Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, paraula derivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio que inicialment s’havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastar fonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells que s’havien convertit a l’islam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que vol dir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en las que se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once son denominados ayam”. Es tracta d’un terme important perque de la paraula “ayam” deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atra cosa sino al romanç.

Com sabem i explicà el Dr. M. Ali Kettani, (director de l’Institut de Ciencies de Rabat i de l’Universitat Islamica Averroes de Cordova), “…la penetración del Islam en la Península Ibérica fue el resultado de un movimiento de ideas antes que de un movimiento de personas…” L’emperador bizanti Constantinus Porphyrogenitus (905-959), ho sabia i deixà constancia en “De thematibus et de administrando imperio” de que la cantitat d’invasors que vingueren a Espanya fon exigua: “Tunc Maviae nepos cum exiguis copiis in Hispaniam traiecit…” Per eixa rao, continúa dient-nos el Dr. M. Ali Kettani que “…la mayoría de los musulmanes peninsulares fueron conversos nativos…”, afegint que “Al aceptar el Islam continuaron hablando sus propios idiomas, pero en lugar de mantener el latín como lengua culta, adoptaron el árabe con ese fin… hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a nivel oficial, como lengua de educación y de estudios”. I poqueta gent tenia acces a educacio i estudis.

I si el numero d’araps que vingue a Espanya fon en general molt reduit, resulta que el numero dels que vingueren a Valencia, encara fon inferior. Contrariament a lo que els acatalanats s’han unflat a dir, Manuel Sánchez Martínez, doctor en Historia i investigador del Centre Superior d’Investigacions Cientifiques (CSIC), nos diu en “Al-Andalus (711-1031)”, que “Frente a la teoría tradicional, la región valenciana nos presenta el caso de un territorio casi vacío de poblamiento árabe”, de lo que es deduix que Valencia seria un territori ple de “ayam” o poblacio no arap, es dir, iberorromans valencians de llengua romanç.

Hem vist com una part dels “ayam” valencians continuaren sent cristians fins a la reconquista del rei en Jaume. Estudiem un poc de l’historia dels “ayam” valencians que es convertiren a l’islam.

Alguns valencians es convertirien per conviccio. L’invasio musulmana es produi quan encara no havia passat un sigle des de la mort de Mahoma. Al voltant del cristianisme, havien naixcut diverses “heregies”. En Espanya, arraïlà durant algun temps l’arrianisme, que segons Isidoro de Sevilla, “pensaven que el Fill era inferior en majestat al Pare i posterior en eternitat…”. L’islam no negava a Jesus pero sí la seua divinitat. Segurament, l’islam es vixque inicialment com a una nova heregia i no com a una nova religio. Que els “sarraïns” eren tinguts per “hereges”, consta en document de Carlesmagne “Karolus serenisimus gratia Dei rex Francorum” de finals del sigle VIII, en que es llig: “…hereticos sive Sarracenos, infideles nostros magnum certamem certavit in pago Barchinonense…”, es dir s’identifica “hereges” en “sarraïns”. Pot ser que alguns cristians valencians es convertiren perque els convenceren les idees de l’islam.

Uns atres valencians es convertirien per conveniencia. El Corà (3:64) considerava a cristians i judeus com a “Gent del Llibre” (“ahl al-Kitab”), aplegant a un pacte de proteccio (“dimma”) en aquells que vivien en territori manat per musulmans. El pacte els eximia de l’obligacio d’anar a la guerra, barata pagar un impost especial (“yizya”), prou considerable en relacio al chicotet tribut religios (“al-zakat”) que pagaven els musulmans. Per als musulmans, els somesos al pacte o “dimmis” els eren d’interes, perque segons digue el califa Omar I, pensaven que “Els actuals musulmans menjaran del treball dels dimmis mentres vixquen, i quan muiguen, els nostres fills menjaran del dels seus fills, mentrimentres duren” Pot ser que alguns cristians valencians es convertiren per a evitar pagar un impost abusiu.

Finalment, alguns valencians es convertirien per coaccio. Encara que el Corà en 2:256 diu que “No hi ha coaccio en la religio” i en 42:48 que “A soles te correspon comunicar”, historicament hi hague alguna tendencia interpretativa que sí que actuà mes o manco coactivament. A mes, es deu considerar, que un impost abusiu no deixa de ser un genero de coaccio, si be es de veres que pel Tractat del Malikí “al Qairawani” (922- 996), sabem que “El yizya de los pobres podrá ser reducido” inclus “Si no tiene posibilidad alguna de pago, podrá anularse totalmente”, cobrant-se unicament a “varones, libres y adultos; no a sus mujeres, menores y esclavos” (Traduccio d’Ali Laraki).

Pero canviar de religio, no vol dir canviar de patria o de llengua. Ron Barkai, en “El enemigo en el espejo”, nos parla d’un terme que les croniques en arap apliquen als “ayam” autoctons. Es tracta de la “asabiya”, que definix com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. Nos diu, que Ibn Hayyan (987-1075) expressa que “los lazos de los muladíes con los cristianos son más fuertes que su apego por los musulmanes árabes y bereberes”.

A voltes, s’ha volgut transmetre la falsa idea d’uns muladis sumisos als dirigents estrangers i aixo es fals. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, vegem que l’any 889-890, “Todo al-Andalus menos Córdoba se alzó contra Abd-Allah”. Sabem que “…se rebeló otra vez Umar b. Hafsun en Écija y dominó muchas regiones”. La mateixa cronica nos informa de que Hafsun (=Alfons), era muladi quan diu que “Sus antepasados eran cristianos dimmíes y su abuelo Hafs, que era sacerdote, se convirtió al Islam”. Uns atres sublevats, foren “Ibn Awsaya en Lisboa, Oporto y sus territorios…”, i “…Ibrahim al-Juza’i en Játiva”. Previament, son destacables les revoltes del any 868 del muladi Marwan al-Ŷilliqi, que fon reconegut senyor de Badajoz i de l’Algarb, deguent-se tambe nomenar la familia dels Banu Qasi, que, descendents del duc got Casio, governaren la “Marca Superior” fins a que els fon llevat el poder l’any 924 en ocasio de la “campanya de Pamplona”. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l’any 881, nos parla de la rebelio de “cert Muza, de nacio goda, pero enganyat en el rit mahometà en tota la seua gent” quan diu: “Muza quidem nomine Gothus se ritu Mahamentianos, cum omni gentis suae multitudine, quos Chaldaei vocant Benikazzi, contra Cordubensem Regem rebellavit…”.

Joaquin Vallvé, en les pp 145-146 del “El califato de Cordova”, nos conta com seguiren les rebelions en relacio als valencians. Nos diu que l’any 304 de l’egira (916-917), Abd al-Rhaman III, encomanà al seu parent Ishaq ibn Muhamad, una incursio per Valencia i Tudmir, “para evitar que los rebeldes de la zona se agitaran al saber que el ejército real había organizado una campaña contra los reinos cristianos por primera vez”. Es sap tambe, que passà per Valencia cap a la “campanya de Pamplona”, en la finalitat d’arreplegar gent per a anar a la guerra, unint-se “a regañadientes” el senyor de Valencia, Alzira i Xativa que era “Amir ibn Abi Yawsan”, i que quan tornà, “volvió a la disidencia”. El senyor de Callosa i Alacant que era “Muhhamad ibn al-Sayj”, es negà a participar en l’expedicio contra els cristians de fora del territori musulmà, resistint l’atac de l’eixercit del califa.

La visio d’estes revoltes, tenia distintes interpretacions. Un muladi, Ibn al Qutiya o “el fill de la goda”, mort cap al 977, va escriure el llibre “Ta'rij iftitah al-Andalus”. Ron Barkai, en “El enemigo en el espejo” nos diu que l’image que descriu dels muladis de la “fitna”, sent ell un dels muladis, “es positiva; luchan por la libertad, se oponen a la injusticia, cumplen los acuerdos y pactos, son valientes en la guerra”. Diu que lo que al-Ŷilliqi exigia del emir Muhamad era una regio “autónoma” per a “construir una ciudad donde pudiera rezar, libre de impuestos y donde no tuviera que acatar órdenes ni prohibiciones”. Ben al contrari, un arap, Ibn Hayyan, pensa que “Se proponen derribar a los árabes de las cabalgaduras, volverlos de infantería y montar en su lugar (como caballeros) a los muladíes”.

A començament del s.XI, en la descomposicio del Califat de Cordova i el naiximent dels regnes de taifes, el territori valencià fon governat des del principi en Denia, i passat molt poc de temps en Valencia, per muladis o descendents de cristians que no es caracterisaren precissament per la seua ortodoxia islamica, sino mes be per tot lo contrari. En el proxim articul, començarem per l’estudi dels “ayam” de Denia, perque relacionats en ells, es va produir molta documentacio, substancial per a entendre les idees d’eixos “ayam” i comprovar en quina llengua parlaven. Tornarem a constatar les mentires dels acatalanats que no diuen mes que destrellats perque no tenen arguments.

Image de portada: Rey Rodrigo (esquerra) i son rival Tariq (dreta). Manuscrit del S. XI. Biblioteca Nacional de Madrid.