EDITORIAL

Continuar treballant

Ya ha passat la cita electoral de les municipals i autonomiques (28/05/2023) i el valencianisme politic, el que no te dependencies, ha eixit prou mal parat. Molts seguiran parlant de la falta d’unio, cosa que en esta ocasio no es tan certa, pero, en tot cas, ni sumant els vots d’uns i d’atres el resultat deixa de ser raquitic i exigu.

Al valencianisme li fa falta una “catarsis”, ya ho dia Manolo Gimeno en la seua ponencia en el Congrés Valencianisme 2018, la qual cosa compartiem i compartim; i aço passa per una absoluta renovacio en la que es busque una participacio i implicacio major en la societat; si no es aixina sera ben dificil que simbols o llengua –desgraciadament, la llengua– moguen consciencies. Eixos emblemes identitaris pareix que han passat a ser historia –aço es, a un segon, quan no tercer, pla– mentres proyectes aberrants, com son els països catalans, per contra, han passat a ser acceptats en una vergonyosa naturalitat, sense escarotar-se, per uns i per atres; i aixo gracies a l’eficacissima estrategia del pancatalanisme, que ha sabut fer la seua labor instalant-se en les institucions, be siguen politiques, socials, festives, culturals…, i en el propi sistema educatiu, a on l’adoctrinament no para.

Quan no hi ha sentiment identitari passa lo que passa, i ausades que s’han encarregat uns i atres en minvar-lo, quan no de borrar-lo en el conjunt del nostre poble.

Cadascu te lo que se mereix, i ya vorem les accions dels qui una vegada mes s’han embolicat en la Real Senyera i s’han adornat en una patina de “valenciania” proporcionada per algunes institucions que, sent valencianistes en la seua essencia, s’han convertit en les blanquejadores del centralisme i de l’aculturament del que la dreta, ara vencedora, ha imbuit a la societat valenciana en anteriors etapes. Ningu pareix recordar la de traicions i vendes a canvi d’una poltrona en Madrit (recordem el pacte Aznar-Pujol), aprofitant-se d’una societat massa sumissa i absolutament despersonalisada. Nomes les festes i els focs fatus son lo que priva en un poble sense proyecte.

Tornant al valencianisme politic, del que exceptuem a Compromís, que molt sibilinament ha ocupat un camp que no li correspon, puix no es mes que un partit al servici de l’imperialisme catala –com reconeixia en “privat” la desapareguda del panorama politic Monica Oltra–, ha de pensar molt be cóm proyectar-se en la societat, per a la qual cosa no se pot viure de glories passades, ni de “compromisos” a miges. No nos queixem si res aportem. Ara, mes que mai, la labor de tots, tambe dels qui treballen mes en el camp cultural, es necessaria per a ilusionar ad esta societat en un proyecte que la catapulte cap al futur sense perdre l’idiosincrasia i sent nomes que valenciana. Lo demes ya vindra.

Sabem que les elits socials i la majoria de les intelectuals no estan en esta tessitura, pero hi haura que vore la manera d’implicar-les o, si tan dificil resulta, cóm prescindir d’elles. Si be es cert que una societat que no rema en una mateixa direccio es dificil que alvance, busquem als remers que mouen la pala en el mateix sentit i treballem conjuntament. Si no hi ha capacitat per a fer-ho, poca distancia es pot recorrer; per tant, s’hauran de buscar formules per a canviar eixos pensaments provincians que induixen als dirigents d’esta, la nostra societat, a viure enlluernats pel sol de ponent.

En el valencianisme en el que estem instaurats, tots som necessaris, pero tots no poden ser el lider, ni poden ser el prestigios intelectual, tots no poden ser el mecenes…, pero si podem tots convertir-nos en una peça de l’engranage que, a la fi, faça prosperar un proyecte de conjunt en el que arribaran a descollar els liders, els intelectuals… que mereixen ser reconeguts i considerats com a tals, i que en major o menor prontitut apareguen els mecenes que aposten per un proyecte estructurat, viable i en capacitat d’ilusionar a una societat ara absolutament desorientada.

Al valencianisme li falta debat, sentar-se a fer propostes i discutir-les, plantejar i valorar estrategies, i sobre tot li fa falta eixir dels ambits raquitics en els que es mou. Es cert que es precisa economia per a fer tot aço, pero tambe es cert que l’altruisme, l’ilusio i l’inteligencia ajuden a conseguir metes, i d’aço ultim en sabem un poc.

No estaria mal que eixa catarsis devinguera en una reflexio de conjunt, en la que el punt de partida fora Valencia i el punt d’arribada una Valencia prospera, pionera, lliure i solidaria.

No pergam mes oportunitats, no desmayem i a poc a poc, en passos segurs, consolidem el proyecte valencianiste que nos englobe als que creem en una Valencia netament valenciana.

Lea la revista completa en PDF