La polèmica

Afirma Barceló que el primitiu text del Real Decret (de Bilingüisme) el varen redactar Enrique Alcaraz i Manuel Broseta (de nou Broseta). Reformat en l'época de Peris, la seua aparició va provocar inquietuts i disgusts en el bando del proimperialisme barceloní. Beviá ho va calificar d'ambigu, perque parla de llengua valenciana. “Esta terminologia -va dir- tècnicament, és incorrecta. Lo correcte és el terme valencià”.

¿Per qué vullgué Beviá (alacantí) que la Llengua Valenciana es denominara únicament com a “valencià? Molt fàcil. Es tracta de denigrar políticament tot lo que es referix a l'història, cultura i llengua del Regne de Valéncia. Es tracta de desmeréixer totes les nostres raïls i de deixar-nos al nivell del sol per a poder ser absorbits en major facilitat dins de l’estrafalari proyecte dels Països Catalans promulgat i fomentat pel pancatalanisme rampant que es ve fomentant per part dels nostres veïns del nort. El colaboracionisme d'est element com de la multitut d'elements subversius partidaris del pancatalanisme valencià, no és ni més ni menys, que traïcionar a la seua pròpia terra mare a favor de la megalomania catalana.

Manuel Sanchis Guarner (un atre que tal pinta) a la llum de la seua primera creació, va apreciar en el document “el gran defecte” de faltar-li “com una declaració de principis, deixant en mans de la Conselleria tota la responsabilitat” i recorda que, en maig últim, el llavors conseller Barceló va fer una declaració de principis, acatant els criteris “científics” des de la firma, en Castelló, de les Bases del 32. Barceló va expondre: “per a mi, és un contrasentit el terme llengua valenciana (…). Una cosa com l'unitat de la llengua és inqüestionable.” ¡Dogma de fe pancatalaniste! Igual opina el “mestre”. Recanvi de lo ambigu, Beviá amenaça: “Si l'assunt de la denominació dona peu a que es facen replantejos absurts sobre la llengua, açò es convertirà en un desastre. Existix un patrimoni en unes bases ortogràfiques, acceptades en Castelló en l'any 1932 que són les bases que cal acceptar i seguir per al desenroll de la nostra cultura. Els socialistes no estem disposts a consentir esta manipulació”.

Per a que quede clar quina va ser la posició de Beviá hi ha que deixar constància de que lo que ell pretenia era que la llengua valenciana formara part del català, perque dia i pensava, a lo manco oficialment, que tot era lo mateix i per tant no cabia un atre fi que catalogar-la com a català pur i dur.

Emilio Beüt Belenguer (un atre que tal pinta), vicepresident llavors de l'Institut d'Estudis Valencians, confessa sense ambages que seguix admetent la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans o les Bases de Castelló de 1932. Gran part de l’intelectualitat valenciana advocava per les citades normes, cavall de Troya en contra de la verdadera Llengua Valenciana. Una prova més -i van tantes- de les traïcions intelectuals que es varen donar i es continuen donant en la nostra terra per gents que es diuen valenciana pel mer fet d'haver naixcut en el nostre Regne.

Les discussions que es varen produir abans i despuix de la promulgació del decret de bilingüisme estaven pràcticament motivades per l'escassa oposició política en contra de lo que denominaven “l’unitat de la llengua”. Pretenien els pancatalanistes que la nostra llengua fora absorbida pel català i l'absència de beligerància per part dels polítics que tenien que defendre l'independència del nostre idioma, va fer que les forces d'esquerres i bona part de les de dretes, conseguiren denigrar la llengua valenciana al terme baix i ras de “valencià”.

b) En El Puig. Normes de l'Acadèmia.

Continua Vicente Ramos en (De Albiñana…) dient-nos:

 “Segons vàrem dir en els seus respectius llocs, la normativa ortogràfica valenciana, redactada per la Secció de Llengua i Lliteratura de l'Acadèmia de Cultura Valenciana, va rebre el beneplàcit de la Comissió Mixta de Bilingüisme el 17 de setembre de 1980 i va ser assumida per la pròpia Corporació acadèmica el 22 d'octubre següent. Esta opció va alçar un furiós huracà pancatalaniste tant en Catalunya “estricta” com en la “desijada”; la segon va posar a l'Ajuntament pesoiste de Valéncia i a la Diputació de la seua província en el disparader de decretar la dissolució de tan atrevida Acadèmia.

Des d'aquells moments la “Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia”, es va entregar a l'entusiasta i nobilíssima tasca d'arreplegar els lliures adheriments individuals i colectius, tots, de prestigi en el món de la cultura valenciana, als plecs de firmes -molt més de  mil noms- els va conferir autenticitat llegal el notari de Massamagrell, Esteban Vicente Moliner.

Tan eloqüent voluntat popular significava el verdader i més sòlit plebiscit a favor de l'ortografia valenciana front a la fabriana i catalanisant, admesa en Castelló en 1932.

A l’objecte de que esta decisió transcendental del poble es reflectira en acontenyiment històric, la “Coordinadora” va organisar un solemne acte en el monasteri d’El Puig de Santa Maria, el 7 de març de 1981, i, en el seu transcurs, davant un numerosíssim públic, varen fer us de la paraula Francesc Nieto, president de la Coordinadora; José Esteve, en representació de la província de Castelló; José Boronat Gisbert, per la d'Alacant, Rafael Villar, per la de Valéncia, i Julián San Valero, director decà de l'Acadèmia de Cultura Valenciana. Al final es va cantar l'Himne Regional de Valéncia.

Des d'aquell instant, els valencians han substituït les cridades “Bases de Castelló” per les Normes de l'Acadèmia de Cultura Valenciana (hui Real Acadèmia de Cultura Valenciana), que allí el poble les va batejar com Normes d’El Puig, en lo que la gloriosa llengua valenciana tornà a discórrer per el seu més acendrat caixer, ya que, com be va dir Boronat “l'evolució d'un idioma és l’aveïnament de l'inspiració i de la creativitat d'ells que fan o elaboren l'idioma: els parlants, el poble”.

Idea “genial” de Monsonís

El desbaratat pensament, naixcut del caletre del president interí del Consell, Enrique Monsonís Domingo, es referix a una Acadèmia de la Llengua Valenciana. La seua font es troba en un promés i entusiasta mítin pronunciat per Fernando Abril Martorell (un atre que tal canta), ministre d'Economia, al començament de 1979, en el que va parlar d'eixa possible Acadèmia com a opció per a resoldre el vell problema llingüístic.

I com aquella proposta no tenia més vol que el d'insignificant horisó propagandístic d’UCD, no va conseguir una atra repercussió que la desmesurada protesta pancatalaniste, calificant les frases d'Abril Martorell com “una nova agressió contra el poble valencià i la seua identitat cultural i idiomàtica”. La repulsa la varen firmar, entre uns atres, José Renau, Manuel Sanchis Guarner, Juan Gil Albert, Eusebio Sempere, Andrés Alfaro, Joan Fuster, Vicente Andrés Estellés, Vicente Ventura, Eliseo Climent, Manuel Vicent, Antonio Gades, J. García Candau, Raimon, Vicente Badia Martín…

En el temps, va créixer el silenci, pero en maig de 1980, Monsonís espolsa el tracte mitinesc del seu cap, matisant-ho en la genialitat de que dita Acadèmia deu estar integrada per acadèmics que admeten l'existència diferenciada de la llengua valenciana i per uns atres tants que la neguen. Pretenia, puix, el comerciant de Borriana “crear -aixina va dir- una institució de caràcter científic, en la que els representants de les diverses tendències aplegaren a un acort definitiu sobre la qüestió”. O siga, establir una Acadèmia de la Llengua Valenciana en detractors d'eixa llengua -¡principi absurt!- per a alcançar, en els defensors de la mateixa, l'anhel ucediste per antonomàsia el consens, pacte en pugna en l'història i en la realitat. ¿Quin pot ser el resultat si les opinions es contradiuen? Es tracta d'un impossible llògic. Puix, precisament est impossible va ser concebut per Monsonís. ¿Qué es pot esperar d'una ment aixina? L’idea fon tan absurda, com es va demostrar en donar el plàcit i firmar el nomenament com a vocal de la Comissió Mixta de Bilingüisme a un dels majors negadors de la llengua valenciana com a tal”.

 Continuarà…