La falacia del numero (i de la minimisacio) 

El president Mariano Rajoy i l’argumentari que havien repartit als portaveus i dirigents repetien que son casos aïllats, que son ciutats secundaries, que son d’una atra epoca i que nomes afecten a unes decenes de persones. Home, sería acceptable si realment foren ‘illes’ o ‘atolons’ en la mar, pero son com una ‘polinesia’. I en quant al numero, es cert que 500 o 1000 persones es una infima quantitat en relacio als 800.000 afiliats, pero clar la falacia està en que els investigats i els empresonats no son els militants de Rotova, de Fageca, o de Matet, sino que tots ells o quasi tots ocupaven importants carrecs o dirigien el partit (estem parlant d’exministres, expresidents autonomics i exconsellers). En resum, encara que el percentage siga proporcionalment reduit o insignificant, l’importancia qualitativa es enorme. 

Per mencionar nomes les referencies casolanes: Gürtel-Fitur, Brugal, visita del papa, Valmor i Formula 1, Orange Market, Taula, Avialsa, Cooperacio-Blasco, Ivam-Císcar, Palau, Emarsa i l’ultim, quan l’han pillat, el cas Erial. I Zaplana ha caigut perque se sentia segur i impune i estava ‘arreglant’ els seus papers quan ya han prescrit els delits. Sens autoenganyar-se, es molt dificil acceptar la singularitat, perque aço se sembla mes a un rastre de botifarres infinit. 

I els que demanen que nos apretem els cinturons, que complim en les obligacions tributaries i que sigam solidaris, son, alguns d’ells molt destacats, els primers i principals evasors fiscals com s’ha demostrat historicament en l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, en 2012, al poquet d’entrar el govern del PP (i en les anteriors del PSOE, la de Miguel Boyer en 1984 i la de Carlos Solchaga en 1991).

No es una trama de… 

Antologic es recordar aquell 11 de febrer de 2009, quan el lider populariste Mariano Rajoy compareixia en conferencia de prensa acompanyat pel Comite Eixecutiu, en una image d’unitat i de desafiament a la societat, i va pronunciar la frase “esto no es una trama del PP sino contra el PP”. Era el principi de l’investigacio del cas Gürtel, que provocà la caiguda del juge Baltasar Garzón.

A l’historia i a l’hemeroteca me remet per a comprovar que en la sentencia d’una de les primeres peces jujades hi ha hagut penes significatives per als encausats, pero tambe per al partit, com a beneficiari, a titul lucratiu, de la ret clientelar que hi havia entre l’administracio i la concessio d’obres i servicis. No sobregeneralisare (sería una atra falacia) dient que els militants son corruptes, pero es innegable la condena a la persona juridica de l’organisacio politica. 

Es mes, el tribunal ha estimat que la declaracio judicial de Rajoy no contrarresta les proves que hi ha en contra del partit. Es dir, no li otorguen confiança ni credibilitat. Es lo que diu la sentencia, a pesar de lo que escampen els seus dirigents, d’acort en l’argumentari difos.

A la quarta va la vençuda 

Alegant la corrupcio i la no assuncio de responsabilitats politiques per part del PP en el cas Gürtel, el PSOE, presentà una mocio de censura contra el president Rajoy. Com que els vots propis i els de Ciudadanos no n’eren prou, la resposabilitat ultima recaïa sobre el PNV que ya li havia aprovat els presuposts d’enguany, pero hauria tengut molt mala venda publica mantindre a Rajoy en els seus cinc vots. El PNV amenaçà, o se’n va o votarém a favor. El capità del barco ha preferit immolar-se i la majoria del Congres, que fa uns anys li donà la seua confiança, ara li l’ha retirada: 180 en contra, 169 a favor i 1 abstencio. 

Una vegada mes, Ciudadanos se presentava com al bacul que pretenia sostindre el decliu del PP, en una eixida ‘ordenada’. Un bacul interessat, perque necessitava temps per a que les ‘rates’ anaren abandonant la nau i, simultaneament, no li podia donar protagonisme a un secretari general socialiste com Pedro Sánchez que, segons ells i els popularistes, ara s’alinea en els separatistes… i fa uns mesos secundà sense dubtes al PP-govern en l’aplicacio del 155 i era el mes lleal i el mes honrat del mon, com expressà publicament Rajoy. La seua ‘incondicional’ ajuda no ha segut suficient. 

Els actors s’han retratat en esta lluita d’elits perque en la dreta hi ha un proces de recanvi (Ciudadanos, valor en alça, pel PP, valor a la baixa) i s’havia de mantindre una esquerra ‘en visio d’estat’ (donar un ‘alé’ als socialistes, que sempre han segut un ‘partit d’orde’, front als antisistema de Podemos). 

La contraargumentacio ‘oficial’ ha segut que la mocio de censura generava ‘inestabilitat’ i ‘inseguritat’, especialment perque tenía el soport dels independentistes i d’una atra gentola. Nomes cal vore les portades dels principals diaris dels dies següents. Ademes, ahi estava la corroboracio: la prima de risc pujà 60 punts (un atres opinen i opinem que es pura i dura especulacio), i ya ha tornat a baixar. Es curios que l’aplicacio d’un mecanisme constitucional com la mocio de censura provoque l’alerta i el temor dels ‘mercats’ (d’Espanya, de Portugal, de Japo…); pero eixos mateixos ‘mercats’ ni s’immuten quan es publiquen les condenes de la Gürtel o quan es descobrix l’extensa corrupcio que hi ha hagut… provablement perque han segut art i part. 

¿S’enrecorden quan Pedro Sánchez –no estic parlant del pleistoce– no podia contar ni en l’abstencio de Podemos i dels independentistes per a ser president? El PP no ha tengut cap de problema, ni els ‘mercats’ tampoc, en acceptar l’abstencio d’una transfuga ‘podemita’ per a ocupar l’alcaldia d’Alacant. ¿S’enrecorden quan tampoc es podien repetir eleccions perque s’afonava el mon? ¡Aixina es la vida!

L’eixemple d’Italia 

Es un desficaci: el president de la republica Sergio Mattarella vetà el govern propost pel candidat de la Lliga i del M5S Giuseppe Conte (a banda de les mentiroles en el curriculum, que pareix un mal endemic en la classe politica), perque incloïa un ministre d’Economia antieuro i critic en les receptes alemanes dels retalls. Acte seguit li encarregà formar eixecutiu a Carlo Cotarelli un economiste exfuncionari del Fondo Monetari Internacional… perfecte, del ‘sistema’, i conegut anteriorment pel ‘senyor austeritat’. Com es veu, aci i alli, l’inseguritat estreba en que lo que passa o a qui tria la gent… no m'agrada, es dir, no li agrada a qui toca. He de recordar que la Lliga i el M5S tenen majoria en el parlament… una situacio ‘totalment’ estable per a un candidat impost, ¿no?

I al final, el propi Cotarelli ha renunciat, perque no anava a poder fer res i Mattarela li ha tornat a fer l’encomanda a Conte, pero canviant al titular d’Economia que no agrada a Europa. ¡Vergonyos!

Continúa...