En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.

Per a poder-ho fer, trobem lo que diu al-Udri (1.003-1085), en traduccio que fa Vallvé, en la p 291 de “La división territorial…”. Diu que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora…Su término es muy extenso y muy bien defendido. Reúne los beneficios del mar y de la tierra, de la agricultura y de la ganadería. Tiene llanos y zonas montañosas, muchas ciudades y castillos. En el año 162  (= 28 de septiembre 778 – 16 de septiembre 779) ’Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”. Ans d’entrar en l’analisis de la cita, no es pot deixar de dir, que existixen traduccions parcials d’Al Udri referides a la “Marca superior” i unes atres de la “Cora de Tudmir”. No hi ha cap referida a “Cora de Valencia”. Per lo vist, els nostres “arabistes” estan preocupats i ocupats en enredrar per uns atres puestos.

Si passem a estudiar la cita, sorpren que es concloga tan rapidament en la destruccio de la ciutat de Valencia, sent que al-Udri diu que “Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”, podent referir-se “Valencia” i “Santaver”, tant a ciutat com a territori. Com eixa doble referencia l’estudiarém detalladament en relacio a “Valencia” o “Balansiya”, ara hem de saber que “Santaver” o “Santabariya”, fon tant el nom del territori de l’antiga Celtiberia, com el de la chicoteta i antiga ciutat episcopal romana d’Ercavica, que es troba en Cañaveruelas (Conca). I sabem que Abd al-Rhaman I no destrui la ciutat de Santabariya, en 778-779 perque disponia de bisbe un sigle mes tart. Ho comprovem en privilegi d’Alfons III de 21 d’agost del 887, del que es despren que el bisbe Sebastia de Santaver es feu carrec del bisbat d’Orense per haver segut expulsat en eixe moment de la seua seu: “Adveniente quoque Sebastiano Archabiensis peregrino Episcopo ex Provincia Celtiberia expulsus a Barbaris mirabiliter hanc Sedem (Auriensem) illi concessimus qui primus idem Ecclesiam Antistes fuit” (p.77 del V. 7 de “España Sagrada” -1766). Per tant, si al-Udri no podia referir-se a lo que hui entenem com a “destruccio” de la ciutat de Santaver, es illogic pensar en eixa “destruccio” per a la ciutat de Valencia.

Els acatalanats de sempe i comparses acostumades, donant per suposta la destruccio de la ciutat de Valencia, passen inmediatament a inventar-se les causes, afirmant que fon “por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”. (“Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” de López García i Martínez García). Front a eixe chorro d’imaginacio, un arabiste serio com Huici parla de que “Esta noticia tan extraña e inesperada nos la da al-Udri, sin ningún comentario”, dient que es troba referenciada en la “p 13 del texto árabe” afegint que al-Udri la dona “Sin comentario ni justificación”, dient que podria haver segut “quizá por haber tomado parte Valencia en el intento de destronarlo”. Vegem per tant com un “quizá” com a hipotesis, es convertix oficialment en certea sense comentari ni justificacio. Pero com si l’historia fora cosa de pati de veïnes, la transmisio d’una mentira, va fent la bola mes gran i s’extrauen distintes conseqüencies. Manuel Roselló Mesquida en “El yacimiento de València la Vella” nos informa de que Rafael Azuar, Enric Llobregat i Sonia Gutierrez, s’han enredrat dient que “el final del Pla de Nadal estuviera relacionado con la destrucción de Valencia en el 778 por Abd al-Rahman I, como que la escasa población de la destruida Valencia se instalara en València la Vella”, opinions que l’autor no compartix en absolut.

Efectivament, hi ha moltes croniques que nos conten que els abbasis enviaren a Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri conegut com al-Siqlabi, per a organisar una revolta contra l’omeya Abd al-Rahman I. Practicament totes elles parlen de que al-Siqlabi s’amagà en certes “montanyes de Valencia” fugint d’Abd al-Rahman I. Pero en la p 114 de “Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova” de Xavier Ballestín llegim que Ibn Idari diu que Abd al-Rahman I “el va fer fugir cap a València”, afegint a renglo seguit que “En aquesta regió un cap berber, Miskara, va assasinar Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri”, es dir que un cap bereber del territori valencià, fon qui acabà en la vida d’aquell que pretenia arrapar-li el poder a Abd al-Rhaman I. Desconec els principis de conducta que rigen la vida dels insignes professors universitaris que hem citat i si tal volta pensen que es normal fotre a qui t’ajuda.

Crec que lo dit fins ara, fa ben dificil pensar en la realitat d’una destruccio de la ciutat de Valencia en el significat que hui li donem al terme. Per a compendre les paraules d’al-Udri, s’ha de coneixer lo que escrigue Antonio Ubieto, en la p 130 de “Orígenes del reino de Valencia” qui diu que “El problema del arrasamiento y destrucción de ciudades, así como su despoblación ha interesado a los estudiosos españoles de los últimos decenios. En esencia, hoy se tiende a creer que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas, la desaparición de los cuadros de la organización administrativa y la marcha del elemento directivo”. Si parlem de desaparicio o canvi de la classe dirigent, en l’articul “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”, varem vore com Abd al-Rahman I, hague de ser el responsable del fi de l’existencia d’un territori valencià cristia i tributari dels musulmans, regit pels descendents de Teodomir, donant pas a un territori dirigit de forma absolutament majoritaria, per una classe bereber ¿Pot fer referencia al-Udri ad este canvi de dirigents quan parla de la “destrució” de Valencia, referit al territori valencià?

Pero a pesar de tot, si encara mantinguem l’hipotesis d’una possible destruccio, no es pot obviar la referencia d’Ubieto a “que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas”. Els calificatius de “brutal” i atres, per a la pressunta destruccio, no deixen de ser producte d’una desbordada imaginacio ¿o d’un desig mogut per motius no massa fins? Lo millor sera estudiar-ho en un eixemple: front a la pressio almoravit que pretenia recuperar la Valencia conquistada pel Sit, sabem que Alfons VI, es trobava en Lerma dirigint-se cap a Valencia “magno exercitu militum qui ibant cum rege Valenciam, decercare eam de moros”. Pero no resisti la pressio dels almoravits, els quals entraren en la ciutat de Valencia el dia el 5 de maig de 1102. Els “Anales Toledanos” nos diuen que “El Rey D. Alfonso dexo deserta a Valencia en el mes de Mayo, Era 1140”. Segons Al Kardabus, qui escriu a finals del s. XII o principis del s. XIII (traduccio Felipe Maíllo “Historia de Al-Ándalus”), Alfons VI, “hizo salir a todos los cristianos que estaban en ella (en la ciutat de Valencia) y le dio de fuego, dejándola como ejemplo y reflexión”. Menendez Pidal, tradui noticia d’Ibn Idari que pren de Abu Beker al-Ansari, segons la qual Alfons VI, “se retiró con todos los cristianos que allí había, incendiando antes la gran mezquita, el alcázar y cierto número de casas”. Comprovem com el “dexo deserta a Valencia” o el “le dio de fuego” a la ciutat, consisti en anarse’n en els cristians de la seua tropa, incendiant la mesquita, l’alcasser i cert numero de cases, com a “destrucciones simbólicas”.

Podriem imaginar-nos que si Abd al-Rahman I, “destrui” la ciutat de Valencia, lo primer que ho pagaria, seria el complex episcopal d’epoca visigotica, de forma analoga a com ho pagà la mesquita, quan Alfons VI se n’ana de la ciutat de Valencia. Puix be, Josefa Pascual i Rafaela Soriano, del Servici d’Investigacio Arqueologica Municipal de Valencia, escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos V-XI)”, (1993), que “La carcel de San Vicente… se mantuvo en pie hasta el siglo XI”, i que “La basílica de ábside de herradura se mantuvo en pie posíblemente hasta el siglo X, y es a principios del siglo XI cuando se amortiza un altar paleocristiano”, lo que els fa preguntar-se si “Podría pensarse en una continuidad pactada del culto cristiano en el centro de la urbe, como sabemos que ocurrió en otras ciudades”. Per tant, si Abd al-Rhaman, en el s. VIII, deixà en peu tot el complex episcopal ¿Algu me pot dir qué es lo que es dedicà a destruir? ¿Tal volta la classe dirigent musulmana permete que “la escasa población de la destruida Valencia” procedira a una reconstruccio? ¡Deu meu! ¿Se poden dir mes destarifos?

Per una atra banda es curios que per ad esta i unes atres supostes “destruccions” de la ciutat de Valencia, es pretenguen uns efectes devastadors que s’allarguen en el temps i que no es retrauen quan les “destruccions” han afectat a uns atres. Vejam el cas de Barcelona. No constant pacte de capitulacio en l’invasio musulmana, podem supondre que seria presa per la força. ¿La destruirien? Els francs conquistaren la ciutat entre 801-802 i no precisament a bones. Podem imaginar-nos represalies a la poblacio autoctona, sent que Ermoldus Nigellus, croniste contemporaneu, s’indignava perque els indigenes estaven mes a favor dels musulmans que dels francs. Nos ho diu Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle” : “Ermold le Noir nous rappelle avec indignation qu’au cours du siège de Barcelone les indigènes semblaient plus favorables aux Maures qu’aux Francs!”. Ibn Idari nos conta que l’any 827, “Abd-Allah ibn Abd Allah el Valencià, anà en aceifa a la casa de la guerra i recorregue el pais de l’enemic aplegant a Barcelona, assolant-la durant sixanta dies”. Ibn Hayyan en al Muqtabis II nos diu que l’any 848-849, Abd al-Rahman “Sitià Barcelona fins a reduirla a no res”. Al Maqqari, en “Naft al tib”, relata que l’estiu de l’any 965, “al-Hakam envià a Ahmad b. Ya’la i a Yahya b. Muhammad al-Tugibi contra el territori de Barcelona i els eixercits devastaren les seues comarques”. La “Descripcio anonima”, nos fa saber que entre 976-977, “al Hakam envia als seus alcaits a algarejar contra Galicia i Barcelona, a on mataren, cativaren, destruiren i arrassaren”. Ibn al-Kardabus, en “Tarih al-Andalus”, nos diu que l’any 985, Almansor, “conquistà Barcelona i matà a Borrell. Cativà a la seua gent i destruí la ciutat…”. La “Cronice regum Aragonum et comitum Barchinone et populationis Hispanie”, ho confirma dient que “fuit destructus perdiditque Barchinonam et magnam partem terre”. Al Kardabus nos conta que entre l’any 1100-1101, “l’emir Mazdali, vali de Valencia, llançà una incursio a Barcelona… derribà les seues iglesies, assolà els seus campanars, incendià les seues ciutats i dispersà els seus eixercits...”

En el present articul, hem comprovat que la tan cacarejada destruccio de la ciutat de Valencia per les tropes d’Abd al-Rahman, nomes passà en el cap d’alguns que odien sentir parlar de la continuïtat del poble valencià. Quan les “destruccions” han afectat a catalans ¡ni mirar-les!, perque com es sabut, sempre queden supervivents, tan criadorets, que son capaços de repoblar mija Espanya. ¡Meec!

https://clubjaimeprimero.org/content/mapa-hispania-prerromana