LA TRANSICIÓ VALENCIANA (XIV)

EL BLAVERISME

El blaverisme és la denominació en que habitualment es coneix a un moviment social naixcut com a reacció contra la corrent pancatalanista del nacionalisme valencià, escorat a les tesis catalanistes fusterianes en la nostra Comunitat. Deu el seu nom a l'apassionada defensa per part d'este moviment de l'història i de la cultura del nostre poble entre les que destaquen, com més importants, tant la llengua valenciana com la Real Senyera del Regne de Valéncia. Esta denominació tenia originalment una connotació negativa que encara es manté entre els grups socials i polítics, encara que modernament és assumida i reivindicada per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'uns atres moviments que, de la mateixa manera que este,  s’autoproclamen també valencianistes pero contraris al secessionisme llingüístic.

El “secessionisme llingüístic” terme acunyat pels partidaris de les anexións pancatalanistes, s'aplica per este tipo d'elements subversius a l'autèntica història del nostre poble, als partidaris de les tesis valencianistes contràries totalment a l'anexió de la nostra Comunitat al proyecte dels Països Catalans. Per tant, “el blaverisme considera que els secessionistes llingüístics” són precisament aquells que neguen l'independència de la llengua valenciana i de l'història i cultura del Regne de Valéncia.

El blaverisme és un moviment originalment valencianiste i heterogéneu, de base valenciana i naixcut durant la transició democràtica, que aglutina sectors d'ideologia majoritàriament nacionaliste o foraliste. El moviment té especial arraïlament en la capital i les comarques adjacents. Encara que inicialment va nàixer com a reacció contra la corrent pancatalanista del independentisme català, en l'actualitat utilisa de forma genèrica i despectiva el terme "pancatalaniste" contra qualsevol ideologia o grup polític que no coincidixca plenament en les tesis valencianistes sobre la llengua i cultura valencianes aixina com a l'adscripció nacional dels valencians.

Sorgiment del blaverisme

Hi ha dos punts de vista sobre el sorgiment del blaverisme. Els dos són parcialment complementaris, i diferents sensibilitats polítiques posaran més émfasis en un o en un atre.

Reacció al fusterianisme

El blaverisme, d'acort en els seus partidaris i en alguns dels seus crítics, sorgix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escritor valencià (que ell mateixa s'identifica com “un fulano català de Sueca) Joan Fuster. Fuster, en el seu ensaig Nosaltres els valencians (1962) i en uns atres escrits, promulga un nacionalisme essencialiste, basat fonamentalment en la llengua i en factors culturals (encara que també, en menor grau, ètnics) i conclou, despuix d'un anàlisis històric de l'identitat valenciana molt influït pel marxisme, que els valencians, majoritàriament o essencialment, compartixen nacionalitat en els seus veïns catalans.

Estes tesis gojaran d'èxit entre bona part de l’intelectualitat i dels universitaris dels anys 60, pel seu component clarament pancatalaniste i de ruptura, que a la seua volta contagiarà a tota l'esquerra (els partits polítics de la qual adoptaran majoritàriament la bandera “quatribarrada” (lo que coneixem com la “màrfega”) i el terme País Valencià, fins i tot quan rebugen el pancatalanisme).

La ruptura  fusteriana no va ser plantejada només en relació en el franquisme, sino també en el valencianisme anterior a la Guerra Civil.

La ruptura interna del valencianisme provocada pel sorgiment del nou valencianisme fusterià favorix la derivació (i el notable èxit) d'una part del valencianisme tradicional cap a plantejaments clarament anticatalanistes, donant lloc al blaverisme. Este moviment farà seu un determinat univers simbòlic al que el nou valencianisme de raïl fusteriana havia renunciat, arrastrant cap als seus plantejaments als participants de lo que, seguint al professor A. Ariño, cal cridar un valencianisme emotiu o temperamental. ¿I per qué es tilda al blaverisme com un “valencianisme emotiu o temperamental”? Simplement perque cal criticar-lo i denigrar-lo de la manera més efectiva possible, tirant per terra l'importància que el nostre poble valencià té dins de l'estat espanyol i per tractar-se d'un poble totalment diferent i diferenciat del català, tesis que com es diu, són les que majorment adopten els professors universitaris pancatalanistes seleccionant als estudiants de cervell anodí als que conseguixen portar-se al “hort”. Són precisament estos universitaris els que posteriorment i, en eixercir les professions de lletres majorment, s'encarregaran de continuar aleccionant a través dels centres escolars, als jóvens valencians.

És important emfatisar que lo que definirà al blaverisme no serà la denúncia de l'argument essencialiste fusterià com falaç, sino la seua resposta igualment essencialista pero del tot antagònica. A la frase de Fuster: «No és que la bandera valenciana siga igual que la catalana. És que és la mateixa. De la mateixa manera que la llengua, i tantes atres coses», el blaverisme respondrà en una negació rotunda de que les dos comunitats compartixquen algun d'estos aspectes. La frase de Fuster és “lapidària” i, per supost, la pronuncia portat d'un esperit pilotari cap a la regió catalana. No és l'únic venut que fa apologia del pancatalanisme des de la seua residència en terres valencianes. Hi ha molts atres que seria prou difícil enumerar per la seua actitut, tant activa com a passiva, els que treballen per a la consecució de l'anexió del Regne de Valéncia a Catalunya i, això, fa que el moviment valencianiste adopte una actitut beligerant i ixca al carrer per a manifestar el seu desacort i defendre els seus més profundes raïls històriques.

Continuarà…