarques valencianes? ¿Quina llengua és eixe valencià que el Consell pretenia que s'incorporara al sistema d'ensenyança en el seu territori? ¿Farà falta portar el testimoni unànim de tots els romanistes per a afirmar que el valencià és una variant d'una llengua comuna que es parla principalment en Catalunya, Balears i el País Valencià?”. Esta llengua “és coneguda, en l'actualitat, científicament com a català. Per això, “no hi ha cap inconvenient en que es mantinga el mateix nom de valencià que ha tingut per raons diverses, una llarga tradició, en tal de que existixca una clara consciència de l'unitat bàsica de l'idioma”.

Aixina, Beviá va explicar al Senat el fonament polític dels Països Catalans. En llògica satisfacció, els seus colegues catalans varen recolzar el discurs del pancatalaniste alacantí, mentres l’ucediste, també alacantí, Broseta no va saber o no va voler desmontar tan fràgil cobert imperialiste.

Encorajat per Beviá i per Barceló, un grup de professors va demanar la dimissió del nou conseller d'Educació, José Peris Soler, davant de l’ofensiva, este va declarar: “Entorn al tema del bilingüisme, vaig plantejar a Otero Novas (el ministre, en aquell temps) la necessitat de que s'aprove el decret regulador del bilingüisme en la base de tot lo que es porta fet ya en este sentit per part del propi Consell, i estime que estem ya en el camí de que el decret es promulgue. “ Afig que, “entorn al Pla Experimental, tot ell es troba relacionat en el propi decret de bilingüisme que el propi Consell, en el seu ple del passat dilluns (9 de juliol), ha demanat la seua promulgació i que yo sugeria a Otero Novas es fera en urgència”.

Continuarà…