El nom d’un poble es una de les expressions basiques de la seua identitat. El nom del poble valencià, que deriva del nom del seu territori -Valencia-, ha segut i es objecte d’atac pels ambits acatalanats, perque es un element d’unio que els dificulta la desafeccio valenciana de cara a l’adoctrinament catalanista.
Valencià o valenciana vol dir “de Valencia”. Ser valencià es ser “de Valencia”. Parlar en llengua valenciana es parlar en la llengua “de Valencia”. Abelard Saragossà, en “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” reconeix que el poble valencià diu “Sóc de València, independentment que u haja nascut a Alcoi o a Alzira, a Sagunt o a Vila-real”. Esta identificacio en el territori ve de llunt. Segons al-Razi (¿? – 890), des de l’any 803, Abd Allah fill d’Abderramán I “se acogió a Valencia y estableció en ella...”. Per eixe motiu, les fonts en arap, es referixen ad ell com “al-Balansí” o “el valencià”. Es dir, a un no valencià, per establir-se entre valencians, el coneixen com a “valencià” o “de Valencia”, com als indigenes del territori.
En ocasions es planteja com a problema, que el nom de la patria dels valencians -Valencia-, siga el mateix que el de la ciutat de Valencia. La formula tradicional i historica de “ciutat i regne” mostra que el supost problema no ha existit mai. L’invencio de les “provincies” i la provincia “de Valencia”, sense dubte, empijorà el tema. Els acatalanats, que no en desaprofiten una per a desestructurar el poble valencià, intenten l’enfrontament entre “provincies” valencianes. Per aixo Emili Rodríguez-Bernabeu, de l’Universitat de “València” escrigue el llibre “Alacant contra València”.
Per tot lo anterior, hem assistit a una batalla politica pel nom de la nostra terra. “Regne de Valencia” tenia massa connotacions positives per a ser acceptat per aquells a qui els cau la bava parlant del “Principat”. “País Valencià” era part del programa acatalanat, perque eliminava qualsevol relacio en conceptes com “poble”, “patria” o “nacio”. Ron Barkai, en la p. 192 de “El enemigo en el espejo”, conclou en l’inexistencia d’una conciencia nacional comu en l’Espanya musulmana, perque en les seues croniques “se emplea la expresión tradicional de -país- o -tierra-”, front a les croniques cristianes que parlen del concepte “patria”. El resultat de la batalla politica fon un desubstanciat “Comunitat Valenciana” que ultimament va convertint-se en “La Comunitat”, es dir, el no res mes absolut que elimina qualsevol referencia a Valencia o valencià.
Per a evitar eixos destrellats pot ser que fora interessant, tant acabar en les provincies, com dur al llimit la formula tradicional de “ciutat i regne”, canviant-li el nom a la ciutat de Valencia per el de “Ciutat de Valencia”. El nom de tot el territori valencià, ha de seguir sent el de “Valencia”, tal i com ha segut des de fa mes d’un mileni.
Un atre front que encara tenim obert els valencians, nos ve d’un centralisme obsolet que fa que alguns de Madrit, que creuen ser el melic d’Espanya, nomes vegen referencies geografiques al seu entorn. Per aixo resulta que nos convertixen en el “Levante” d’ells. I el “Levante” de Madrit, -que no el “Levante” d’Espanya que aniria desde Girona a Cadis-, resulta que som Valencia i Murcia. Observem com, entre “La Comunitat” i el “Levante” (a on nos mesclen a valencians i murcians), es impossible major grau de despersonalisacio.
Puix be, entrant de ple en el fondo del tema que motiva el present articul, hem de saber, que el concepte pseudocientific de “Sharq al-Andalus”, al qual alguns es referixen per a parlar de Valencia durant l’epoca de dominacio musulmana, no es mes que un invent en el qual confluixen els interessos del catalanisme mes vergonyos en el despreci centraliste. Per als primers es un atre dels noms despersonalisadors per a Valencia. Per als segons, supon poder parlar en aspecte “cientific” del seu “Levante”.
Francisco Franco Sánchez, en “María Jesús Rubiera y sus estudios sobre historia del Sarq al-Andalus”, publicat en la revista de l’universitat d’Alacant “Sharq al-Andalus” l’any 1993, nos informa sobre la genesis de l’invent. Nos diu que María Jesús Rubiera, procedent de “la Universidad Complutense de Madrid”, es traslladà a l’Universitat d’Alacant. Per lo vist, esta dona que venia de Madrit, necessitava “…definir un concepto que cubriera el ámbito territorial levantino”. Nos conta Franco que el concepte historic de “Sarq al-Andalus” definia “…las tierras de la Península Ibérica situadas al este de un eje vertical o paralelo hipotético que pasara por Toledo”. Pero per lo vist, per a María Jesús Rubiera el concepte madrileny del “Levante”, era mes important que el concepte historic de Šarq Al-Andalus, i tirant-li morro, el referi a lo que ad ella li vingue en gana: “esencialmente a los territorios de Murcia y Valencia”. Els catalanistes acolliren l’invent en entusiasme, perque com mantenien que Valencia no existia abans de Jaume I, podien parlar d’un territori, sense parlar del seu nom real,-Valencia-, que s’havia d’evitar de la manera que fora.
Semanticament, “al-sarq”, no vol dir una atra cosa que “orient, llevant o est”, Tambe tenim “al-garb”, que es referix a l’occident, ponent o oest, “al-yawf”, que correspon al nort i “al-quibla” al sur. Son els punts cardinals. Per aixo, en el Repartiment de Mallorca, trobem tant la “Alcheria Costanti Axarquia” com la “Alqueria Costanti Algarbia”. No hi ha que pensar massa per a vore l’orige del vent de garbi valencià o de l’Algarb portugues.
I quan els musulmans parlaven de “Sarq al-Andalus”, com es llogic, no es referien al “Levante” madrileny, sino que es referien al concepte real de l’orient de la peninsula, de l’orient d’al-Andalus. Aixina ha segut sempre, fins al desficaciat invent de María Jesús Rubiera. Al- Bakri, en el s.XI, fa l’historica descripcio triangular de la peninsula iberica afirmant que “…el vértice segundo está al oriente de al-Andalus, entre la ciudad de Narbona y la ciudad de Burdeos…” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins). Comprovem com l’extrem de “Sarq al-Andalus” o el “oriente de al-Andalus” que es troba entre Narbona i Burdeus, es d’impossible identificacio territorial en Valencia. La falsetat historica de l’invent madrileny-catalaniste cau pel seu propi pes. Prou mes tart, al-Maqqari (1578-1632), en la seua obra “Nafh at-tib min gusn al-Andalus…”, seguix el mateix criteri dient de Toledo que “Cuando los reyes omeyas la tomaron como sede para su reino ciertamente sabían lo que hacían…zona centrada entre el oriente de al-Andalus y su occidente…”.
Als acatalanats, parlar de “Sarq al-Andalus” per a referir-se a Valencia, els ve molt rebe, perque encara que equivalga al “Levante” dels madrilenys, no esta tan desacreditat entre els valencians i te aspecte “cientific”. I encara que siga ahistoric, els evita parlar de la Valencia i dels valencians d’abans de Jaume I, perque el dogma mana que s’ha de dir que no existien. Hem parlat de la “Cora de Valencia” en l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes” Hem conegut reis de Valencia en “La continuïtat del titul de regne de Valencia”. Els acatalanats van per un lloc, i l’historia anà per un atre. Vejam mes realitat.
Ibn Hawkal, en acabant de visitar Espanya l’any 948, va escriure el seu llibre “Configuracio de la terra” Escriu Hawkal: “Dans la partie droite du continent superieur, on lit près de la mer: Basques, France, Rome, le pays des Ghalidjashkash (Galicia), et, à gauche de ce texte, sur le litoral: Al Djazira, Valence…” (“Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d’oeuvres représentatives”). Vegem com Hawkal cita al poble valencià junt a bascs, francesos, romans, gallecs…). I no es referix a la ciutat de Valencia a la que Hawkal nomena “Madinat al-Turab”, sino al poble que ocupava la cora de Valencia que varem vore que tenia uns llimits sensiblement iguals als de l’actual poble valencià.
El rabi Benjami de Tudela, escrigue en hebreu cap al 1163 el seu llibre “Itinerarium Benjaminis”(image de portada). Fa una relacio de pobles o nacions que es podien trobar comerciant, en Aleixandria en eixa epoca. En la p. 65 del llibre “Danorvm in oriente”, consta una traduccio en llati que diu: “Regio haec commerciis frequentata omnium populorum est negotiatrix, & e toto imperio Edom Alexandriam adventant, è regionibus Valentiae, Toscanae, Lougobardiae…Cordubae, Hispaniae, Russiae…”. Acaba la relacio de pobles citant “Gasconia, Arago i Navarra”. Comprovem com referint-se a l’actual Espanya trobem, en desorde, a Valencia, Cordova, “Hispania”, Arago i Navarra. Donada la tradicio de que els reis dels regnes de Castella i Lleo es titularen “Hispanie imperator”, es segur que ad ells es referix el nom “Hispania”. Vegem com Benjami de Tudela cita especificament al poble valencià al costat d’uns atres pobles.
L’intent de manipulacio historica que estem patint els valencians, te el seu orige en una rebolica a on es barreja la prepotencia centralista, un estrany nacionalisme andalus i la voracitat catalanista. Sera necessari estudiar el significat historic de “al-Andalus”, per a que ningu nos enganye.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.