No parlare del contencios diplomatic-verbal entre Espanya i Argentina. Era inapropiat que el ministre d’Infraestructures, Óscar Puente, insinuara que el president d’Argentina, Javier Milei, consumia substancies de llumenetes, pero verbalisà lo que pensa molta gent. Sobre tot quan es veuen les seues actuacions –son egocentrisme– i s’analisen les barbaritats que diu, i se sap que consulta la uija o que te quatre gossos clonats.

Per a fer-li la punyeta al govern espanyol, la presidenta de Madrit-Espanya-Madrit (M-E-M), Isabel Díaz Ayuso (IDA), el convidà, en juny passat, al seu païs que, casi tots sabem, traspassa les fronteres de sa comunitat. Li entregà una medalla internacional de M-E-M i aguantà totes les animalades i destarifos que l’homenajat volgue bossar. Milei denostà els seus dimonis particulars: la regulacio del mercat i l’estat (en congruencia, sa germana es secretaria general de Presidencia, i IDA tenía contractat a Toni Cantó per 75.000 euros sense fer un brot), uns principis dels quals encara no ha renegat el PP.

El ‘substancios’ Milei nos donà lliçons de bon govern (tenim sifres d’afiliacio a la Seguritat Social recort) i atacà l’essencia de la solidaritat. Entre unes atres perles amollà que la justicia social es una idea “aberrante” i que era “un invento de la izquierda para promover el rencor”. La presidenta de M-E-M estava agust i somrient. Pareix que ni s’ha llegit la Constitucio Espanyola ni tampoc el programa del seu partit, del PP, encara que com ella es de Vox... com Santiago Abascal.

Miren cóm seran les barbaritats que digue que la prensa mes dretana i conservadora de Madrit (antiga capital d’Espanya) ha criticat sense por el sainet montat pel ventriloc (Miguel Ángel Rodríguez) i el seu monigot (Isabel Díaz Ayuso).

Com sempre parla qui mes te que callar, segons dades oficials, en el mig any de govern de Milei, l’inflacio ha pujat al 115%; es cert que el ritme de creiximent dels preus s’està frenant, conseqüencia directa de l’empobriment (no hi ha diners, no es pot comprar, els productors han de baixar els preus si volen vendre alguna cosa abans de tancar); energia, transports, aliments o productes farmaceutics no tenen ya control de preus; el gasto public s’ha reduit drasticament; el mateix que defen la llei de la selva es el que ha pujat imposts i n’ha implantat de nous (com un tal M. Rajoy que els anava a baixar i llevar i els pujà casi tots); la produccio industrial ha caigut un 21% (en alguns sectors fins al 40%); el salari mig està per baix del llindar de la pobrea, per lo qual hi ha un 60% de la poblacio pobra; la desocupacio s’ha situat en el 44% de la poblacio activa.

Desconec si la pretensio d’IDA es traslladar el model salvage d’Argentina al seu païs. No me veig yo a l’alcaldesa de Valencia ni al president de la Generalitat abandonant a victimes (10 morts i 15 ferits), damnificats i familiars pel pavoros incendi d’una finca en Valencia (febrer 2024). Segons el principi de la maldat intrinseca de l’estat i de l’administracio, els haurien d’haver negat l’ajuda i els haurien d’haver deixat que s’apanyaren com pogueren. ¡A mi no se m’ha cremat res!

El ‘substancios’ Milei ha posat en venda lo que queda del païs (a preus tirats); quan es donarà conte la gent, sera tart. No hi haura res.

¿Quí aplaudix? Puix el Fondo Monetari Internacional (l’expresidenta Cristine Lagarde quan accedi al carrec es pujà el jornal un 11%... cobraria 324.000 euros nets; ara com a directora del Banc Central Europeu en son 421.000), els acreedors, la borsa, les multinacionals i els grans capitals.

Els mateixos que exigixen l’intervencio de l’administracio, espanyola i europea, per a controlar preus i importacions son els que vitoregen a Milei-Díaz i el seu somni: la destruccio de l’estat i l’extensio de la selva. Quan els argentins no tinguen per a menjar, ya ho saben, podran vendre orguens o ¿per qué no?, posar en venda a sos fills, o ad ells mateixos.

Una cosa es que Espanya enviara a Eurovisio a Rodolfo Chiquilicuatre i una atra que Javier Milei siga president, electe, d’Argentina. IDA està perdent punts i ya no fa peu (es diu quan dins de la mar el peu no toca l’arena).