Apunts històrics del teatre valencià (II)

Com lo promés és deute, hui reprenem nostres apunts, parlant de la vida i milacres de dos extraordinaris dramaturcs valencians.

Qualsevol en Valéncia sap, que Gaspar Aguilar és una llarga avinguda la qual enllaça la plaça de Jesús en el Cementeri Municipal, aixina com que el carrer Guillem de Castro comença en la plaça de Sant Agustí, i acaba en el passeig de la Pechina junt al riu, en haver passat per les històriques torres de la Porta de Quart. Alguns saben, també, que Gaspar Aguilar i Guillem de Castro foren escritors valencians; més be pocs, que escrigueren notables obres de teatre; i difícilment trobarem un grapat de ciutadans actuals que coneguen alguna de les obres que ells compongueren.

És llamentable tindre que arribar ad esta conclusió, pero açò demostra l’escassa formació proporcionada al poble per aquells que degueren haver-lo instruït, lo qual l’impedix conéixer l’existència de personages que treballaren per la seua terra, oferint lo millor de sí mateixos, favorint en gran esforç la cultura, sacrificant en molts casos el seu pervindre, i acabant l’existència en total pobrea.

I crec que nos deuríem preguntar; ¿Per qué açò?… ¿Aixina sol tractar Valéncia als seus artistes?… Puix per desgràcia, el cas dels personages als quals faig referència hui no és únic sino, malauradament, prou repetit a lo llarc de nostra història.

Gaspar Aguilar, naixcut en la ciutat de Valéncia i batejat en l’iglésia de Sant Martí, fon fill d’un comerciant acomodat en tenda oberta de passamaneria, lo que li permeté adquirir estudis que el prepararen per a servir a distints cavallers nobles, com foren entre atres el comte de Sinarcas, i més tart al duc de Gandia.

La seua vocació a la lliteratura el portà a pertànyer a l’Acadèmia dels Nocturns, notable reunió d’intelectuals valencians, en la que es registrà baix el seudònim de “Sombra”, encarregant-se entre atres celebracions poètiques, d’organisar alguns certàmens que deixaren notables fruits en el cabal lliterari de nostra ciutat.

Aguilar coincidí en el temps i encara en el tracte personal, en figures tan rellevants com el propi Lope de Vega, a lo llarc dels huit anys que este vixqué en nostra ciutat, a on fon exiliat per la Justícia, a causa d’una mort per ell ocasionada en desafiu, en el seu Madrit de residència.

El contacte mantingut entre Lope de Vega i Aguilar degué de ser ferm i de prou continuïtat, puix que Lope dedicaria varies cites laudatòries de Gaspar Aguilar, en les seues obres “La Filomena” i “El laurel de Apolo”, i fins inclogué el seu nom en la relació de poetes espanyols insertada en el llibre titulat “La Arcadia”.

I no fon Lope l’únic que lloà al nostre compatriota Aguilar, puix que el mateix Cervantes fa lloa d’ell en “El Quijote”, mencionant-lo com a “u del autors que escrigueren comèdies ajustades als preceptes de l’art”.

Davant d’estos importants avals encomiàstics nos podríem preguntar: ¿Quines foren les seues obres? ¿A on estan? ¿Quàntes han arribat fins a nosatres? ¿Quins les coneixen?… Puix desgraciadament com diguérem abans, casi ningú, només uns pocs estudiosos inquiets interessats en remoure el tesor cultural valencià, que tan poca atenció provoca entre nostra societat actual.

Recordem puix ací els títuls d’algunes comèdies de les que tenim notícia degudes a la seua ploma, com foren: “La venganza honrosa”, “La gitana melancólica”, “La fuerza del interés” o “El mercader amante”; per mes que el text d’esta última siga l’únic que ha arribat a les nostres mans, gràcies a l’impagable llibre de Don Leandro Fernández de Moratín, titulat “Orígenes del Teatro Español”, el qual edità en París en 1838, i que inclou també “Los malcasados de Valencia”, de Guillem de Castro, i “Los ciegos i el mozo” de Joan de Timoneda. Com casi sempre sol ocórrer, gràcies a l’interés d’un personage foràneu, que poc tingué que vore en Valéncia i els valencians.

En quant a Guillem de Castro, deuríem prolongar estos apunts a una extensió molt considerable per a mostrar mes que fora una breu semblança històrica, puix que per naiximent en noble família i en possibles, l’ambient en el qual es desenrollaren sos primers anys serien promesa de extensos relats. Ajustem-nos puix a lo lliterari que és de lo que ara tractem.

Com Aguilar, pertanygué també a l’Acadèmia dels Nocturns baix el seudònim de “Secreto”. Pronte publica dos obres: “El amor constante” i “El caballero bobo”, que seguixen l’estil a l’us en el temps de Artieda i Virués; mes son tracte personal en Lope de Vega –també com Aguilar–, l’influí en la nova concepció del teatre que sens dubte aportà a l’escena el “Fènix dels ingenis”.

Produí a lo llarc de sa vida una notable cantitat de obres de gran calitat, lloades pel mateix Lope de Vega, Cervantes, Baltasar Gracián i atres autors contemporàneus, sent la seua obra “Las mocedades del Cid” valorada ya en son temps com una fita del drama històric nacional.

De Castro nos ha arribat prou més repertori que de Aguilar, no debades contà en sa época brillant en més mijos per a publicar, editant-li en nostra ciutat una Primera part de ses comèdies l’afamat Felipe Mey, i una Segona part Miguel Sorolla, i aixina podem resenyar les obres: “El curioso impertinente”, “El Narciso en su opinión”, “El conde Alarcos”, “La humildad soberbia”, “El desengaño dichoso”, “Los malcasados de Valencia”, “La fuerza de la costumbre”, “La justicia en la piedad”, i atres que farien excessivament extens el present artícul.

Ya hem dit que la vida no tractà be a nostres autors, puix si be en alguns moments triumfaren i foren reconeguts, principalment per gent de la mateixa professió, el final de sa existència fon de trista pobrea, fins a l’extrem de tindre que ser soterrats en comú i de favor, havent mort en la més absoluta misèria.

Aprofite este breu apunt per a dedicar-los, al menys, el reconeiximent al gran cabal cultural que els dos nos deixaren.

(Continuarem)