ELS CRISTIANS VALENCIANS des del 713 al Sit (I)

Epalza i Llobregat, en “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?” (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13) inventaren que l’absencia de bisbes, produi “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante” que “pudieron haberse completado hacia el año 800” concloent que “Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Encara que posteriorment es varen desdir del destrellat que varen escriure, una volta escrit, encara roda per ahi, sent gastat pels acatalanats com a base del dogma. Posarem de manifest la mentira.

2

Segons Simonet, el “codice ovetense del Escorial escrito en 780”, conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”. “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben ilici; setabi; dianio; ualentia. (p. 808 de Mozárabes de España) En el “códice mozárabe del siglo IX de la Biblioteca Nacional, es citen: Setabis.- Ilici.- Valencia (p. 809 de Mozárabes de España). En la p.202 de “Los manuscritos árabes en España y Marruecos”, de M.J Viguera i C.Castillo, consta que Biginsiyus < Vicentius, presbiter, escrigue l’any 1049, el “Qanun al Muqaddas”, dirigit al bisbe “Abd al-Malik”. Es tracta d’una redaccio en arap de la “Hispana systematica”. Simonet reproduix, una part en les pp. 809, 810 i 811 de “Historia de los mozárabes”. Es citen Xativa, Denia i Valencia” com a seus episcopals.

3

Pero vejam cites entre el 750 i el 1048, i tambe algunes de mes avant.

L’abat Samson, que havia escrit contra aquells que atribuien a Deu forma humana (heregia dels antropomorfites), fon escombregat i desterrat pel bisbe de Malaga. Distints bisbes de l’epoca el restituiren l’any 862, en document conegut com “Samsonis apologeticus”. El text es troba en la p. 91 del T. VII de “España Sagrada”. Llegim: “Joannes vero Batistanus Episcopus, Genesius quoque Urcitanus nihilo minus Episcopus; sed et Theudegutus Pontifex illicitanus…”. Es dir, en l’any 862, havent passat 150 anys de la conquista mussulmana, en Elig, existia un bisbe a qui li dien “Theudegutus”.

4

Per la ponencia de José Eduardo López, que es troba en “Actas do XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982), “La cultura del mundo árabe en textos latinos hispanos del siglo VII”, sabem que “El progreso del árabe en el siglo IX es un hecho innegable e incluso podemos hablar de bilingüismo entre los mozárabes, hasta el punto de llegar a ser leídos los textos sagrados en árabe, como parece deducirse del hecho de que en 886 un obispo de Valencia mande traducir los Salmos a dicha lengua”. Independentment de la reveladora existencia d’un bisbe valencià practicament a principis del s X, es difícil compartir l’opinio de que, de la traduccio dels Salms a l’arap es desprenga un bilingüisme generalisat. Tant en el s. XVI com en el XVII, l’immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Alfonso Vila Moreno en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escribía el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, afegint que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Comprovem com a pesar de que en el XVI hi havien llibres eclesials en la llengua del poder, el castellà, en el s. XIX, el bilingüisme era com a minim dubtos. No fa massa temps, no era gens difícil trobar a gent major a qui li costava expressar-se correctament en castellà. Es la diferencia entre la llengua del poder i la llengua del poble. Hui volen que la llengua del poder siga el català. No conseguiran impondre-la.

5

Per Ibn Idhari, parlant de l’any 910 sabem que “…salió Muhhamad ben Abdí-l-malic At-Tagüil contra Bar-Balierax, y se apoderó de Hisn-Origüela, y cautivó de cristianos trescientos cautivos, y dio muerte a muchos de ellos, y destruyó el castillo y lo quemó…” (p 273 T 1º “Historias de al-Andalus” de Fernandez Gonzalez). I si capturà 300 cristians, matant a molts d’ells es evident que seria perque existien. Pot ser que formaren part dels que posteriorment, fent referencia al 916-917, Ibn Hayyan nomena en la seua “Crónica del califa Abdarrahman III…” com a “…disidentes de las coras de Tudmir y Valencia”, informant-nos tambe, en motiu de la “Campaña de Pamplona”, de que Abdarrahman III “…tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí”

Son interessants, per al objecte de l’articul, le cites historiques als hipotetics trasllats de les reliquies de Sant Vicent martir. Aimonius, que escriu entre el anys 870-88, nos dona dos versions. Una d’elles en la “Historia translationis Sancti Vincentii”, segons la qual, el cos de Sant Vicent, que es trobava en Valencia “Valentiam superius nominatam civitatem”, fon dut a Saragossa i d’ahi a Castres, en França, cap a l’any 855. “Quod sanctum corpus ad Castrum perveniens”. L’atra en “Ex translatione ss Georgii Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, en la que conta que el cos hauria segut traslladat a Benevento en Italia: “Vincentii matyris supra dicta una urbe Valentia Beneventum esse transmissum”. Una tercera versio les situa en l’Algarb portugues, en lo que en acabant es conegue com a Cap de Sant Vicent. La trobem en Muhammad Ibn Musà al-Razi, (889-955), que diu: “…en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona, el cuerpo de aquel ome con que los christianos fugeron de Valencia.

6

I este guirigall de suposts trasllats, no es mes que una mostra de lo estimades i desijades que eren les reliquies dels sants en eixa epoca. Ya en el s. VI, en document de “Childebertus, rex Francorum” consta la construccio en França d’un temple per a certes reliquies de Sant Vicent “in honore sancti Vincentii martiris, cuius reliquias de Spania apportavimus (p.514 del llibre “Bibliothèque de l'École des chartes”). Tambe es troba documentada la seua existencia en Italia. En en “Liber Pontificalis Ecclesiae Ravennatis” (Agnellus 1878), consta que, l’any 550, “Maximianus episcopus Ravennae” havia adquirit reliquies de Sant Vicent.

7

No obstant lo dit, per la carta de l’any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent de Valencia, sabem que una part important de les reliquies degueren quedar-se en Valencia sent que Hermman parla d’orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” .

8

De l’any 961 es un calendari bilingüe, dedicat a Al Hakam II, en el qual consten els dies de celebracio de festes cristianes. El trobem reproduit en la p. 405 de Histoire des sciences mathématiques en Italie... ”. Referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejes in quinque”. Andrés Piles Ibars, en la p 57 de “Valencia árabe”, diu que “Dicho calendario bilingüe prueba lo vivo que estaba el culto de San Vicente entre los muzárabes españoles de aquel tiempo, y parece insinuar que la gran fiesta (22 de enero) era en Valencia.”.

9

No està de sobra recordar que Al Hakam II, que governà fins a l’any 976, fon fill d’Abderramán III, primer califa de Cordova. Son significatives les paraules del seu preceptor al Zubaydî: “Tota la terra en la seua diversitat es una i tots els homens son germans i veïns” (p. 8 de“O Meu coração é árabe: a poesia luso-árabe” de Adalberto Alves -1987). Rebe embaixades cristianes, des d’una evident posicio de força. Aixina, en els “Anales palatinos del Califa de Córdoba al-Hakam II” traduit per Emilio García Gómez, llegim: “A fines de sa’ban de este año (fines de junio de 971), acampó el sahib al-surta (oficial al front de l’eixercit) caíd de Tortosa y de la cora de Valencia, Hisam ibn Muhammad ibn Utman, en el campamento de Fahs al-suradiq, procedente de su demarcación. Le acompañaba el conde Bon Filio ibn Sindarit, hombre de confianza de Borrell hijo de Sunyer y adelantado suyo sobre sus castillos y principales ciudades, el cual traía una carta de su señor para el califa al-Hakam, en la que le daba noticias suyas y le hacía conocer sus sentimientos de perfecta obediencia y vasallaje…”. Vegem al cap de l’eixercit de la cora de Valencia, visitant al califa, junt a un representant d’un comte de Barcelona, el qual li manifesta obediencia i vassallage. Es interessant coneixer lo que diu Ibn Hawkal en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay), referit als comtes de la Marca Hispanica, quan parla de l’any 948: “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que vivien en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”

10

Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l’epoca dels regnes de taifes.

 

www.inev.org

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.