De la "TAULA DE CAMBIS" als 'canvis' de Fabra (Pompeu)

Encara no fa dos anys escrigui un articul, publicat en dos parts (I: 5-9-22, II: 8-9-22), el qual duya el nom de “En el DGLlV de la RACV hi ha alguna cosa que revisar”. En ell parlava, entre unes atres, de paraules com ‘davallar’, ‘feixisme’, ‘feixiste’, massapa, ‘potser’, ‘sobretot’… Vaig tractar esta qüestio perque, en la meua opinio, estos termens no haurien de figurar en el diccionari per no ser genuïnament valencians. Comentari a part suponen ‘potser’ i ‘sobretot’, que s’haurien d’escriure “pot ser” i “sobre tot”, com vaig justificar en l’informacio aportada.

En el diccionari hi ha mes formes que mereixen ser comentades, pero ara ho fare d’un substantiu i un verp que escrivim, des de fa molts anys, d’una manera determinada, influits per la doctrina escampada per Pompeu Fabra des de 1913, en l’inestimable colaboracio dels escolans d’amen valencians.

Esta doctrina tingue fervents seguidors en terres valencianes, com Salvador Guinot, Miquel Duran, Carles Salvador o Manuel Sanchis Guarner, per citar-ne nomes uns quants. Pero no hem d’oblidar que l’influencia d’estos escritors –i alguns mes– fon complementada de manera important per la llabor duta a terme en els “Cursos de llengua i literatura valenciana” de Lo Rat Penat des de 1949 fins a 1975. Tot aço ha fet possible que moltes paraules noves –estranyes a la llengua valenciana–, introduides en la finalitat d’anar catalanisant la llengua, s’hagen vist durant molts anys com a propies, normals i totalment correctes.

Est es el cas del substantiu ‘canvi’ i el verp ‘canviar’. Estos termens, escrits aixina, els tenim totalment interiorisats i normalitzats, i ara pot resultar dificil rectificar i escriure a partir de dema ‘cambi’ i ‘cambiar’. Ho reconec, pero, siga com siga, pense que determinades qüestions que afecten a una llengua han de donar-se a coneixer, sense por a que nos puguen calificar d’inconsistents pel fet d’eliminar o esmenar alguns elements d’un diccionari, sobre tot quan podem demostrar sobradament que no hi ha cap de rao per a seguir mantenint-los.

Començare per la nostra “Taula de Cambis”, que es creà a principis del s. XV (1407 o 1408), i que sempre podem vore escrita aixina en tots els documents en que es fa referencia a la mateixa. Per contra, practicament totes les publicacions modernes que parlen d’ella ho fan posant-li el nom de “Taula de Canvis”. Nomes n’he trobat una, La Taula de Cambis, d’Henri Lapeyre (Del Cenia al Segura, Valencia, 1982), en la que s’ha respectat escrupulosament el nom original. Aixina s’escriu l’historia.

2

En la documentacio mes antiga que tenim apareixen sempre els termens ‘cambi’ i ‘cambiar’ (la cursiva es meua): “per raon de cambi […] havie feyt aquel cambi […] peces de terra que avie cambiades […] per lo qual lo dit cambi ere estat feyt”.i

En els llibres de la Cort del Justicia, en el d’Alcoy, com acabem de vore, en el de Cocentaina, en el de Valencia, en els Furs… En tots ells trobem ‘cambi’ i la flexio verbal de ‘cambiar’ en -b-. Pero no nomes en estos documents oficials antiquissims, sino en tota la lliteratura classica la forma practicament universal es ‘cambi’. Vejam uns eixemples:

“del cambi dessús dit”.ii

“si en aquesta vila ha taula de cambi, fareu aquí lo cambi […] Ve l’altre que no ha fet lo cambi e va ab los diners […] Aquell qui féu lo cambi savi ere[…] Donem-les en taula de cambi […]”.iii

“Amor li plau en mi fer aquest cambi; lo món no té res valent lo recambi”.iv

“Ab cambi de plagues […] Ab desegual cambi: la molt trista mare”.v

“senyora, mirau si fareu bon cambi de lexar lo pare e mare mortals, per haver lo rey de vida per spos”.vi              

Com tenía noticies de que Joan Roiç de Corella era l’unic classic valencià en les obres del qual podem trobar el terme ‘canvi’, vaig recorrer al facsimil –i transcripcio– que tinc del Codex mayansià, el qual, segons l’autor de l’estudi preliminar i la transcripcio, “es el millor conservat i el mes complet que n’hi ha de les obres de l’eminent escritor valencià del sigle XV”. Llegint detingudament tota l’extensa obra, trobi quatre cites en les quals apareixen els termens mencionats i nomes u d’ells es discrepant:

“sos volers en contraris actes recambia”.vii

canviar la fi de ma breu escriptura”.viii

“¿la mort, a pregaries tues, m’as [m’has] en exili cambiada?”.ix

“En diversitat de colors la sua cara cambiant se mudava”.x                                                              

En tota l’obra nomes he trobat un cas escrit en -v-, front a tres que apareixen grafiats en -b-. Tractant-se de l’unic escritor classic en el que he pogut constatar esta paraula –canviar– que s’aparta de la tendencia absolutament general, tambe es cert que usa, segons ha quedat constatat en l’obra analisada, preferentment les formes en -b- (‘recambia’, ‘cambiada’ i ‘cambiant’).

Les paraules ‘cambi’ i ‘cambiar’ seran les que usaran sempre escritors nostres com Antoni Canals, Bernat Oliver, sant Vicent Ferrer, Ausias March, Jordi de S. Jordi, Joanot Martorell, Bernat Fenollar, Jaume Gaçull o Isabel de Villena.

3

Un atre valencià al qual no hauriem d’oblidar, per la seua contribucio a l’epoca aurea de les lletres valencianes, es el notari Joan Esteve, autor del considerat com el primer diccionari d’una llengua romanica, en el qual afirma que està escrit en “latina et valentiana lingua”. Puix be, en este diccionari apareixen les expressions “cambiador o banquer” i “Letres de cambi”.

Durant els ss. XVI, XVII i XVIII, en els documents oficials i en la lliteratura produida pels escritors valencians trobem centenars d’eixemples a on apareixen els termens en qüestio, sempre en la grafia -b-. En el s. XIX tenim als renaixentistes que tambe mantenen la tradicio que perdurava des dels inicis del romanç valencià, com es el cas de Constanti Llombart i Teodor Llorente, els quals en totes les seues obres usen les veus ‘cambi’ i ‘cambiar’. Vejam uns eixemples extrets de l’obra poeticaxi d’est ultim: “a cambi d’elles” (1885), “Cambia l’orage” (1906), “¿… tot està cambiat y nou?” (1908), “el cambi no me dol” (1909).

Inclus en el s. XX tenim a un destacat valencianiste, l’historiador, costumiste i folcloriste Francesc Martínez i Martínez, autor de l’obra Cóses de la meua tèrra (la Marina), en la qual trobem ‘cambi’ sempre escrit aixina: “en cambi sòlen tindrer rastres de pebreres seques” (1ª tanda, Valencia, 1912, p. 27), “En cambi, la robeta […] feta ya draps” (Ibid., p. 126), “y en cambi mos paisans ho conten a tots” (2ª tanda, Valencia, 1920, p. 135). Tambe trobem “Cambiar la peseta”, en el conegut Refraner valenciá d’Estanislau Alberola, publicat en 1928.

Si haguerem de posar nomes una chicoteta part del total de les cites en les que apareix ‘cambi’, ‘cambiar’…, no acabariem mai, per aço no està de sobra acodir al DHIVAM, de Ricart García Moya, el qual du unes cinquanta cites de diferents epoques.

Dit aço, en la meua opinio, pot ser interessant tambe tindre en conte el Diccionari de la llengua catalana (1864), de Pere Labernia, editat en Barcelona. L’autor era valencià, de Traiguera, pero passà gran part de la seua vida en Barcelona, a on estudià i publicà les seues obres filologiques. En el diccionari en qüestio trobem: “cambi” (“las primeras de cambi”, “dar lo cambi”, “donar a cambi”, “en cambi”…), “cambiable”, “cambiadis”, “cambiador”, “cambiar”… Considere important donar a coneixer aço, perque este diccionari era una obra de referencia per al catalanisme de la Renaixença –i molt valorat, mes avant, pel propi Fabra–, lo qual vol dir que en la segona mitat del s. XIX no eren conegudes les formes ‘canvi’ i ‘canviar’, i tots els renaixentistes escrivien ‘cambi’ i ‘cambiar’. En 1864 encara no havia naixcut Pompeu Fabra.

Anem a vore ara cóm es produix la substitucio d’uns termens que tradicionalment i de forma regular havien segut grafiats en -b-. Ho faria molt llarc si haguera d’explicar la filosofia de Fabra, nomes dire que estava obsessionat en alluntar-se del castella al preu que fora, i aço feu que acabara donant per bones moltes solucions dificils de justificar.

En 1913 es publicaren les Normes ortografiques de l’Institut d’Estudis Catalans, sent Fabra el referent indiscutible. En 1917, vorà la llum el Diccionari Ortogràfic, dirigit pel mateix Fabra. En 1932, ix el Diccionari general de la llengua catalana, en el qual figura com a autor Pompeu Fabra. Per a aclarir i justificar tot lo que s’establia en estes obres, Fabra comença a publicar, en el diari La Publicitat de Barcelona, les conegudes Converses filològiques, entre els anys 1919 i 1928.

4

Escorcollant en les Converses trobi estes reveladores afirmacions (el destacat es meu): “¿Per què la grafia canvi ha estat preferida a la grafia cambi? […] Hom ha invocat a favor de cambi l’etimologia: canviar ve de cambiare, que ha donat cambiar en castellà i cambiare en italià […] Hom ha invocat, encara, en favor de cambi la llarga tradicio d’aquesta grafia. I aixó si que és una raó poderosa a favor de cambi […] Però en realitat, el català antic coneix, al costat de la grafia cambi, la grafia canvi, i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva a favor de la grafia canvi”.xii

La tradicio indiscutible dels termens ‘cambi’ i ‘cambiar’, que no pot amagar Fabra –pero que obvia dir que els casos en els quals apareix antigament ‘canvi’ son insignificants–, tambe la reconeix la filologa catalana Mila Segarra: “En català antic cambiarcambicambiador, etc. apareixen escrits regularment amb b. L’etimologia també abona aquesta grafia (<CAMBIARE)”.xiii

Per si quedava algun dubte, en consultar les entrades de “canvi” i “canviar” en el Diccionari Català-Valencià-Balear, el dubte desapareix: “Canvi (ant. escrit cambi)” i “Canviar (ant. escrit cambiar)”, en totes les cites que duen des del s. XIII fins a principis del s. XX nomes apareixen ‘cambi’ i ‘cambiar’.

Per a tindre una visio encara mes completa de la situacio podem vore quín ha segut el resultat de l’etim llati CAMBIARE en algunes de les llengües de la familia romanica:

Balear (mallorqui): cambiar; castella: cambiar; catala: cambiar; gallec: cambiar; gascó; cambiar; italia: cambiare; llenguadocià: cambiar; provençal: cambiar; romanés: Schimbare.

Com hem vist, hi ha una coincidencia prou gran en el resultat que ha donat l’etim en qüestio en estes llengües romaniques, en totes elles ha perdurat la -b- etimologica. Nomes Fabra decidiria per al catala, a partir de 1913, una solucio contraria a la tradicio i l’etimologia: ‘canviar’.

5

Si quan es feu el Diccionari Valencià-Castellà / Castellà-Valencià de la RACV, passaren erroneament pel cedaç termens com ‘canvi’ i ‘canviar’, ara encara estem a temps de rectificar. Per tant, si hi ha paraules que no haurien d’haver entrat mai a formar part del diccionari, lo llogic no sería amagar l’erro, sino esmenar-lo, complint l’objectiu que nos proponguerem quan decidirem fer el diccionari: la revalencianisacio de la llengua. En este cas, en mes motiu encara, per tractar-se del que hauria de ser –sense dubte– el diccionari de referencia de tots els valencians que creuen de veres en la llengua valenciana.                            

i Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi [sic] (1263-1265), a cura de Maria Àngels Diéguez i Concha Ferragut, Valencia, Universitat de València–Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012, p. 76.

ii Oliver, Bernat (f.s. XIII-1348), Excitatori de la pensa a Déu, Barcelona, Barcino, 1988 (reimpressio de l’edicio de 1929), p. 146.

iii Sant Vicent Ferrer, Sermons, vol. III, 1410, a cura de Gret Schib, Barcelona, Barcino, 1975, p. 69. Observe’s que apareix cinq voltes la paraula ‘cambi’ en una sola pagina. En els Sermons la trobem moltes voltes, sempre escrita aixina.

iv March, Ausiàs, Poesies, vol. III, 1425, a cura de Pere Bohigas, Barcelona, Barcino, 1954, p. 31.

v Fenollar, Bernat i Martineç, Pere, Lo Passi en cobles. Introduccio de F. Martí Grajales. Imprenta de Federico Doménech, Valencia, 1912 (basat en l'edicio de 1493, feta en Valencia per Jaume de Vila), pp. 52, 111.

vi Sor Isabel de Villena, Vita Christi, vol. I, estudi introductori i transcripcio de Josep Almiñana Vallés, Valencia, Ajuntament de Valencia, 1992, p. 217.

vii Roiç de Corella, Joan, Obres de Joan Roiç de Corella, vol. II, transcripcio i estudis preliminars del manuscrit de la Biblioteca Mayansiana per mossen Josep Almiñana Vallés, Valencia, Del Cenia al Segura, 1985, p. 701.

viii Ibid., p. 720.

ix Ibid., p. 732.

x Ibid., p. 758.

xi Llorente, Teodor, Teodor Llorente. Obra valenciana completa. Estudi i edicio critica: Rafel Roca Ricart. Valencia, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013, pp. 375, 556, 605, 652.

xii Fabra, Pompeu, Converses filològiques, a cura de S. Pey, vol. VIII, entrada 438, p. 6, Barcelona, Barcino, 1955.

xiii Segarra, Mila, Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia catalana, 1987, p. 31.

 

Image 3: Universitat de Valencia

  • Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per 
    l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la 
    Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)