Des dels 70 del sigle XX, quan s’inicia el procés de deconstrucció de l’idea històrica de «Valéncia», poques paraules han concitat tanta empatia o animadversió com el vocable «mossàrap». Pero «mossàrap» - «mozárabe» (del participi àrap /musta’rab/, ‘arabisat’, i que allà pel sigle X començà a circular en el nort peninsular aludint als cristians del sur musulmà) no entra a formar part del vocabulari acadèmic fins a les obres magnes de Simonet i Menéndez Pidal (1888, 1926), en dos sentits principals: a) les llengües romàniques parlades fins a la reconquista en l’Espanya somesa oficialment a l’islam, del Duero a Gibraltar, de Lisboa a Valéncia; i b) els cristians que conservaren la religió, la llengua i les tradicions en eixe marc històric. Per tant, no és la paraula, sino les seues connotacions (que el romanç i el cristianisme calificats de mossàraps no deriven de l’invasió de 711 ni de la reconquista, sino d’una civilisació hispànica mil anys anterior a l’arribada de l’islam) lo que incomoda a una part dels analistes.

Ara be, a diferència de Portugal, d’Andalusia, etc. on la comprensió d’abdós fenòmens no ha implicat cap controvèrsia, ¿qué provoca la fòbia del pancatalanisme ad estos dos factors culturals? Una Valéncia que en 1238 conservara una llengua romànica o be un sector cristià hereu de tradicions romanovisigodes li és inassumible a la grotesca teoria de la «Valéncia catalana» de Bofarull, Rovira, Coromines o Guarner. Ya Joan Fuster, en un rapte de sinceritat, nos advertia en 1962 de la necessitat «de mesurar pulcrament aquest fet, perquè serà una premissa essencial del desenvolupament del País Valencià»; en efecte, «els nuclis mossàrabs … podien representar una supervivència nacional anterior» (Nosaltres, p. 27).

Hui, la dictadura de lo políticament correcte, afegint la negació del llegat romano-cristià (és dir, de la Valéncia anterior a 1238) ad atres mantres en circulació, ha copat el relat hegemònic sobre l’història dels valencians, infectant els canals de transmissió de les idees. Dos mostres. L’arabista C. Barceló assegurava ya en 1997 que el «mossàrap» (el romànic d’ací) era una llengua sense gramàtica, sense paraules i sense parlants. Surrealiste. I la revista Saó, a rant de la publicació del meu «Cristianos bajo el islam» (Madrid, Gredos, 1993), on s’aduïen proves evidents de continuïtat cristiana fins a 1238, improvisava un monogràfic «antimossàrap» presidit per est editorial: «Mossàraps contra valencians». És dir, els cristians valencians, si daten d’abans del sigle XIII, no agraden a «Saó». Sospitós.

En definitiva: ¿quedava o no quedava romanç valencià?; ¿existien o no cristians valencians a l’hora de la conquista? Esta pregunta, mil voltes repetida, té, des de l’objectivitat històrica, una resposta clara. Hi havia en 1238 un romànic valencià actiu, essencialment idèntic al valencià del XIII-XIV i clau en la consolidació del valencià general. I hi havia cristians, aludits de forma inconfonible fins a la conquista jaumina. És lo que se deriva d’una llarga llista d’evidències que ací és inviable reiterar. Les he permenorisades en quatre obres (1990, 1993, 2008 i sobre tot «Mozárabe y lenguas de España», 2023), a les que remet al lector.

Si en el s. XIII sols quedaven moros arabisats, ¿qui llegà l’immensa toponímia romànica o preàrap valenciana: Sant Mateu, Traiguera, Montornés, Vall d’Alba, Castelló, Bounegre, Llobregat, Vilanova, Cullera, Montroy, Finestrat, Pedreguer, Trullar, Roseta, Crespí, Campanar, Santa Pola, i un sensefí de formes documentades en font primitiva, donat que l’àrap (els moros arabòfons) no pronuncia la /e/, la /o/, la /p/, la /ll/, la /ñ/, ni atres fonemes romànics imprescindibles en el procés d’intercanvi-transmissió? Inverosímil. Tampoc s’entén la modernitat llingüística d’eixe valencià prejaumí, respalada per milers de testimonis, si, segons els tòpics en curs, era una llengua fòsil o havia mort, oportunament, poc ans de l’arribada d’En Jaume.

En fi, ¿qué eren sino cristians valencians el «valentini» als qui se demana testimoniar, en 1239, la dependència històrica de la diòcesis de Valéncia o els «christiani qui ibidem inhabitabant» dels documents vaticans? O ¿per a qui estaven obertes les iglesies de Santa Maria o de Sant Vicent, on restava intacte l’altar-sepulcre del mártir en maig de 1238? Tampoc és difícil deduir en quina llengua parlaven Berenguer, Calvet, Sancho, Miquel o don Joan de Valéncia, cristians prejaumins perfectament documentats; l’alcadí Moreno o l’alfaquí Borrell. 

Alguna cosa no encaixa en el relat oficial. Estes i més realitats estaven vives en el sigle XIII, i expliquen precisament l’ancestral personalitat pròpia dels valencians entre els demés pobles d’Espanya.

Image: Crux Invicta central entre strigiles i la peça sancera del sarcòfag de Sant Vicent Mártir (S.IV), hui en el Museu de Belles Arts de Valéncia.