Notes d'etnologia valenciana: EL FOC i LA MORT

Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l’anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d’eixes premises.

2

En el s. XI, en una de les “refutacions” a l’epistola que feu Ibn Garciya en defensa dels “ayam” o “no araps”, front als araps, l’acusen de adorar el foc”. (“The shuubiyya in al-Andalus. The risala of Ibn García and Five Refutations” de J. T. Monroe) Recordem que Ibn Garciya es trobava al servici de Ali de Denia.

La relacio de les fogueres en sant Joan, la trobem en ple emirat de Cordova, previamente al califat. El “Ulema” Sahnun (m 854), contestà a una consulta afirmant: “…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a las caballerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los malvados y la hez de esta comunidad.”. Hem de saber que la “ansara” es la festivitat de sant Joan i que “la hez de esta comunidad” fa referencia al poble pla, al poble autocton descendent dels iberorromans valencians, que es presenta enfrontat a la classe dirigent arap, que no compartia la costum valenciana de “adorar al foc” la nit de sant Joan. Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), afirma que es “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras de la noche de San Juán. Es curios el detall de que el foc de sant Joan anava acompanyat de banys, com hui en dia.

3

Els experts fan derivar la paraula “falla”, del llati “facula”, que es al seu temps diminutiu de “fax”, que vol dir “antorcha”, les quals es feen com es sabut, a base de feixos (del llati “fascis”) d’espart o llenya banyats en oli. I es en este significat en que que apareix la paraula “falya” en el “Vocabulista in arabico”, atribuït a Ramon Marti, en el qual es troba vocabulari del romanç valencià anterior a la conquista que havia segut adoptat inclus per alguns “sarraceni de natura” que no el parlaven. Per aixo, dona la “casualitat” de que la paraula “falla”, sinonim d’antorcha o foguera, es documenta per primera volta passada la reconquista de Valencia pel rei en Jaume. La trobem inclus com antroponim en el repartiment: “III jo. terre in alcheria de Huarat Falla...”. La gasta el rei en Jaume en la seua cronica: “…e els sarrains lexaren dues falles enceses de foc…” o “…que en cada vna tenda faessen fayles

Tot nos dona a entendre que la veneracio pel foc i el seu us festiu ya caracterisava al poble valencià anteriorment a la reconquista, encara que la major part de la documentacio que demostra l’institucionalisacio del fet, es documente en posterioritat. Que era una costum popular motiu d’alegria, es confirma quan el 14 de maig de 1455, els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “lo senyor rey de Navar[r]a” diguent-li que en motiu del nomenament d’Aleixandre VI, papa valencià, “foren fetes grans alimares e falles en lo cimbori e en tots los campanars, torres e diverses cases d'aquesta ciutat, demostrans gran goig e alegria de la dita nova promocio”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent lliures d’extraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. I les falles actual anaren prenint forma quan, segons consta en el “Llibre de provisions de la Fabrica de Murs e Valls” de l’any 1576, es parla de “dos botes, que comprí, deu sous y una carrega de argila pera posar los puntals y asentar les botes en sos bastiments y encendreles quatre nits; per tot, una lliura, deu sous”. Fa l’impressio de que estes “botes”, feren el paper dels primers “ninots” de falla.

Com hem vist, parlem d’una especificitat valenciana, que es detecta en epoca de dominacio musulmana. La critica que trobem per part dels “sarraceni de natura” o per part de muladis fonamentalistes de l’islam, a eixe us particular del foc, nomes pot induïr-nos a pensar en que es tracte d’una costum anterior a l’epoca de dominacio musulmana. Hem comprovat la relacio del foc en la festivitat cristiana de Sant Joan, conseqüencia, sense dubte d’un proces d’incorporacio al cristianisme d’una tradicio popular pagana anterior, i que nomes posteriorment, seria relacionada en festivitats del santoral cristià.

I per tant, anem a parar de nou als iberorromans, dels quals substancialment descendim els valencians. Els ibers, era un poble que incinerava als seus morts, perque pensava que el foc despullava l’espirit del cos, purificant-lo i reviscolant-lo per a ascendir al mon de la llum. El foc es relacionava en actes relligiosos, que anaven acompanyats de festa i alegria. La cerimonia acabava en banquets funeraris, ofrenes al difunt i dances en flauta arpa i tabalet. (vore p 231 de “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense”)

4

Esta relacio del foc com a element purificador en relacio a la mort, considerada com una lliberacio del anima motiu de convits, danses i alegria, encara es trobava viva en el poble valencià a principi del s. XX. Es tracta de la dansa “del velatori” o “del albaet” o de la “velà del mortichol”. La mort d’un chiquet menor de set o huit anys era un acte popular acompanyat de musica balls i convits. Maricel Pelegrín, en “El Vetlatori del Albaet en Valencia…” parla de la “…presencia de elementos precristianos, que convergen con aquellos aportados por la invasión de los moros”. En l’archiu de Xativa hi ha constancia escrita de celebracions de l’any 1520.

5

Per a comprovar fondo i forma de l’acte, reproduixc estrofes de la lletra que acompanyava la musica, arreplegades per María Teresa Oller en Montichelvo: “En este poble s’ha mort / un angelet molt polit / pero no ploreu per ell / que ya ha acabat de patir… Quin goig mes gran que deu tindre / la mare d'este chiquet / perque s’ha pujat al cel, / i s'ha tornat angelet” o “Es un ball que es balla / En molta pau y armonia / Menjant cacau i tramus / I brindant en alegria” La tradicio, precristiana, no contava en els favors eclesials, per lo que Josep Tormo Julia, auxiliar del bisbe Mayoral, volgué prohibir la tradicio en el sigle XVIII, enviant una carta a l’Audiencia de Valencia en la que parlava de “...la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de los niños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos”, no habiendo bastado para exterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan…” L’Audiencia contestà a 6 de novembre de 1775 en el sentit de que “…se prohiben absolutamente las máscaras, y tanto de día como de noche los bayles con motivo de los Mortichuelos…” provocant gran malestar popular. La prohibicio no acabà en la costum, conservant-se, com hem dit, fins a les primeres decades del sigle XX.

6

Sent que hem acabat relacionant el foc en el ball, a on s’ajunten costums del poble valencià d’orige iber, continuarém parlant en un proxim articul d’un atre “ball” caracteristic de la etnografia valenciana: la muixaranga. Vorem com la muixarangan no te orige català sino al reves. Es la “mare” dels “castells” dels quals els catalans tant bufen en caldo gelat.

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.