De moment, hem vist que el porrats son una festa exclusiva i caracteristica del poble valencià, que te origens pagans relacionats en els “Saturnalia” romans, que en epoca cristiana es quedaren en el nom de “Feriae servorum”. Hem comprovat que els antics porrats eren un esclat de llibertat, caracterisats per la fusio, la transgressio i l’inversio social, relatant-nos les fonts, que era temps de desenfre sexual, lo qual sol anar unit al bon menjar i a la beguda. No de bades, encara hui existix la dita popular que diu “Sant Blai de Potries, bona festa i bon porrat, qui no baixa borracho, baixa mig emborrachat”. Contradictoriament, tot aço te lloc en el cami i en la contornada de llocs de cult cristià –ermites o monasteris-, que es troben a les afores de les poblacions, contradiccio que es posa de manifest en el fet de que a certs religiosos se’ls prohibia l’assistencia a unes festes teoricament “dedicades” a sants del santoral cristià, castigant-los inclus en l’excomunio. Es en eixos llocs, i en certs dies que s’iniciaven en el solstici d’hivern, a on es paren mercats especifics per a vendre’s objectes per a intercanviar regals.

La cita mes antiga que he trobat i que fa referencia als porrats es la dels “Consells a un casat” del xativí Andreu Martí Pineda, naixcut a finals del XV, en la qual es diu que les “plomes de llibertat” dels porrats lleven del cap tot bon desig. Es evident que si tinguerem referencies anteriors, podriem coneixer caracteristiques mes arcaiques dels porrats. I estes podrien trobar-se en les disposicions de dos concilis de la Corona d’Arago, un que tingue lloc en Tarragona entre 1291-1292 i un atre en Lleida en 1294 (p 416 i 421 respectivament de la II part de la “Colección de cánones de la Iglesia española” de J. Tejada y Ramiro -1854). Llevat de canvis insignificants, els texts dels dos concilis poden considerar-se identics. En eixa epoca, l’arquebisbe de Tarragona era Rodrigo Tello (1288-1308), sevillà que venia d’eixercir 9 anys com a bisbe de Segovia. El bisbe de Valencia (1289-1312), era l’aragones de Fraga, Ramon Despont o Raymundus de Ponte. Als concilis havien d’acodir els bisbes de Valencia, Vich, Urgell, Tortosa, Barcelona, Saragossa, Osca, Lleida, Tarassona, Girona, Pamplona i Calahorra-La Calzada.

Passant a estudiar el text, s’escomença dient que en algunes diocesis i iglesies de la provincia eclesial tarraconense “In nonnullis Terraconensis provinciae dioecesibus et ecclesiis”, en cert temps de l’any “certis anni temporibus”, els feligresos exigixen com a obligacio a abats, vicaris o retors, que els convidaren a refrigeris, beurages, menjars, aliments i begudes “parochiani dictarum ecclesiarum abbatibus vicariis seu rectoribus earumdem certa prandia, bevragia, comestiones, pastus potationes seu abadagia exigere”, valguent-se de la sustraccio o retencio dels delmes o d’uns atres drets eclesiastics. “per substractionem et retentionem decimarum et aliorum juvium ecclesiasticorum”. Continua senyalant-se, que en alguns dies solemnes i en determinades epoques de l’any, “aliquibus anni temporibus”, uns atres llaics dels dits, “alii laici ex praedictis”, exigixen vi als religiosos, “exigunt improbe ab ecclesiis, abbatibus, vicariis seu rectoribus vinum”, lo que duia a bufes i fartades indegudes “ingurgitationes, ebrietates et comessationes indebitae”.

Estos fets, havien de ser castigats i per aixo s’acorda la pena d’excomunio tant per als llaics com per als religiosos que induien o permetien que s’organisaren eixes festes en una part dels diners de l’iglesia. Vejam-ho: En relacio als llaics que exigien els convits “laicos qui praedicta prandia comestiones pastus potationes seu alia beuragia et alia prae dicta seu aliqua de eisdem exegerint”, sent responsables directes o indirectes de la retencio de delmes, primicies o uns atres drets eclesiastics “decimis primitiis et aliis juribus ecclesiasticis aliquid sibi retinuerint scienter vel alios procuraverint seu mandaverint aut consenserint retinen”, es promulgava la seua excomunio “excommunicationis promulgamos”. Si parlem dels religiosos “Abbatibus rectoribus vicariis vel aliis ecclesiaslicis” que feen donar o permetien que es donaren “non dent, nec dari faciant, vel permittan” eixos menjars i begudes, “comestiones et pastus potationes et beuragia”, per les causes dites “ex causis seu occassionibus supra dictis”, tambe incorrien en pena d’excomunio “sub poena excommunicationis”.

Considere molt important resaltar que els llaics que participen en les festes descrites, considerades com a furt i pecat, s’excusaven “dictis laicis nihilominus participes sunt furti allegantes omnes praedicti et singuli ad excusandas excusationes in peccatis”  en que observaven usos i costums “quod consuetudines observant atque usus”.

Es dificil dubtar que el text es referix a diocesis i iglesies valencianes, per distints motius. En primer lloc, fea sobre mig sigle que havia segut conquistada Valencia, front al sigle i mig que havia passat des de les anteriors integracions territorials peninsulars a la Corona d’Arago. Si s’hagueren produit “sustraccions” de diners de l’iglesia en territoris integrats fea tant de temps, les excomunions s’hagueren donat mes pronte. Per una atra banda, en ningun atre territori de l’antiga Corona d’Arago existix tradicio pareguda que recorde tant als porrats. Tinga’s en conte que les penes no s’imposen pel fet de celebrar les festes en la contornada de les iglesies o ermites en uns dies senyalats, sino que son degudes a que s’exigix que l’iglesia, poder visible, pague la festa o part d’ella.

Per aixo podria ser que nos trobem davant d’una atra caracteristica dels porrats, heretada dels “Saturnalia” romans, que consistia en que els poderosos, els “senyors”, tenien l’obligacio de repartir i convidar al poble en les “Feriae servorum”. Esta podria ser la rao per la qual els valencians de l’epoca alegaren l’observancia d’usos i costums.

Estos usos i costums, podrien aplicar-se tant als valencians que eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia com ad aquells que fea poc que s’havien islamisat i pogueren convertir-se rapidament al cristianisme. Raymundo de Ponte, bisbe de Valencia en l’epoca dels concilis citats, nos parla de l’existencia de costums en l’iglesia valenciana. Ho comprovem en la “Constitucion acerca de las exequias de los difuntos hecha á fines del siglo XIII por el obispo de Valencia D Fr Raymundo Despont…” a on parla de “secundum consuetudinem ecclesiae Valentiae”, o que “talis est consuetudo in Valentina dioecesi”, parlant de “laudabili consuetudine” (p 183 del Vol I de “Viage literario á las iglesias de España”).

Molts valencians convertits a l’islam, participarien en les festes dels seus germans cristians, circunstancia que no ha de sorpendre-nos. Fernando de la Granja, en “Estudios de historia de Al-Andalus” (1999) parla de dotze estudis que “descubren aspectos nuevos de la historia política social y religiosa andalusí”. En el que fa 8, es parla de “esas fiestas cristianas en al-Andalus que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes…permitirá adentrarnos en uno de los aspectos más importantes de la historia social de al-Andalus: el de la convivencia entre los mozárabes sometidos y los musulmanes dominadores”. Sobre el que fa 9, referit a texts d’al-Turtusi, el cadi Iyad i Wansarisi, publicat en “Al-Andalus, XXXV” (1970) diu que “Reúne varios textos jurídicos que, al condenar repetidamente la celebración de festividades cristianas por los musulmanes andalusies, testimonian su arraigo”. María Isabel Fierro escriu sobre l’intent de “acabar con la celebración por parte de los musulmanes de algunas fiestas cristianas, tales como el nacimiento (milad) de Isa b.Maryam (Jesus fill de Maria), el nayruz o yannayr (any nou) y el mihrayan o ansara (Sant Joan)”. Ibn Baskuwal o Pasqual, descendent de valencians emigrats a Cordova, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. (p 92 de “Kitab al-Bida). En la segon part d’est articul hem vist que segons el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, es celebraven 6 dies de festa dels dedicats als porrats.  Sabem que esta costum perdurà fins al final de l’epoca musulmana, perque Abú-l-Abbas al Azafi, senyor de Ceuta “redactó una obra (empezada por su padre) denominada ‘Kitab al-durr al-munazzam fi urawlid al-nabi-al mu’azzan’ y dedicó todos sus esfuerzos en los años de su reinado (1249-1278), para que la nueva fiesta musulmana tomara carta de naturaleza y acabara con la mayor parte de las fiestas cristianas…”. (p 194 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).

Podriem preguntar-nos si el cristians valencians que vivien baix el poder musulma, ya celebraven els porrats, dedicant-los al santoral cristià. La resposta podria ser afirmativa per varies raons. Hem vist que totes les advocacions a les que es dediquen els porrats mes antics documentats, llevat del porrat dedicat al “Niño perdido”, corresponen a advocacions establides anteriorment a l’invasio musulmana. Podria pensar-se en una importacio de les advocacions per part dels “conquistadors” de Jaume I. Pero resulta, que dos d’eixes advocacions, el dia 18 de giner dedicat a la Mare de Deu de l’Esperança i el dia 30 de giner dedicat a Sant Valero, eren especifics de la lliturgia mossarap, trobant-se absents tant del “Liber consuetudinum Vicensis Ecclesie” o llibre de costums de l’iglesia de Vic, (1190 i 1228), com de les “festes que devien celebrarse” o “Quae festa debeant celebrari”, confirmades pel Concili de Tarragona de l’any 1239.

Si parlem de l’Esperança, hem de saber, que es la festa de la Mare de Deu dedicada al misteri de l’Encarnacio, celebrada el 18 de decembre en la lliturgia mossarap, sent nomenada “Festa decembris”, “Annunciationis” o “festum apparitionis Marie”, denominacio esta ultima en que apareix en el calendari mossarap bilingüe de l’any 961 dedicat a al-Haquem II. Resulta representatiu que en el missal mossarap de 1500 el 18 de decembre es celebrara la “Annunciatio sanc. marie dela O”, mentres que en el romà de 1474 es celebrara “S. ruffi et zosimi martirum” (p 364 de “El misal toledano de 1499” de Juan Manuel Sierra López).

La devocio mariana dels cristians valencians que vivien “sots senyoria de moros” esta assegurada, per quan la Mare de Deu es troba present en les conegudes refutacions a les cartes que Ibn Garciya escrigue entre els anys 1051 - 1071, en la cort d’Ali de Denia. (vore “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”). Sabem que el Sit es trobà en una iglesia que els cristians valencians dedicaven a la Mare de Deu per quan en diploma de l’any 1098 es parla de “…ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis” ("Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez Pidal). Podriem tindre imagens de la Mare de Deu anteriors a Jaume I, atenent a lo que escriu Mª Elvira Mocholí, en “Aspectos de la devoción mariana en el reino de Valencia”, qui parla de l’image de la Mare de Deu del Lledó, sense dubte anterior al s.XIII, dient que “La comunidad mozárabe, que podría haber ocupado el castillo de Khadrel (Gusi, 2000: 324), habría mantenido un culto, que perpetuaba el carácter sagrado del lugar y al que se incorporó la leyenda del hallazgo”. Tot aço es voria reafirmat per noticia publicada en “El País” de 20/11/2004, a on fent referencia a l’exposicio “Islam Civilización del libro” que tingue lloc en l’Universitat de Valencia des del 18 de noviembre al 19 de decembre de 2004, es parlava de “El libro de las sublimes reflexiones simbólicas de las súplicas marianas, un tratado religiosos cristiano, supuestamente redactado por valencianos andalusíes cristianos en una fecha sin definir entre los años 1100 y 1600”. No hem d’oblidar que Jesucrit es nomenat en el Corà com “Isa ibn Maryam” o Jesus fill de Maria. La Mare de Deu es venerada en l’islam i es la unica dona que apareix en el Corà (sura XIX), tant en el relat de l’Anunciacio, com en el de la Nativitat.

En relacio a Sant Valero, que acompanyà a sant Vicent martir, en el seu martiri en Valencia, a qui nomena Jaume Roig quan escriu “sobre l’altar / de Sent Valero”, tambe es curios que el seu porrat es celebre el dia 29 de giner, data coincident en la celebracio de “valerii episcopi” del missal mossarap de 1500, front al roma de 1474, que celebrava “ypoliti martyris”. (p 190 de “El misal toledano de 1499”).

 A l’igual que els cristians valencians “sots senyoria de moros”, havien cristianisat la festa pagana de les Saturnals, tambe els valencians islamisats podien haver-la islamisat, adaptant-la a la seua religio. Podriem tindre un eixemple en el Porrat de Torrent, antic lloc de moriscs que es troba des de 1838 en terme de Llanera de Ranes, a on es celebra la romeria i Porrat de la Costera de Ranes, en torn a  l’ermita del Sant Crist de Torrent. Es celebra el primer divendres del mes de març i segons Agustí Ventura, “Aquesta era la data en què es tallava la sèquia de Ranes per a netejar-la o escurar-la al final de l’hivern, un divendres, dia de la festa dels musulmans en començar la primavera o l’any agrícola en el mes de març”. (p 443 del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” -2002). La posterior cristianisacio, obligà, a que per un privilegi, s’autorisara la seua celabracio durant la quaresma. No podem deixar passar el fet de que una gran part dels Porrats, es celebren en arravals de poblacions a on s’establia la poblacio morisca. I es que, la relacio dels porrats en el “sûc” o mercat dels musulmans i en la “ferĭa” o mercat dels romans es mes que evident.

Com el poble valencià sap de l’antiguitat dels nostres porrats, el modisme comparatiu que conte la dita de “ser mes vell que el porrat de Manuel”, es una prova mes.

En el present articul hem pogut vore alguna caracteristica dels porrats inmediatament posteriors a la reconquista, i tambe que era una festa celebrada pels descendents dels iberorromans valencians, tant cristians com musulmans. En el següent articul estudiarém l’etimologia de la paraula Porrat i tractarém d’uns atres temes relacionats.