En la primera part d’est articul hem vist que la major part del territori del pacte que Teodomir suscrigue l’any 713 en els invasors musulmans, es tractà de territori de ciutats valencianes. El pacte supongue el respecte dels musulmans a l’existencia d’un estat governat per cristians barata uns tributs. Hem conclos en la practica seguritat de que la ciutat de Valencia fon una de les ciutats del pacte. En esta part raonarém sobre les posibles raons d’esta inclusio, estudiarém la duracio d’eixe estat tributari i vorem com l’arqueologia confirma una transicio pacifica d’epoca cristiana a musulmana.

Si raonem sobre l’inclusio de Valencia en el pacte, Luciano Pérez sugerix la possibilitat de que Teodomir fora un “dux” i no un “comes” que tinguera al seu carrec distints territoris. En el cas de que Valencia no haguera estat inclosa en la provincia “Aurariola”, es podria pensar tant en una governacio conjunta, com en unes atres causes. Efectivament, “Aurariola” (capital Oriola), era una de les huit provincies hispanes de que nos parla el “Anonymi Ravenatis” (ap. 670) de la que diu: “vel si modica existit tamen omnino fertilis et spatiosissima esse dinoscitur”, es dir que la provincia Aurariola, encara que chicoteta, era molt fertil i preciosissima. Per una atra banda, en les canviants fronteres administratives de l’epoca, no seria d’estranyar que en el moment de l’invasio musulmana, existira una provincia valenciana. No de bades, en la versio BHL 8631 de la Passio de sant Vicent (a.550), podem llegir “Ad civitatem Valentinam que erat una provincia, ut asserunt”, es dir “a la ciutat de Valencia que era una provincia com asseguren” (p 115 de “Saint Vincent, diacre et martyr” de Victor Saxer).

Teodomir podria haver segut el governador de dos territoris identificats posteriorment com a dos “cores” distintes, podent ser un antecedent de lo que en acabant succei en epoca musulmana, en la qual es recurrent l’existencia d’un mateix governador per a dos territoris distints. Si les inscripcions que s’han trobat en el Pla de Nadal, a on es llig “Teud-” i “Teudinir”, es referiren al Teodomir del pacte, no hi ha dubte de que es reforçaria l’hipotesis d’una governacio conjunta. Albert Ribera i Miquel Rosselló, en “Valentia en el siglo VII, de Suinthila a Teodomiro”, confirmen que en el “Plá de Nadal”, “…se ha encontrado un anagrama y un grafito que aluden a un antropónimo muy semejante a Teodomiro”. En esta hipotesis, l’estranya absencia en el pacte de les ciutats episcopals de Xativa i Denia, podria explicar-se per considerar-se dependents d’un arquebisbe d’una provincia eclesiastica valenciana. Aço explicaria el que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a les paries o pagaments que li tributaven al Sit l’any 1090 i per tant abans de la seua conquista es diga que “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo”. Es important saber que “matran” vol dir cap d’una provincia eclesiastica, un arquebisbat del que podien haver dependit Xativa i Denia.

Si no contem en la possibilitat de Teodomir com a governador de Valencia, Simonet explica la seua inclusio en el pacte per una possible confederacio en el comte de Valencia, i inclus “por un ardid patriótico”. En este cas, l’exclusio de Xativa i Denia podria deure’s a que devien haver segut someses als musulmans previament a la subscripcio del pacte.

Per a coneixer la duracio del pacte, es precis saber lo que es diu en la “Continuatio Hispanica”, tambe dita “Crónica mozárabe de 754” o “Crónica de 754”, (abans “Chronicon Isidori Pacensis Episcopi”) que fon escrita en el s. VIII i es la cronica hispano-cristiana mes antiga de la que es te coneiximent. Es diu del 754 perque l’informacio s’acaba en eixa data. Llegim que Teodomir feu les paus en el araps “Nomine Theudimer, qui in Hispaniae partibus non modicas Arabum intulerat neces, et diu exagitatis pacem cum eis foederat habendam”. Nos parla del pacte en Abd al-Aziz “…et pactum quod dudum ab Abdallaziz acceperat firmiter ab eo reparatur”, i nos diu que el pacte ha segut observat fins a eixe dia, es dir fins a l’any 754. Continua parlant-nos d’Athanaildus, succesor de Theudimer, que muigue l’any 743. “Athanaildus post mortem ipsius (Theudimer) multi honoris et magnitudinis habetur” dient-nos que era molt ric “Erat enim in omnibus opulentissimus Dominus et in ipsis nimium pecuniae dispensator”. Nos fa saber que Athanaildus tingue algun problema en l’emir “Alhoozzam cognomento Abulchatar” (Abu-l-Jattar Husam b Dhirar al-Kalbí, qui governà en 743/745), perque volia que li donara 27.000 sous “novies millia solidorum damnavit”. Pero quan Athanaildus senti que les tropes siries de Balg b. Bisr, s’acostaven, “Quo audito exercitus qui cum duce Belgi (Balch) advenerant”, s’arreglaren en en els diners en cosa de tres dies. “sub spatio fere trium dierum omnia parant et citius ad Alhoozzam cognomento Abulchatar (Abol-Jatar) gratiam revocant diversis que munificationibus remunerando sublimant”.

Comprovem per tant, que les condicions del pacte que permeteren l’existencia d’un regne cristià tributari dels emirs del califat de Damasc, governat en primer lloc per “Theudimer” o Teodomir i en acabant per “Athanaildus” o Atanagilt, durà com a minim fins a l’any 754, no sent desgavellat extendre’l a tot el periodo de duracio del califat de Damasc, que s’acabà l’any 756 en la vinguda d’Abd ar-Rhaman b. Mu’awiya ad Dahil (756-788), creador de l’emirat de Cordova. El document de l’any 780 del Codic de l’Escorial R.II 18 fa supondre que l’ultim vestigi de govern dels gots, que fon el regne cristià tributari inaugurat per Teodomir i seguit per Atanagilt a partir de l’any 743, acabà l’any 769, sent que concreta la duracio del regne dels gots en 360 anys “Permansit regnum Gotorum annos CCCLX; destructum est a Sarracenis”, que sumats a l’any 409 de l’invasio, nos situa en l’any 769. (p 483 del vol III del “Catálogo de los códices latinos de la Real biblioteca del Escorial” P. Guillermo Antolín)

Les excavacions arqueologiques confirmen lo expost. Manzano Moreno, en la p 244 de “Conquistadores, emires y califas: los Omeyas y la formación de Al-Andalus”, diu en relacio a les excavacions de l’Almoina de la ciutat de Valencia que posteriorment a l’any 713, “En la necrópolis adyacente al conjunto episcopal siguieron enterrándose gentes de acuerdo con el rito cristiano durante algún tiempo, lo que da a entender una cierta permanencia de esta comunidad bajo los nuevos señores”, podent ser que durant el periodo de que parlem, els “senyors” inmediats, foren els mateixos o descendents dels senyors anteriors al 713.

Acabarém dient que hi han autors com Sanchis Guarner, (“Història del País Valencià. Època musulmana” p 211 ss.), que sense cap justificacio, situen exactament el final del periodo de govern d’Atanagilt, l’any 778-779, en el que pressuntament Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Estudiarém la falsetat d’eixa destruccio i constatarém com a la situacio de Valencia com a territori cristià tributari que hem estudiat, li segui un regim especial d’autonomia front al poder central, que destacà durant els dos primers sigles de dominacio musulmana.