En l’atre adverbi, ‘sobretot’, estem en el mateix cas. Tambe s’ha escrit sempre separat ‘sobre tot’ –locucio adverbial– i nomes a partir de principis del s. XX comencen a vore’s escrits en els que apareix escrit junt.

De totes les maneres, he de dir que com me fie molt poc de l’informacio que te faciliten determinades fonts sempre intente contrastar-les tot lo que puc. En este cas, consultant el CIVAL –per a anar mes llunt en l’informacio–, me trobe en que en les grans obres classiques com Spill de Jaume Roig, Tirant lo Blanch de Joanot Martorell i Vita Christi d’Isabel de Villena, es donen diverses cites en les que apareix ‘sobretot’ (escrit junt). Com m’estranyava prou, ya que son tres obres que conec be, vaig acodir als facsimils que tinc d’elles i comprovi –original i transcripcio– una cita de cada obra. El resultat fon el següent:

Spill

Cita CIVAL : “Mas, sobretot, si y es lo mot”.i

Facsimil: “mas, sobre tot, si y [hi] es lo mot”.ii

Tirant lo Blanch

Cita CIVAL: “mas, sobretot, per lo contengut en la letra de la duquessa”.iii

Facsimil: “mas sobre tot per lo contengut en la letra de la duquessa”.iv

Vita Christi

Cita CIVAL: “e, sobretot, sou delectable als qui us amen”.v

Facsimil: “e, sobre tot, sou delectable als qui us amen”.vi

No crec que siga necessari comentar els resultats, perque vinc dient fa temps que una obra com el CIVAL, que haguera pogut tindre una gran utilitat, conforme es presenta ara es un verdader perill, perque l’informacio que dona, en molts casos, es erronea per estar fonamentada en fonts relativament modernes que presenten transcripcions completament adulterades. Si l’intencio es tractar de justificar l’actual normativa catalanisada, fent vore que determinades formes o expressions eren usades pels nostres classics quan la realitat nos diu –en anar a les fonts originals– que aço es absolutament fals, me reserve el calificatiu.

En el DCVB, quan consultem ‘sobretot’, podem vore que l’unica cita antiga que figura es la següent: “Que negú... no desrengàs..., e sobre tot que's guardassen que no haguessen barayla, Jaume I, Cròn. 415”. Com es pot vore, es tracta d’un document prou antic, 1343, en el que apareix escrit ‘sobre tot’. Pareix mes que provable que no pogueren justificar el terme –‘sobretot’– en un cita antiga i no tingueren mes remei que posar esta en la que apareix –una volta mes– en forma de locucio adverbial (escrit separat).

Finalment anem a vore qué ocorre en un terme al que li tinc un cert carinyo: ‘marçapa’ o ‘marsapa’. En consultar el DGLlV tenim:

marsapà, -ans

s. m. var. form. ant. i hui dialect. V. massapà.

massapà, -ans

(D’ètim incert. cf. l’it. marzapane o el cast. mazapán.)

s. m. Massa feta d’armeles mòltes i sucre que es cou al forn en diverses formes o fent figuretes.

Queda clar que ‘massapà’ es considera forma preferencial i ‘marsapà’ secundaria, dialectal, que normativament no te pes, igual que en el diccionari de 1992, encara que en este, per les seues caracteristiques –diccionari d’equivalencies–, no constava ni com a forma antiga ni dialectal.

Per a centrar un poc la qüestio anem a vore mes informacio per a determinar quín pes real tenen una forma i l’atra.

El DNV fa lo mateix, dona com a principal ‘massapà’ i a ‘marsapà’ nomes li dona entrada per a remetre-la a la primera.

En el DCVB la cosa canvia radicalment, apareixen les dos en la mateixa entrada i al mateix nivell: “MARSAPÀ o MASSAPÀ m.”, encara que es cert que en primer lloc figura ‘marsapà’. Aço te una llogica perque el predomini de ‘marsapa’ o ‘marçapa’ en les cites es absolut. N’hi ha una en la que figura ‘marçapa’ (1409, Archiu del Patriarca), una atra en la que trobem ‘marsapans’ (1460, Tirant lo Blanch) i una tercera de la que forma part ‘marçapans’ (1470, Arch. Gral. R. Val.). En la fonetica, per lo que respecta a Valencia, pareix que tambe ho tenien clar a partir de les enquestes dialectologiques que feren en aquell tempsvii: [marsapá] (Val.).

Consultant el CIVAL i posant ‘massapà’, el document mes antic que apareix es de 1931. En canvi, si posem ‘marçapà, ‘marsapà’ o ‘marsapans’ apareixen documents del s. XV. No pareix que hi haja massa dubte en quant al pedigree de cada una d’elles.

El predomini en Valencia de ‘marçapa’ o ‘marsapa’ front a ‘massapa’ es clar a lo llarc dels segles, tan clar que ‘massapa’ no la trobem mai, pero no es nomes aço lo que fa que me decante per qualsevol de les dos primeres, sino que, ademes, es una forma viva encara hui en dia.

Quan me n’ani a viure a la zona nort de l’Horta de Valencia vaig comprovar que era paraula d’us corrent, i no fa molt, en un forn-pasticeria de la poblacio de Foyos, una dona (d’uns cinquanta i pocs anys), que atenia en el taulell, me va confirmar que sempre havia conegut en el nom de ‘marsapa’ el dolç que sol fer-se per Sant Donis i que la gent que ella coneixia tambe usava exclusivament esta paraula per a referir-se ad ell.

El fet d’haver-se estés ‘massapà’ pot deure’s a dos raons, la primera d’elles es l’influencia del castella ‘mazapán’, que hauria fet que en molts llocs s’haja castellanisat la paraula genuïna ‘marçapa/marsapa’, i l’atra el model de llengua de l’escola que du casi quaranta anys prescrivint com a forma unica ‘massapà’ que, ¡quína coincidencia!, es la mateixa que prescriu l’Institut d’Estudis Catalans.

…………………………………………………………………………………………………….. 

i Roig, Jaume, Spill, obra de 1460, a cura d’Anna Isabel Peirats, Valencia, AVL, 2010, p. 170, (CIVAL).

ii Roig, Jacme, Spill, vol. II, estudi introductori i transcripcio per Mossen Josep Almiñana Vallés, Valencia, Del Cenia al Segura, 1990, p. 694.

iii Martorell, Joanot, Tirant lo Blanch, obra de 1490, a cura d’Albert Hauf, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005, p. 1469, (CIVAL).

iv Martorell, Joanot, Tirant lo Blanch, vol. III, transcripcio integra i fidel de l’edicio de 1490 per Maria Desamparats Cabanes Pecourt, Valencia, Del Cénia al Segura, 1980, p. 344.

v Villena, Isabel de, Vita Christi, obra de 1497, a cura de Rafael Alemany et alii, Alacant, Universitat d’Alacant, 1996, p. 22, (CIVAL).

vi Villena, Isabel de, Vita Christi, vol. I, estudi i transcripcio per Josep Almiñana Vallés, Valencia, Ajuntament de Valencia, 1992, p. 212.

vii El Diccionari Català-Valencià-Balear, el posà en marcha en 1900 el religios mallorqui Antoni Maria Alcover –fon realment la alma mater del diccionari– i l’acabà, en 1962, Francesc de B. Moll, tambe de Mallorca. Les enquestes llingüistiques tingueren lloc, fonamentalment, durant les primeres decades del s. XX.

Image: elconfidencialdigital.es