EN EUROPA (I)

¡Ya estem quets per a quatre o cinc anys mes! Pero un quatrieni o un quinqueni, a la velocitat que evolucionen les societats, es molt de temps i al final tot pot haver canviat de dalt a baix. 

¿A ón estarem en 2023-2024?, ¿tindrem treball?, ¿s’haura afonat definitivament el sistema de pensions com pronostiquen els experts des de fa 30 anys?, ¿Ford se n’haura anat ya d’Almussafes? (a lo millor no quedarà casi res), ¿estara encara el Regne Unit negociant el brexit?, ¿l’Unio Europea s’haura donat conte que les importacions massives de taronja afonen la produccio valenciana i espanyola? (s'aprofiten condicions ventajoses i en garanties fitosanitaries reduides), ¿quedaran taronjars aci?, ¿sera ya tot un planter d’hotels?, ¿existirà un sector peixquer o estara moribunt o desaparegut en favor de tercers països, per raons que mai s’expliciten?, ¿els bancs s’hauran convertit ya en gestories d’assegurances?, ¿quedaran oficines bancaries?, ¿s’haura reconstituit el sistema bipartidiste?, ¿els euroesceptics hauran reventat el Parlament Europeu?, ¿haurem instalat ya tanques en totes les fronteres de l’Unio?, ¿haurem perdut un poc mes d’independencia, els estats, en favor de les multinacionals gracies al nou TTIP –que ya està en marcha–, que firmarem en Estats Units, gracies a inestimables colaboracions com la de la neolliberal Inmaculada Rodríguez-Piñeiro –del PSOE–?, ¿en qué haura quedat l’Europa social que promete el president en funcions Pedro Sánchez la matinada electoral?, ¿quànt de temps haura durat Manuela Carmena com a regidora en l’oposicio, un mes, dos mesos...? (es retorica, perque pareix que se’n va corrent). 

Baixem a terra i vejam qué ha passat en estes votades europees a on l’euroescepticisme va guanyant espai lentament, ha passat d’un 20 % a un 25 % en la cambra. No es molt, tots els tecnocrates i burocrates estan tranquils perque no dispon d’una minoria de bloqueig, pero es significatiu que un quart dels electes estiga contra l’esqueletic estat social europeu (ya tenía dos poderosissims enemics declarats com son els populars i els lliberals i ara faltaven estos durant cinc anys). Me repetire, estic contra esta Europa mercantilisada, que nomes ocasionalment i quan s’equivoca defen a les persones, als seus ciutadans. 

Els contraris a l’UE han guanyat en França (Marine Le Pen contra l’esperança blanca europeista Emmanuel Macron), en Italia (el primer ministre Matteo Salvini aumenta son potencial mediatic), en Polonia, en Bulgaria, han arrasat en Hongria (mes del 50 % dels vots) i en el Regne Unit (el partit del brexit de Nigel Farage s’ha emportat el 30 % del sufragis hi ha afonat als laboristes i desfet als ‘tories’). ¿A ón estan tots els eurofils de les massives manifestacions contra el brexit? ¡Una participacio del 40 %! Per contra, hi ha hagut algunes victories socialistes i proeuropees en Portugal, Espanya (la capitana), Holanda, Dinamarca i algun atre païs. 

Pero hem de tindre en conte que hi ha formacions conservadores que participen de molts elements de l’extrema dreta i governen en coalicions en ella. En Austria, el descobriment d’un cas de corrupcio dels neonazis i eurofops del FPÖ ha segut minimament castigat en les urnes. En Belgica la situacio es molt complexa. En Suecia guanyen els socialdemocrates pero l’ultradreta ha pujat considerablement. En Finlandia els conservadors victoriosos son xenofops i racistes... En Grecia, el responsable del ‘miracle’ economic (de vendre el païs com exigia l’UE), Alexis Tsipras ha perdut front als conservadors i ha convocat eleccions generals que, presumiblement, el tiraran del poder. 

Tambe he escrit moltes voltes que els diputats d’Estrasburc no s’enteren de qué està passant. No volen enterar-se. Front a tota la burocracia i lluntania de l’europarlament estan els problemes diaris de les persones, que han cedit soberania nacional en una institucio que s’ha convertit fonamentalment, ya ho era des del principi, en un macroent comercial i de negocis. 

Els dos grans blocs, populars i socialdemocrates han perdut la majoria, s’han quedat en torn als 330 escans dels 751 que te la cambra. Pero ahi tindran als lliberals (de dretes), en 108 diputats, que s’han convertit en els arbitres. Aixina que ya sabem quí controlarà les grans decisions (les que prenen pressionats pels lobis que invertixen millons en ‘gestions’) i cap a ón s’inclinarà la balança dels drets socials... I pegarém una passeta mes (perque aço no es qüestio de grans bots) cap a la desintegracio o cap a la mercantilisacio absolutissima.

 

 

EN ESPANYA (II)

Com en les generals, l’unic guanyador nitit es el PSOE. En el nivell autonomic, manté, recupera o inclus incrementa poder. Igual veem moviments estranys en les proximes semanes i en l’investidura, o en les constitucions dels governs regionals. 

A pesar de la baixada de la participacio respecte a les generals del passat 28A, en deu punts, els socialistes han aguantat la ‘segona volta electoral’. L’autor del milacre es indubtablement Pedro Sánchez, encara que han eixit reforçats dos dels barons regionals (Castella-La Mancha i Extremadura) que no son precisament aliats seus i que representen l’ala mes (neo) lliberal del partit. 

Madrit (comunitat i ajuntament), en mans de la dreta, de les dretes, es el consol de la derrota del PP. Pablo Casado es lliura de la guillotina per Madrit i millora respecte a Ciudadanos, comparant en la convocatoria d’abril. En global no guanya, pero manté el liderat de la dreta que molts esperaven que perdera en estos comicis. Ha recuperat molt de simpatisant que se n’havia anat a Vox. Estos han reflexionat i han vist l’error que era fragmentar el vot. No creguen en epiques, Casado no es Sánchez. 

¿Per qué ha resistit Casado?, perque la ‘veleta taronja’ s’ha desunflat encara que siga clossa necessaria en molts ajuntaments i algunes autonomies... com ho sera Vox. Casado conformarà coalicions de perdedors com la que el portà ad ell a la secretaría general del partit... illegitimes i invalidants quan les realisa l’esquerra, pero que li permetran governar. 

Ciudadanos no ha conseguit el desijat sorpasso al PP i te una papereta ben dificil en Vox i en la seua fulgurant estrela Manuel Valls. Pero que ningu s’apure que Albert Rivera pegarà tres o quatre volantins i ya està. Els seus estan acostumats i els atres no s’estranyaran. Yo no descartaria algun vals en el PSOE. 

I Vox que ya te una significativa representacio en Europa –3 parlamentaris– tampoc ha eixit ben parat. S’ha beneficiat de la circumscripcio unica, pero ha patit de volatilitat sufragistica (1.200.000 paperetes perdudes), una part important de l’anterior vot ha tornat al solc popular i una atra se n’ha tornat a sa casa, a on estava i d’a on ixque el 28A. 

I es una bufonada lo de vendre car els diputats que te (la digue Santiago Abascal). El cridaran a l’orde i callarà... com feu en Andalusia. 

I per ultim Unidas Podemos. L’he deixat per al final perque ya no te remei. No se si es la marca o el lider suprem, Pablo Iglesias (del qual ya vaig demanar que se n’anara a casa), o es dona una coimplicacio simbiotica entre els dos components. Certament en alguns llocs sera decisiu per a que no governen les dretes, pero la debacle ha segut significativa. Encara que l’electorat d’esquerres es mes resistent socialment, es mes sensible a les incongruencies i les incoherencies. 

Han pagat les disputes publiques, el fraccionament, els personalismes, la dispersio en multimarques innecessaries (que ya es un galimaties i aixina ¡ni el pare sant de Roma!), la competencia territorial en Izquierda Unida en alguna autonomia (¡increible!). Nomes algun lider carismatic com l’alcalde de Cadis conservarà el carrec (en un pacte en el PSOE). L’electorat podemita està fart i despagat (en l’Ajuntament de València han desaparegut). 

I el PSOE, dic Sánchez, s’està repensant els pactes de govern... 

I en Madrit, me sap mal perque la dreta, la mes reaccionaria, dirigirà tant la comunitat com l’ajuntament (i vendran lo poc que quede public), pero m’alegre perque les plataformes personals i personalistes (Manuela Carmena i Iñigo Errejón) son propies de la dreta i d’una certa esquerra. Han obtengut el premi que es mereixien. 

I lo d’Izquierda Unida i els invents que n’hi ha per ahi solts: una bogeria. Ells estan mes a gust en l’oposicio i en la critica que governant i ya s’ha vist que la conjuncio Podemos-IU no incrementa els vots, perque la major part dels electors d’IU son refractaris a Podemos. 

Ho tenen molt mal, rematadament mal. 

Arremate recordant que el nacionalisme (en el Païs Vasc) i l’independentisme (en Catalunya) continuen sent un problema politic que requerix solucions politiques. 

I una nota que no vullc que se’m quede en l’aire, no he vist als que bramaven per la llibertat d’expressio quan s’intentà boicotejar un mitin de Solidaritat Catalana en Valencia (giner 2011), bramar ara perque Marta Sánchez hague de suspendre la seua actuacio en Badalona per una pluja d’ous (Lecturas, 29-5-19, p. 22), o bramar pels boicots als actes (‘agressions’ segons les han calificades els que justificaven la censura) de Ciudadanos en el Païs Vasc. 

 

 

EN EL REGNE DE VALENCIA (i III)

En l’anterior convocatoria del 28A me llimiti a constatar alguns resultats i poc mes, sens opinar. Esperava que el bon criteri i el sentit comu actuaren entre els minipartits –per l’implantacio, pels resultats, per l’afiliacio i per la repercussio social– valencianistes, de cara al 26M. 

No pareix que impere tal sentit, que si no el tenen els de Podemos en Madrit no calia que l’esperara en les formacions d’aci, a on cadascu es rei en el seu minifundi... i damunt, contents i repagats. 

Vaja per davant que considere absolutament llegitim presentar-se en solitari i fer la competencia a un atre de la ‘teua banda’ en la mateixa poblacio. Pero crec que es poc productiu si no es per a averiguar en sana competicio deportiva quí la te mes llarga... entre les minuscules. Perque es tracta d’aço i no d’una atra cosa. 

Vejam el cas de Valencia ciutat a on competien Auna, Avant-Los Verdes, Poble Democràtic i UIG-Somval-Cuides 

Es visible que l’unic que pot alçar la ma timidament es Avant-Los Verdes, en la comparativa dels comicis d’enguany i entre els locals. Lo de Poble... il est disparu i lo de Somval (se'n queda en menys de la mitat respecte a 2015 i molt per baix dels resultats autonomics de fa un mes). O siga, els quatre i sense ensenyar-se de Podemos. Tal volta la posicio mes neutra o positiva haja segut la d’Accio Nacionalista Valenciana de no concorrer i fragmentar encara mes el minso electorat. 

Com a illes en la geografia valenciana estan Albal (Avant millora resultats i manté els dos regidors), Chiva (una aliança de Somval n’ha tret dos), Museros (milloren molt els resultats respecte a 2015), Benifayo (els valencianistes han perdut un regidor)... i aço es lo bo... 

Lo roïn: Catarroja. Alli la competencia ha segut dura i ridicula: Poble (590 vots, 4.5 %), Somval (308 vots, 2.35 %) i Avant (146 vots, 1.11 %). Si hagueren sumat tindrien un 7.96 % i 1044 sufragis... i Esquerra Unida ha tret un regidor en 829 paperetes. ¿Ho entenen? 

La situacio es desastrosa, si els resultats dels partits-cherry en les generals i autonomiques era per a reflexionar de veres i ser sensats... ara la cosa ha anat a pijor. Ni una minima coordinacio previa per a evitar fer-se autocompetencia (a lo millor es que no ho entenen aixina). 

L’atre problema es genetic. Els valencianisme, de sempre, ha tengut una especial porositat en el PP i molt de l’electorat ha anat a parar alli, pero n’hi ha, estic segur, una part que continúa en sa casa, no perque no senta l’ideologia sino perque no sap qué fer front al panorama que hi ha. Ara faltava Vox que ha chuplat del PP i de segur tambe d’una part del valencianisme (inferible si es miren els resultats) que creu que estos ho van a fer jaç tot. A vore, si partim de que no son ni regionalistes ni autonomistes ¿per qué supostament van a defendre el Regne de Valencia? 

Es dir, si abans hi havia transvasament cap al PP, ara n’hi ha tambe, residual, cap a Vox... perque al remat, ho repetire, els valencianistes son abans de dretes que valencianistes. I si no ampliem base no hi ha res a fer i aço vol dir deixar de mirar sempre al PP i a Vox... perque ahi no hi ha res que rascar. Pero els dirigents dels partits-cherry continuen adorant el ‘becerro’ d’or (que ya no adoren ni els seus). 

¡Ale! Ara a hivernar durant quatre anys mes. 

Que no se m’oblide, la publicitat en valencià dels partits ‘valencianistes’ (PP i Ciudadanos) es indistinguible idiomaticament de la dels catalanistes (PSOE, Compromís o Podemos), la de Vox no ho se perque la que tinc es en castella.

www.inev.org
www.culturavalenciana.es