El cens de la vergonya

En un proces intervencioniste propiciat pels mateixos que no tardarien en tildar de “feixiste”, d’agressor a les llibertats individuals, a qualsevol que fera lo mateix pero en sentit contrari, el conseller Marzà ‒propagandiste dels ideals expansionistes de la burguesia catalana condensats en l’idea de fer realitat els “països catalans”‒ propongue el mes passat crear un cens especific de les entitats que es dediquen a la promocio del valencià (catala per ad ell i els seus acolits). Si be l’idea aparent era tindre registrades les entitats que realisen eixa labor, i per tant facilitar l’acces a les ajudes al respecte que emanen de la Generalitat –sobretot de la Conselleria de la que ell es titular– estalviant obstaculs burocratics, la fi ultima es discriminar ad aquelles institucions que duen un sigle fent esta labor, i a unes atres, de fundacio mes recent, que no deixen de promocionar i estimular l’us de la llengua valenciana, l’autentica, la de les valencianes i els valencians, que ells neguen i embruten en el seu “pruces nurmalitzador”.

Donades les condicions per a accedir ad eixes ajudes, estipulades en el borrador del Decret, que se divulgà per a que se presentaren alegacions al respecte, es premonitori que cap de les entitats i associacions que no combreguen en el “regim” podran optar a les mateixes.

En eixe borrador se declara lo que se prete: “Conéixer la situació de les entitats que, fora de l’administració pública, treballen pel foment del valencià”; i les condicions que s’imponen: “serà aplicable a totes les entitats de la Comunitat Valenciana inscrites en el registre oficial corresponent i que tinguen per objecte principal o fonamental el foment del valencià en l’àmbit territorial valencià”. Les quals complixen perfectament el Rogle i les demes associacions valencianistes.

Pero queda esta ultima condicio: “Respectar la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a institució que determina i elabora la normativa lingüística del valencià. D’acord amb l’article 6.8 de l’Estatut d’Autonomia”, i, per a que quede clar, se especifica que u dels possibles motius per a ser exclosos del cens es: “no respectar la normativa de la AVL en les publicacions de l’entitat”.

Queda meridianament clara l’estigmatisacio, la qual desgraciadament no se te en conte a l’hora de pagar imposts autonomics. Estaria be que els qui no acceptem els dictamens de la politica institucio que es la AVLl, forem eximits de pagar la part dels nostres imposts que s’invertixen en ella. Aci si que sería convenient crear un cens de valencians que volen mantindre eixa sucursal llingüistic-cultural catalana ‒i que seran feliços de finançar-la‒ i els qui no, que no tindriem per qué vore com se destinen recursos nostres a fer desapareixer l’idioma valencià.

El Rogle presentà en temps i forma el seu escrit d’alegacions, com nos consta que ho feren unes atres entitats en les que compartim normativa ortografica, principi d’autoctonia idiomatica i sentiment de valenciania per damunt d’entreguismes almoiners.

Es de supondre que no faran ni cas i el Decret eixirà avant en la redaccio que nos margina. Cabria fer-se esta pregunta: si un dia la situacio canvia i si es publicara un atre decret que relegara a la caverna a tot el pancatalanisme que es fa en Valencia, estos “pseudo-esquerrers” ¿acceptarien la nova situacio conseguida per la via democratica? Ya coneixem la resposta que donarien, i que inclouria moltes voltes la paraula “feixistes”.

No se nos oblida la dificultat de conseguir la reversio, la AVLl está blindada en el text estatutari. Pero, ¿acas no podría dotar-se de presupost zero?, ¿i fer que complira escrupulosament la lletra que la feu naixer i marca les seues competencies? Sabem ben be que sera dificil, la dreta politica (PP) la creà, la dreta la blindà i la dreta, en la seua sempre pantomimica i frivola actuacio sobre l’idioma valencià, farisaicament actua i actuarà. Si l’alternativa es esta dreta, sera dificil que res canvie a excepcio d’alguna almoina que done al valencianisme per a mantindre’l silenciat.

Pero les dificultats nos han de fer reflexionar. Mentres no tingam una autentica força politica valenciana-valencianista, naixcuda de la voluntat de no voler ser vassalls de ningu i, empoderats com a valencians, actuar en benefici d’esta terra nostra, de les seues gents, de l’amable convivencia, de la promocio sense mordaces de lo que nos fa autenticament valencians…, uns atres seguiran decidint per nosatres i despersonalisant-nos gradualment. Revisem la situacio que generen els presuposts generals de l’Estat recentment aprovats: ¿van a acabar en la sempiterna infrafinançacio?, ¿comporten una injeccio economica a les infraestructures?, ¿una proteccio per a la nostra agricultura?

Nomes de la conscienciacio de que volem ser un poble lliure, de que el nostre gentilici de valencians no implica ser sinonim de cap atre, de que volem decidir el nostre futur sense ser embolicats en maganches ni en paranoiques ilusions producte d’un trasnoctat fusterianisme…, nomes des d’eixe sentiment que nos ancora en esta terra, en la seua secular cultura i en la seua dolça llengua valenciana, serem capaços de “ser dignes de ser valencians”.

Lea la revista completa en este enlace.