En articuls precedents hem vist que l’arap actuà com adstrat del romanç influint-se mutuament. L’arap aplegà a ser irreconeixible donant lloc a distints “araps”. Els arabismes incorporats a les llengues romances contribuiren a la seua diversificacio i individualisacio. Repasarém i ampliarém els temes d’antroponimia i toponimia que ya hem tractat en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana” i en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, perque tant l’antroponimia com la toponimia son interessants testimonis sobre l’us del romanç en els temps de dominacio musulmana.

Escomençant per l’antroponimia, sabem que una part de la poblacio autoctona que vivia “sots senyoria de moros” es converti a l’islam. Esta conversio, solia dur aparellada l’integracio en el sistema onomastic / genealogic arap. Tant aço com el fet de que en ocasions es falsejava la genealogia, es constata en l’obra “al-Mustajraya” o “al-Utbiyya” del jurista de Cordova al-Utbi (m.862), en la qual consta que no era correcte que un cristia convertit a mans d’un musulmà, ademes del seu nom arap, tambe li’l posara a son pare, es dir “Fulan b. Fulan”, o “Fulà fill de Fulà”, sent que son pare no havia segut musulmà (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus” de Isabel Fierro). Per aço, Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” ha parlat de “parentesco ficticio” dient que “bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es interessant saber que hi havien noms tipics de conversos com “Salim” de “musalima” (islamisat o convers a l’islam), o “Mu’afa” o “salvat”, d’equivalent llati “Salvatus”, prenent-se a voltes per al pare, el generic “Abd-Allah” o “serf de Deu”, que s’havia aplicat al pare de Mahoma.

Els canvis de nom per conversio, succeiren exactament igual pero en sentit contrari, a mida que els cristians reprenien el poder. Els noms dels nou conversos solia ser el dels padrins que el presentaven al bateig. Pero podia no ser aixina com comprovem en el pot ser el primer canvi de nom per conversio al cristianisme en territori valencià, que correspon a epoca del Sit. Era “vn alfaquí que él feziera alcalde de los moros, que auía nonbre Alfataxi” a qui “baptizólo el obispo don Jerónimo, e posiéronle nonbre Gil, e ouo de allý adelante nonbre Gil Díaz; e fueron sus padrinos don Áluar Fáñez e Pero Bermúdez e Martín Antolínez de Burgos, et fue su madrina doña Ximena e otras dueñas onrradas”.

D’epoca de la reconquista, un canvi primerenc documentat de nom, fon el del sayyid Abu Sayd, rei de Valencia, que havia segut desposeit del poder per Zayyan b. Mardanis i que quan es converti prengue el nom de Vicent, com sabem per document de 1236: “Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencia…”. Per citar-ne alguns mes, tenim a Maria: "domos Dominici de Sert et Maria baptizate uxoris eius" (1263); a Mascarosa: “Mascharose, Cristiane, matri de Çaat de Tevicino” (1270); a Bondia: “Bondia batiat” (1277); a Bernat Català: “Bernardi Catalani, babtizati” (1278); a Ferrer: “Fferrer batiat” (1280); a Francesc Tintorer: “Franciscum Tinctorarium neophitim et uxorem suam tunc Sarraceni” (1280), o a Jaume Astorer: “Jacme Astorer, batejat” (1284), sent especialment significatives la cita de l’any 1280 que parla de “La Iª de les quals se (fa apelar) M(ari)a, qui en altra manera quan era mora diu que·s faya apelar Sechani, (e la fila) d’aquela se fa apelar Teres(a) e quan diu (que e)ra mora se faya apelar F(uteyn)” (p. 119 del “Llibre de la Cort del justicia de Valencia”) i la de l’any 1287 que enfronta el nom anterior i posterior, quan parla de “Johan d'Ortó… lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro” i “Ali, frare seu defunct, lo qual avie nom com morí Domingo” (p. 854 del “Llibre de la Cort del justicia de Valencia”).

No obstant, encara que el canvi de nom per conversio fon prou generalisat, a voltes s’optava per conservar o adaptar el nom anterior o part d’ell. En este articul anem a vore, que quan tocà convertir-se a l’islam, molts dels noms/malnoms revelaven el seu orige llati/romanç. Quan tocà convertir-se de nou al cristianisme, es donà una situacio analoga, manifestant-se el fet de que molts conversos mantingueren o adaptaren el seu nom arap, en que per eixemple, segons Vernet, del 3,9 % al 4,1% dels llinages de la provincia de Valencia son d’orige o etimologia arap (p 25 de “El Islam en España”).

A continuacio comprovarém que en l’epoca de dominacio musulmana es donaren moltes solucions hibrides arap/llati-romanç, que es repetiren o perduraren posteriorment a les conquistes cristianes. Al principi del s. XI es documenten noms com “Salvatus cognomento Hilal” o “Theodomiro cognomento Muza”. Al final d’eixe sigle, trobem a “Zoleiman Leovigildiz” o a “Pelagius Abu Nazar”. L’hibridisme aplegava a que els fills de “Exeiza Alvane” es dien “Justa”, “Abdirahman” i “Maria” o a que dos germans tingueren noms com “Muza aut germana mea Tota Domina”. Per una escritura toledana de 1116 sabem que inclus podien mantindre’s dos noms un “in latinitate” i un atre “in algaravia/arabia” com “Dominico Petriz, qui ita uocor in latinitate, et in algariua Auolgaçan Auenbaço” o “Dominquiz, qui ita uocor in latinitate et in arabia Aulfacam Auencema”. Es tracta del mateix hibridisme que s’observa en noms com “Amet Barbatorta”, “Çaat Sancta Marini”, “Mahomat Alforner”, “Abdalla Xampetri”, “Ffaraig Navarro”, “Ali Çabater”, “Acen Roger”, “Maymó Conill” “Martín Azenbugí”, “Mossé Lobell”, “Domingo Adalil”, “Yuniç Tarongeta”, “Johan Axibalí”, “Mahomat, fill d'Axer Aparici”, “Alí Bellvís”, “Bernardus Çaydia”, “Lupertius Maçot, notari de Valencia”, “Maçoti, filii Rubei, sarraceni” o “Maçot fill de Roig” entre els que hi han d’anteriors i de posteriors a la reconquista.

Procedim a vore noms de l’epoca de la dominacio musulmana en els que s’evidencia el seu orige llati / romanç. En la Sevilla de finals del IX, trobem als “Banu Angelino” i als “Banu Sabarico”. L’any 911 faltà “Umar ibn Gomez”. El cordoves “Ishaq Ibn Balasq” tradui els evangelis a l’arap el 946. El nom de “Hasday b. Saprut” (c.910- c.975),  podria estar relacionat en lo molt “sabut” que era. Del s. XI tenim a “Yequtiel Ibn Capron” (m 1039), que no cal comentar, i de la mateixa epoca a “Moseh Ibn Chiquitilla” o “Chiquetella”. En relacio a “Isma’il b. Nagrila” o Negrella (m.1055), sabem que eixerci activitat politica en Granada i muigue en la ciutat de Valencia. “Ibn Martin” faltà l’any 1075. “Ibn Gundisalvo”, treballà per a al-Muqtadir (1046-1081) com a poeta. No podem oblidar-nos del compositor de cegels “Ibn Quzman” (1078-1160). En la segon mitat del s. XII morien “Ibn Furtun al-Santarini” i “Ishaq ibn Crespin”. Yehuda Ha-Levi (m. c.1170) rete homenage a “Yosef ben Ferrusell”, de malnom Cidiello o Cidellus. Sobre l’any 1184 muigue el sevillà “Abu l-Hakam Ibn Galindo”. Un tal “Abu Abd Allah Ibn Salvator” moria en Almeria l’any 1353.

Provablement relacionats en territori valencià tenim a “Muhair ibn al-Qatil”, que actuà contra Toledo l’any 820, de qui Guichard relaciona el seu nom en aquell “que nous indique Al-Udhri, d’une circonscription administrative du Pays Valencien: le djuz des Bani Chatil” (Benicadell), o en “l’anthroponyme catalan Gatell”, descobrint el “cientifisme” de Guichard que diu que els valencians parlem català ¡des de l’any 800! Tambe podria ser valencià Asbag b. Wakil al-Hawwari, de sobrenom “Fargalus”, que desembarcà en Sicilia l’any 830, i que podia estar relacionat en el “Fragalós” de Cullera i en els “Anfargaloz”, “Abenfargalex” i “Anfargalax” del Repartiment. (“Toponimie et historie de Valence…” de Guichard). Seguint avant, “Ibn Garsiya” estigue al servici d’Ali b. Muyahid de Denia que governà entre 1045 i 1076. “Abu Bakr Ibn Burriyal”, Burriel o Borrell, muigue en Valencia el 4 d’abril de 1109. Un atre valencià d’Onda “Ibn Basshu” o Basso, faltà l’any 1121. “Ibn Yannaq” (Del celtiber “Enneko/Ennekes”) fon un ‎mege de Xativa, mort a final de 1153.  La relacio del nom de “Ibn Mardanis”, peniscoli que fon rei de Valencia des de 1146 fins a 1172, en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a rei “Llop”, relacionat en el “Lupus” orige dels Llopis valencians. No podem oblidar-nos del cordoves d’ascendencia valenciana “Ibn Baskuwal” o Pasqual (m. 578/1183). D’evident orige romanç es el nom de “Abu-l Qasim Ibn Ferro”, natural de Xátiva  (1144-1194). Entre els “Banu Sid-Bono” originaris de Denia, destacà Abu Ahmad Ga'far Sid-Bono (m. 1227). Ibn al-Abbar (1199-1260) en la seua Takmila nos conta que “Ibn Bibas” o Vives,  era el nom de musulmans de Cullera, Onda i Denia i que “Ibn Bira” o Vera era el nom d’un atre valencià. Diu que b. Muhammad al-Azdi d’Alacant, era conegut com “Ibn Mantal” o Ibn Mantell, i sabem per ell que el 2 de abril de 1215, faltà un llibreter de Morvedre a qui dien “b. Muntiyal” o Montiel.

Els “Banu Burunyal” o “Berenguel/Berenguer” de Denia estan documentats des de la segon mitat del XI, fins al XIII. Mahmud Ali Makki diu que “son enteramente de origen latino o romance”, afegint que “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculus o Baroncellus (parvus baro), del bajo latín”. Parla tambe de que “Otro apellido con la misma terminación es Muyual que llevan varios juristas valencianos…”, entre els que trobem a Ibn Mawyuwal al-Abdari al Balansi de finals del XI o a Abu Muhammad Ibn Mawyuwal (m. 1170) (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”). Es curios llegir que “Abdelrahman Abu-Matheu compuso una obra “de re rustica”, describiéndonos las plantas que se crian en Denia á las orillas del mar, y en los montes de Mongon”. (p 79 vol 2 “Historia bibliográfica de la medicina española”. -1843.)

En ocasions, els autors en arap reconeixien explicitament l’orige romanç de certs antroponims. Ibn al-Abbar (1199-1260), contà que Ibn Mugawir al-Satibi (502/1109-587/1191) li digue a Ibn Gattal -lligcas Gatell- (1077- 1145), que havia deixat fugir un ratoli, a pesar de que el seu nom era el diminutiu de gat en romanç “wa-huwa ism al-hirr musaggir bi-l lisan al-ayami” (p 213 “Biblioteca de al-Andalus: De Ibn al-Dabbag a Ibn Kurz”). Explicà el nom de “pollensí” (de Pollensa), especificant que era nom propi de l’aljamia “al-bullansi bil-ba il-ajamiyya”, (p 24 de “A grammatical sketch of the Spanish Arabic dialect bundle”). 

En l’Alacant del XIII hi havien musulmans de nom “Bini Xica” o “Bini Xiquet” (p 103 de “Estudio sobre apellidos y nombres de lugar hispano-marroquies” -1918 de J. Jungfer i A. Martínez), junt a cristians de nom “Dominici Xico…in valle de Albayda”, segons Burns “Domenec [Domingo] Xicó (Xiquó) [Chicó]”. Ibn Jaldun (1332-1406) escrigue en la seua autobiografia que “…tuvo por maestro a un sabio llamado Ibn Borrél, oriundo de Cebolla”, es dir de El Puig. (p LIX de la “Memoria presentada al IX congreso internacional de orientalistas” de Simonet).

Ibn Basqwal i Ibn al-Abbar citen a una lliterata valenciana a la que dien “Tuna bint Abd al Aziz” (434/1042-506/1112), que segons Simonet es el “nombre propio femenino Thona o Tona que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”. (p 106 de “Glosario de voces ibéricas…”). Casiri (1710–1791) escrigue d’ella: “THONA alias Habiba foemina Valentina. Grammaticae & Iurisprudentiae peritissima” (Vol 2 de “Bibliotheca Arabico-Hispana Escurialensis…”). Com vegem, els hipocoristics valencians; Centa/Cento/; Chima/Chimo; Fela/Felo; Nela/Nelo; Quela/Quelo; Tina/Tino; Tona/Tono Vora/Voro…son molt antics i ni catalans ni aragonesos, han tingut res que vore en la seua genesis.

En la següent part, vorem que l’antroponimia romanica dels musulmans valencians, continuà translluint-se en el Llibre del Repartiment, i vorem que els malnoms son una atra prova de l’us del romanç en epoca musulmana i de la seua continuïtat en la cristiana. Havent estudiat l’antroponimia de valencians que es convertiren a l’islam, no podem deixar de costat la d’aquells valencians que continuaren sent cristians fins a la recoquista de Jaume I.