EDITORIAL

Enfrontar-nos per a debilitar-nos

El passat mes de novembre se constituia en Toledo la “Red de Pueblos y Ciudades Alfonsies”, que agrupa a 41 municipis de diferents comunitats autonomes en l’intencio de celebrar, de manera conjunta, el 800 aniversari del naiximent de Alfons X El Sabi. Esta ret ha donat pas a la constitucio de la “Comisión de Pueblos y Ciudades para promover la vida y reinado de Alfonso X El Sabio”, de la qual formen part Oriola i Alacant.

El rei Sabi fon gendre de Jaume I, este li cedi la conquista de les terres al sur de la taifa de Denia, i Alacant i Oriola passaren aixina a mans del rei i corona de Castella, el qual els concedi privilegis i llegislacio acorts en els temps, com tambe faria en Elig. Jaume II el Just, fill de Pere I el Gran i net de Jaume I, sera qui incorporarà les terres del sur al Regne de Valencia, dellimitant-se definitivament les fronteres en el Regne de Murcia pels tractats de Torrellas (1304) i Elig (1305), estenent la jurisdiccio del Furs de Valencia i respectant els privilegis otorgats per Alfons X.

Que les institucions –en este cas municipals– i organismes es dediquen a promocionar alguna figura o fet –siguen historics o no– es encomiable sempre que ho mereixquen. Recordar a Alfons X El Sabi, un rei castella del qual el seu sobrenom ya ho diu tot, es ben lloable.

Si que resulta del tot rebujable quan una iniciativa com esta se prete instrumentalisar des de la politica. Aixina ocorre per part dels representants dels partits de dreta del consistori alacanti, i d’una manera especial per part de VOX, que, dels 48 anys de “domini” castella, vol fer tot un alegat per a declarar-se castellans de pro, volent convertir aquell breu periodo historic del segle XIII en un fet mes essencial per a la configuracio de la personalitat alacantina que els set sigles de pertanyença al Regne de Valencia. Deliri vergonyos que mantenen els qui s’afermen en posicionaments antivalencians buscant la confrontacio en el restant del conjunt que integra Valencia. Pero aço no es nou, nomes hem de vore l’actitut que han mantingut sempre entorn a la llengua.

La Llei d’Us i Ensenyament (Ensenyança) del Valencià va a complir en breu 40 anys; quatre decades no han segut prou per a que qui viu, treballa o governa en la nacionalitat valenciana l’use en naturalitat. Es cert que està la dificultat afegida de que l’idioma fet oficial no es mes que un dialecte artificial del catala. No obstant, hi ha uns atres camins d’aprenentage mes dignes i ancorats en l’idioma propi –ahi estan els cursos de Lo Rat Penat i del INEV, inclus en versions online per a donar mes facilitats–. Aixo sí, formar-se en autentica llengua valenciana no puntua per a oposicions; pero esta circumstancia no hauria de ser un fre per a qui diu defendre la llengua valenciana, i mes per a qui ho fa des de posicions d’autoritat.

En canvi tenim que els mateixos que diuen recolzar l’autentica llengua valenciana front al proces catalanisador –cosa que fan habitualment en castella– son els qui volen declarar Alacant zona castellaparlant (com ya denunciavem en el Rogle 172, de giner de 2021).

No senyors de la dreta procastellanista, l’integritat territorial valenciana no està en joc. El rebuig al signe identitari mes important dels valencians no pot ser motiu per a rememorar l’importancia d’un rei, i l’homenage ad este no pot convertir-se en un instrument que genere enfrontaments. Mes be una cosa i l’atra han de ser motiu d’orgull, puix si la personalitat d’Alacant ho es en funcio d’aquells anys de pertanyença a la corona castellana, ho es moltissim mes pel fet de ser una ciutat valenciaparlant, a pesar dels interessos i actituts que van fent minvar eixe predomini en l’aquiescencia de politics, agents socials i dels coents de sempre.

Com no podia ser d’una atra manera el procatalanisme valencià tambe ha entrat en la polemica: els servidors de la Catalunya “Gran” no han dubtat en argumentar que aquelles terres foren repoblades per “catalans” i “algún que atre aragonés” en temps de Jaume II. Esta mentira de laboratori institucionalisada en ambits academics fa tant de mal com les forces uniformisadores i extremistes procastellanes.

I es que la divisio per a debilitar a l’oponent sempre ha segut una estrategia guanyadora. Fa enguany dos sigles de la primera divisio provincial d’Espanya, un mal que no ha deixat de corcar l’autoestima dels valencians. El catalanisme aprofità esta debilitat per a incrementar-la. El recel practicament inevitable que en tots els països i regions del mon senten els habitants de poblacions periferiques cap a les capitals, sempre sospitoses de rebre un tracte preferencial, l’han utilisat sense cap escrupul per a enfrontar a tots en el Cap i Casal. Un dels seus ‘mantres’ favorits contra les Normes d’El Puig es acusar-les de ser un intent d’impondre el apichat a tots els valencians; afirmacio tan falsa com reveladora de la mala fe dels qui la gasten. Els agravis, certs o, com en este cas, inventats, son magnificats fins a l’extrem de generar sentiments de rebuig absolut, no nomes a una situacio que pot ser injusta, sino al sentiment mateix d’identitat i pertinença. Ara, el pancastellanisme aprofita eixa llavor sembrada pel catalanisme per a incrementar el rebuig, en una retroalimentacio en la que els que eixim perdent sempre som els valencians.

Siga leyendo este articulo en PDF.