En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

“Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra, “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”. 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l'atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”. 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”. 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, com “ixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”. 

Ya es documenta el present d'indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve....asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”. 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”. 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”… 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”... Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella / d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull. 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la “algemia” valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna”.

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.