Del proces de substitucio de llengua s’ha parlat moltes vegades, pero no sera mai prou si el poble valencià no pren consciencia de fins a quin punt estem davant d’una situacio realment greu. Des de fa molts anys nos trobem immersos en un proces que podria supondre la desaparicio de la llengua autoctona a mans de dos forces antagoniques, que be per desplaçament (el castellà), en un cas, o be per absorcio-assimilacio, acabant en substitucio (el català), en l’atre, podrien arribar a conseguir-ho. S’ha vengut actuant des de plataformes politiques, culturals (escoles, universitat…), mass media (prensa, radio, televisio, etc), favorides per la politica cultural clarament antivalenciana d’aquelles institucions que haurien d’estar lluitant per la recuperacio del nostre patrimoni cultural i fan, precisament, tot lo contrari.

Ara, com yo tambe pense que val mes un eixemple que mil paraules, entrare en l’analisis de l’expressio “cap de setmana”, perque considere que estem davant d’una expressio que servix perfectament d’eixemple per a explicar el proces de substitucio al que he fet referencia abans. I tambe perque he pogut constatar que hi ha prou valencians que venen usant este “neologisme” en els ultims anys, sense saber massa be com i per qué l’han adoptat. En este cas, com en molts atres, tiren ma d’una expressio borda, absolutament desconeguda en terres valencianes i que no te cabuda en un corpus llingüistic que tinga com a objectiu la recuperacio del valencià mes genuï, d’aquell valencià que trobem en la tradicio classica i que encara podem escoltar vivissim en moltes comarques valencianes. Si analisem un poc la qüestio vorem com en valencià el substantiu “cap” vol dir, entre atres coses, principi d’un periodo de temps : “Cap d’Any ” (= primer dia de l’any, començament de l’any). Pero vejam que diu tambe el Diccionari Català-Valencià-Balear (vol. 2, pag. 945), quan fa referencia al “Cap de setmana”: “el dissabte, el dia que acaba la setmana de treball (Cat.)”. Aci vullc remarcar que quan a continuacio d’una expressio, definicio, etc, en el DCVB es posa entre parentesis una regio o una zona geografica determinada vol indicar que es nomes en eixa zona a on s’usa l’esmentada expressio. Per tant, l’expressio “cap de setmana” la dona exclusivament per a Catalunya (Cat.), excloent a Valencia i Balears. Significatiu. Pero per si la definicio del DCVB no es prou clara vejam lo que diu el Diec ( Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) a l’hora de definir el “cap de setmana”: “temps de lleure entre el dia que acaba la setmana de treball i el de reprendre’l, generalment dissabte i diumenge”. Aci no caben dubtes. Dic aço perque per als jueus el primer dia de la semana no es el dilluns sino el dissabte i en este cas per a fer referencia al dissabte si que seria correcte utilisar l’expressio “cap de setmana” perque estariem referint-nos al primer dia de la semana. Pero aço ocorre en el mon dels hebreus i en este mon nostre occidental, i mentres no es demostre lo contrari, el primer dia de la semana es el dilluns. Ara, seguint en el DCVB (vol. 5, pag. 845) llegim FI: “el punt o moment en que una cosa acaba o cessa; l’ultima part d’una cosa” (etim.: del llati fine) Aci i no en un atre apartat està la resposta. L’ultima part de la semana, aquella en la que no es treballa (hui es considera, generalment, el dissabte i el dumenge), nomes es pot dir en valencià com ho hem dit sempre: fi de semana.

Tambe crec interessant vore quins han segut els resultats (equivalents a esta mateixa expressio) que presenten la major part de les llengues de la familia romanica, entre les que es troba el valencià, per tal d’obrir el camp d’analisis i situar-nos en un context mes ample. Anirem des de l’Europa oriental a l’occidental.

   Romanés: sfârsit de saptamâna (sfârsit = part final d’una cosa, d’un  periodo de temps).
   Romanche/Rumantsch (Suissa): fin d’eivna.
   Italià: fine settimana.
   Sart: codiàna de chida (codiana, en sart, vol dir ultima part d’un periodo de temps).
   Franco-provençal: fin de semana (savoyard). Esta llengua es parla en França, Suissa i Italia.    

   Provençal: fin de setmana/ dimenjada
   Occità: dimenjada.
   Frances: fin de semaine.
   Català: cap de setmana.
   Valencià: fi de semana.
   Mallorqui: fi de semana/setmana.
   Castellà: fin de semana.
   Gallec: fin de semana.
   Portugues: fim de semana.

Com podem comprovar, nou dels resultats, entre els que es troba el valencià, son coincidents en l’estructura i l’etimologia (italià, franco-provençal, provençal, frances, valencià, mallorqui, castellà, gallec i portugues), dos a miges (el romanche suis, que manté tambe el substantiu “fin” en la seua estructura; i el romanés que usa una paraula d’etimologia diferent –sfârsit- pero que, de totes les maneres, te el sentit de “part final d’un periodo de temps”), u d’estructura totalment diferent als anteriors (el sart, pero en el que “codiana” vol dir tambe “ultima part d’un periodo de temps), u que no te res a vore en els atres (occità) i, finalment, el català, al que ya he fet referencia.

A mi m’agradaria que, a partir d’aço, tots els “insignes” filolecs i intelectuals d’Universitats, de Conselleries de Cultura, d’AVLL’s, etc., explicaren per qué hem de canviar “fi de semana” per “cap de setmana” i que ho feren fonamentant la seua afirmacio en criteris filologics que pogueren convencer-nos als valencians. Es evident que no ho faran, perque no hi ha cap rao d’indole filologica (en clau valenciana) que ho puga justificar. L’unica explicacio es que com en Catalunya es hui expressio quasi normal i acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans, aci hem d’introduir-la siga com siga, posant una peça mes en el proces de substitucio llingüistica al que he fet mencio al principi d’est escrit.

Este proces que des de fa molts anys ha vengut substituint paraules genuïnes (algunes d’elles reconegudes en els ultims temps per l’AVLL, pero en la boca chicoteta, sense fer cap força a l’hora de donar-los de nou carta de naturalea) com deport (per esport), juï (per judici), llanda (per llauna), llavar (per rentar), murta (per murtra), servici (per servei) i vacacions (per vacances), per posar nomes uns eixemples. Aço ha creat una gran confusio entre els valencians, fent que molts d’ells hagen acabat engolint-se l’esc. Pero la realitat es que no tots combreguem en el pensament unic, en el dogma, que es allo que sustenta eixe proces. Per aixo tinc l’esperança de que cada dia en sigam mes caminant per la senda de la reivindicacio d’un marc a on tinguen cabuda el debat, la critica, l’intercanvi de totes les idees… tot allo de lo que hui estem orfens. I defengam esta filosofia convençuts de que el cami cap a la veritat nos ha de fer mes lliures. Dit aço, estic convençut de que per a acostar-nos ad eixa veritat, ad eixa realitat historica valenciana, no hi ha mes remei, en la kafkiana situacio actual, que qüestionar molts dels plantejaments que se nos presenten (el dubte es el principi de la sabiduria), contrastar l’informacio que nos arriba, anar a les fonts, etc. En resum interessar-nos de veres per la genuïna i multisecular cultura nostra. Pero es evident que hi ha massa valencians que no volen enterar-se d’esta realitat historica autoctona i viuen, sense saber-ho, entre barrons: no raonen, no intercanvien idees ni pensaments, son els que tenen sempre a punt l’expressio “aixo es així i punt”, no dubten mai (¡com poden dubtar ells!) i tot lo valencià per ad ells no te cap de valor si no està impregnat de la consegüent catalanitat. Pero deixariem esta breu descripcio de la societat valenciana a miges si no diguerem que, per un atre cantó, hi ha tambe molts atres valencians que no mostren cap d’interes per la cultura de la seua terra, per la llengua autoctona, per la seua identitat, perque passats mes de trenta anys des de l’inici del conflicte identitari ells seguixen tan feliços, com si res haguera passat (i, normalment, parlant nomes en castellà). Quina llastima. Tant els uns, com els atres, no saben lo que es perden.

www.cardonavives.com