Seguint l’argument de l’articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l’aïllament com a defensa d’una cultura diferent, i que se n’anaren com a conseqüencia del bando d’expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l’unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

En epoca de Jaume I, estariem parlant d’un grup format fonamentalment pels “sarraceni de natura” o “homens estranys”, de difícil integracio en la nova civilisacio, als que hi hauria que sumar la part de poblacio muladi per als qui la seua religio, l’islam, era un aspecte irrenunciable de la seua vida. L’integracio d’estos ultims, seria possible segons el seu grau d’islamisacio.

Si analisem la procedencia dels “sarraceni de natura”, esta seria variada i variopinta. Trobariem “sarraceni de natura”, descendents dels establits en Valencia des de fea cents d’anys, aixina com dels que no durien tant de temps. Entre els que duyen poc de temps tindriem ad aquells que havien vingut d’unes atres zones de la Peninsula espentats per la reconquista, i estrangers com almoravits i almohades situats en llocs dirigents d’algunes ciutats, pobles i alqueries. Els almohades havien segut els ultims, pero, per eixemple, el “Libre dels feyts” nos conta que l’alcait de Biar “havia nom Muça Almoravit”.

En quant a l’extraccio social dels “sarraceni de natura”, si be es cert que en temps de la conquista musulmana, es llimitaven a l’elit dirigent i a l’eixercit, Ahmed Tahiri, en “Las clases populares en al-Andalus”, nos conta que a partir del s X, es detecta una proletarisacio de certa poblacio d’orige no autocton, que passaria a formar part de la “amma” o poble pla.

Els acatalanats, solen traure a relluir, l’important numero de musulmans no integrats que fon expulsat de Valencia el s.XVII, retrotraguent eixa situacio a epoca de Jaume I, estenent-ho a tots els musulmans que residien en Valencia, sense diferenciar, entre natius del territori i immigrats, entre distints “sarraceni de natura” (araps, almoravits, almohades…), entre “sarraceni de natura” i muladis ni entre muladis en distints graus d’islamisacio. Jiménez de Rada, coetaneu de Jaume I, parla en “De rebus Hispaniae” de musulmans de diverses nacions, cults i llengües “Et quia diversarum nationum varietas diversitate morum, linguarum & cultuum discrepabant…”. Pero per als acatalanats, en l’historieta que s’han montat, aixo es massa complicat. Tots moros ¡…i s’ha acabat!

Anem a vore com l’immigracio a Valencia, es precisament la que pot explicar la rao per la qual en temps de Jaume I devia existir una poblacio considerable d’elements de dificil integracio, formada per “sarraceni de natura” i muladis fonamentalistes. Per ser immigrats, es evident que no eren valencians.

No pareix dificil acordar que els musulmans que primer fugirien davant de la conquista cristiana serien aquells sense arraïls en la terra i els que anteposaven l’islam a qualsevol atra cosa, es dir els “sarraceni de natura” i muladis “fonamentalistes”. Tambe es facil convindre en que per a emigrar llunt, per a fer un llarc viage, es necessiten diners, i entre els que no ne tenien, tambe hi havien “sarraceni de natura”. Sabem de musulmans que tenien possibilitats economiques per a emigrar al Magreb, com feu Ibn al-Abbar. Els qui vivien d’una economia de subsistencia, no es menejarien massa, i en tot cas ho farien per la contornada, necessitant com a minim d’un cert temps per a arreplegar els diners que els permetera fer un viage mes llarc. Que alguns fugien ans de la conquista, nos ho conta Jaume I en la seua Cronica: “aquels qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Comprovem el contrast en aquells que el rebien “ab molta alegria”.

I ara passem a vore per qué molts d’eixos que se n’anaren els primers dels llocs conquistats, acabaren “tancats” en Valencia com a conseqüencia del proces de l’avanç cristià.

La conquista de Saragossa fon l’any 1118. El moviment migratori cap a Valencia, està assegurat, sent que a 10 d’abril de 1129, Alfons el batallador, li comunicà al justicia de Saragossa que no deixara vindre a terres de Valencia a ningun musulma, sense permis d’ell: “Et mando vobis quod non laxetis ullo moro ad terras de Balentia ire, et qui se fuerint sine mea carta…”. Bosch Vilá, en “El reino de taifas de Zaragoza…”, expon que: “Valencia será el asilo de los últimos refugiados de la Marca Superior y el arca donde serán llevadas las últimas representaciones de la cultura árabe en el valle del Ebro. Era Valencia –y en general todo el Levante- la única puerta de escape. Esta emigración fue importante y tuvo interés por su especial carácter y porque muchos de los emigrados fueron intelectuales, entre los cuales figuraban no pocos libreros...Tenemos testimonios de que fueron numerosos los musulmanes aragoneses que pasaron a Valencia”. A continuacio de Saragossa, es conquistà Tortosa en 1148; Lleida en 1149; Terol, en 1171; Conca en 1177… Fins a 1238, molts dels “inadaptables” havien tingut temps de vindre-se’n a Valencia, terra que ya era coneguda per la riquea de la seua agricultura, a on alguns serien ben acollits com a ma d’obra.

En l’entorn temporal de la conquista de Valencia, hi hague una nova sacsada de conquistes. Cordova, es va conquistar en 1236, Albacete capitulà en 1241, Murcia en 1243, Sevilla en 1248…Nomes quedava Granada que s’havia apoderat d’Almeria. Els cristians havien tancat el rogle entorn de Valencia, i el temps que havien tingut per a vindre-se’n els musulmans que s’havien instalat aci, no el tenien per a anar-se’n. Per una atra banda, les condicions inicials que Jaume I havia “pactat” en els musulmans els eren prou favorables, per lo qual es reduien les raons per a emigrar de Valencia. Per tant, molts “sarraceni de natura” i muladis no valencians, es quedarien en Valencia. Tambe es quedaren, la part de la classe dirigent d’algunes ciutats, pobles i alqueries, que varen subscriure pactes de continuïtat en el rei en Jaume.

Fins a este moment, unicament hem parlat de migracions i permanencies “voluntaries”. Es evident que no hem d’obviar els moviments forçosos producte de deportacions indiscriminades dels “conquistadors” cristians, que tenien com a objectiu primordial l’establiment d’una societat feudal, que no es podia crear si no es furtava la terra als seus propietaris per a agrupar-la en mans d’uns pocs. En eixos moviments forçosos i indiscriminats tambe es vorien implicats “ayam” muladis poc o gens islamisats. Tenim l’eixemple de la documentacio corresponent a la delimitacio territorial del terme de Siurana de l’any 1154. N’Amnecqa i n’Ustalbo, “…los quals foren de Siurana…” havien vingut a Valencia, segurament expulsats del seu poble. Per a procedir a fitar el terme, els criden a Siurana, per “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”. Els noms de Amnecqa i Ustalbo, denoten un clar orige hispanogot. Segons Badia i Margarit, que pensa que “tothom ho acceptarà”, les reunions d’estos musulmans en els cristians tingueren lloc parlant en romanç. No hi ha dubte de que es tractava de “ayams” expulsats.

Per al cas de Valencia, Josep Torró, acatalanat reconegut, reconeix en la p 89 de “El naixement d'una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana” que “el moviment migratori instigat per les despossessions i les violències exercides sobre el camperolat andalusí…”, acabava en “una redistribució de la población indígena a l’interior del mateix regne” (Vore “La continuïtat pre i postjaumina de les demarcacions territorials”). Segurament, tant els que havien tingut possibilitats d’anar-se’n llunt de sa casa, com aquells que no l’havien tinguda, aprofitarien la minima ocasio per a tornar-se’n a les seues terres, encara que fora per a treballar-les, fent gros ad algun “senyor” feudal.

La suposta “creuada” pel cristianisme dels senyors feudals, podia aplegar al desbarat que nos conta la “Vita Theotonii” de que Alfonso Henriques de Portugal fea catius inclus als mossaraps, lo que posa de manifest que la religio no era mes que una excusa per a fer-se en les propietats d’uns atres, per a obtindre bones rendes. Provablement els cristians autoctons, els nostres “valentini” que apareixen en la documentacio oficial del pleit eclesial per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, eren un inconvenient mes que una alegria, per lo que s’havia d’actuar com si no existiren.

Pierre Guichard, definix els elements de l’organisacio socio-politica de la Valencia d’abans de Jaume I de la següent manera: “…un aparato estatal relativamente débil, una aristocracia dirigente muy vinculada a este “aparato del Islam” y que no goza de “derechos señoriales” sobre la tierra ni sobre los hombres, y en tercer lugar, las comunidades urbanas y rurales, propietarias éstas de sus tierras y fortificaciones, dotadas de una gran fuerza respecto al Estado.”

Els “conquistadors” que vingueren en el desig d’implantar en Valencia una societat feudal que els omplira les boljaques, es trobaren en ciutadans lliures, de moltes i variades condicions. Alguns, sense mirar pel, pretengueren esclavisar-los, intentant reproduir aci la seua societat. I barbaritats, ne feren. El rei en Jaume parà els peus ad eixos “senyors” feudals en algunes ocasions. En unes atres els els pararem els valencians. Pierre Guichard nos diu que “Para Sanchez Albornoz y sus discípulos…la sociedad de la “reconquista” es esencialmente una sociedad de hombres libres”, preguntant-se “¿Cómo comprender que sea precisamente en esa frontera avanzada de la “formación feudal” donde se haya detectado las formas de organización social que parecen ser más típicamente afeudales de la Edad Media occidental?”. Yo li ho explicare: la major part d’eixa societat acabà formada molt pronte, per valencians descendents d’iberorromans que estaven aveats a la llibertat. Una volta pagat el peage als “senyors” feudals, la major part dels quals se n’anaren, els valencians d’eixa epoca, tornaren a posseir allo que era d’ells. Si els era necessari canviar de religio, aixo no seria problema per a una immensa majoria.

Els acatalanats de hui en dia, que s’ajoquen en les universitats, com si de “senyors” feudals es tractara, intenten atemorisar als alumnes que no combreguen en lo que ad ells els agradaria que haguera passat. Coincidixen en els “senyors” aragonesos i catalans en intentar la destruccio del poble valencià. En la veritat per davant, tambe els pararém els peus.