DELS PEIXCADORS

Dels ‘pescadors’ del Palmar als del Casinet del Cabanyal

Hi ha chicotets detalls que passen desapercebuts per a massa gent i son elements en els quals van intentant consolidar, a poc a poc, la catalanisacio de la llengua valenciana.

Fa uns dies me vaig acostar al Palmar, a on feya prou de temps que no anava, i passejant pel poble vaig vore un detall que me cridà l’atencio. Fon una inscripcio que hi havia en la porta del local de la comunitat de peixcadors en la que vaig llegir: “Comunitat de pescadors –fundada en 1250– EL PALMAR (Valencia)” (el destacat es meu).

Lo primer que me vingue al cap fon lo increible que resulta tot aço si tenim en conte que ningu diu ‘pescador’. En el Palmar era –i suponc que seguira sent– una caracteristica del parlar local dir ‘pixcar’ per ‘peixcar’, pero lo que no han dit mai es ‘pescar’ ni ‘pescador’.

La cosa no acaba en el Palmar, tambe tenim un atre eixemple de ‘pescadors’ en el conegut popularment com el Casinet del Cabanyal. Es tracta d’un edifici construit en 1909. Uns anys mes tart, en 1926, es fundà –i s’establi en l’edifici– la “Sociedad Musical Unión de Pescadores”. El blasquisme estigue molt vinculat al Casinet i el mateix Blasco Ibáñez actuà alli, en clau politica, en mes d’una ocasio. Vists els antecedents, alvancem en el temps i arribem a 2019, any en que queda conclosa la restauracio de l’edifici per part de l’Ajuntament de Valencia.

2


Fa un temps, passejant pel Cabanyal, me vaig parar davant del Casinet, que havia segut restaurat integralment en el seu interior, deixant la frontera –segons noticies de prensa– practicament com era l’original. Lo que me va estranyar es que en la part superior ara es poguera llegir en lletres esculpides en pedra: “Societat Musical Vnió de Pescadors”. En un primer moment vaig desconfiar –per lo de ‘pescadors’– de que estes lletres en pedra foren antigues, i consultant documentacio i fotografies del Casinet d’etapes anteriors ixqui de dubtes: no figuraven en la frontera de l’edifici abans de la restauracio.

No se quí haura segut l’artifex d’esta inscripcio, pero tenía una oportunitat molt bona de valencianisar el nom de la societat correctament i haver posat: “Societat Musical Unió de Peixcadors”. Si posar ‘pescadors’ ha segut a criteri de l’Ajuntament, no pot estranyar-li a ningu, pero crec que la gent del Cabanyal i els socis del Casinet haurien d’haver-se donat conte i no haver permes que una paraula tan valenciana com ‘peixcadors’ haja segut, una volta mes, bandejada en benefici d’una atra que no ho es.

Sense anar mes llunt, tambe obra de l’Ajuntament de Valencia –siga de l’actual o dels anteriors–, es la rotulacio d’un carrer, travessia del carrer de la Reina, en el nom de “Pescadors”. I podriem seguir, pero no vullc fer-ho mes llarc. Nomes afegire que es una vergonya el desconeiximent –i, en ocasions, l’inaccio o deixadea– que demostren tants valencians de totes estes qüestions que afecten a la nostra identitat.

No se si me faran massa cas, pero de totes les maneres, per si ad algu li val, posare uns eixemples (els destacats son meus) que evidencien l’antiguetat del terme ‘peixcador’.

3


Este substantiu, grafiat en palatal fricativa sorda (‘x’), apareix en documentacio valenciana ya en el s. XIII: “Encara han ordenat que tot peixcador o altre hom qui aportarà pex per mar o per terra a la ciutat”i. En la comunitat de peixcadors del Palmar poden dir que ha existit la paraula des de la seua fundacio (1250). Fa quatre dies.

Durant el segle XIV apareix tambe en molts documents valencians, en el XV el terme es usat habitualment pels nostres classics:

      “Les peixcadores grans robadores” (Jaume Roig, Spill, versos 7437-38)

      “pels pexcado[r]s he sucçesso[r]s” (Ibid. versos 12837-38)

      “agueren a passar ab una poca barca de peixcadors” (Joanot Martorell, Tirant, cap.CXXXIIII).

      “les barques dels pexcadors” (Ibid. cap. CLXIIII)

      “trobà unes barques de peixcadors” (Ibid. cap. CCXCIX)

      “en la casa de la filla del pexcador” (Ibid. cap. CCCL)

      “la filla del pexcador pres marit” (Idem.)

      “car peixcador de homens te deliverava fer” (Isabel de Villena, Vita Christi, cap. CCXLV).

Durant els segles següents el terme ‘peixcador’ apareix en infinitat d’escrits, arribant sense solucio de continuïtat als nostres dies, pero no vullc tancar esta qüestio sense fer mencio a un escritor valencià (d’Altea), Francesc Martínez i Martínez, membre del Centre de Cultura Valenciana i gran defensor de l’historia i les tradicions nostres. En una de les seues obres (Còses de la meua tèrra (La Marina) –primera tanda–, Valencia, 1912), podem llegir expressions genuïnament valencianes entre les quals trobem, abundantment, les de la familia semantica de ‘peixcar’:

“Sobre totes estes habilitats, tenía’l sastre de Valencia la de peixcar á l’anguila […] el Napoleó dels peixcadors de canya en tota la costa de la Marina […] anant á peixcar á Capblanch […] La nit de Totsants no ix en mon pòble à la mar ningun mariner ni peixcador [...] este punt molt estimat pels peixcadors de canya […] al costat de la barca, cabaçet y demés arreus de la peixquera […] les frases del peixcador […] pròp d’un hòra estava’l peixcador bregant” (pp. 106-115).

Per si en tot aço no n’hi ha prou, quan consultem el DCVB, en l’apartat de fonetica, la realisacio que dona per a tot el valencià (de Vinaros a Guardamar) es la corresponent a ‘peixcaor’. Llogic perque la caiguda de la ‘d’ intervocalica en la terminacio -ador es un fenomen molt estés que es constata practicament en tot el territori valencià.

Els diccionaris valencians duen la familia semantica de ‘peixcar’ i no la de ‘pescar’, com es llogic. Lluïs Fullana, en el seu Vocabulari Ortografic Valenciá-Castellá (1921) du ‘peixca’, ‘peixcador’, ‘peixcar’, ‘peixcat’, ‘peixcater’, ‘peixcateria’ i ‘peixquera’.

 Com hem comprovat, una volta mes, la forma viva i la tradicio escrita coincidixen totalment, per tant la pregunta sería, si fa huitcents anys que el terme ‘peixcador’ es una constant en la documentacio valenciana ¿per qué han introduit ‘pescador’ bandejant la forma viva i tradicional? La resposta es molt senzilla: no es per a recuperar un arcaisme, que en este cas –com es evident– no es necessari, es perque en Valencia, en qüestions llingüistiques, qui mana es l’Institut d’Estudis Catalans i, per ad ells, la paraula normativa –i viva en Catalunya– es ‘pescador’.

Cóm me recorda aço a 1984, la novela d’Orwell en la que en un estat totalitari i repressor s’impon la neollengua, la llengua nova que s’ha d’acceptar a la força, oblidant la llengua que sempre havien parlat els habitants d’eixa societat.

 

i Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de Valencia (1296), a cura de A. Furió i F. García, Valencia, Universitat de València, 2007, p. 265.

 

  • Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)