El DOGV de 2-05-2024 publica els «Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat» que deurien valencianisar els de «l’equip del Botànic» (23-11-2016). Des d’eixe punt de vista, l’inicitativa ha de ser benvinguda. Pero, ¿qué hi ha més allà del titular?

D’entrada, és una anomalia que els governs s’ocupen de l’aplicació pràctica de les llengües. Tal fenomen no se dona en el castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemà, ni en els territoris que conten en llengües distintes de la nacional dels països respectius. Significativament, la Generalitat no propon cap de criteri per al castellà. ¿Per qué sí una reglamentació elefantiàsica del valencià? No hi ha, evidentment, baix de tot açò, més que una intromissió del poder en la llibertat llingüística del ciutadà. Estos «criteris», patològicament intervencionistes com els de 2016, no han baixat dels núvols perque l’Administració i els usuaris els necessitem, sino perque algú ha decidit inocular-nos, en el vist i plau del Govern, un clònic del català en tots els àmbits de la vida. Pero anem al gra.

Les 46 pàgines del document, que hem estudiat en atenció, contenen: a) relacions banals, com ara de variants de gènero: empresari – empresària, gestor – gestora (sic); b) instruccions sobre llenguage igualitari o adaptació de topònims estrangers: Liverpool, Wuhan, etc., que no afecten al problema; c) pàgines-pantalla que versen sobre abreviatures, apostrofaments i demés minimitats externes a la qüestió; i d) apartats que falsegen la morfologia, la sintaxis i el vocabulari del valencià. És ahí on comencen els problemes.

Els «criteris» condenen, per eixemple, l’utilisació del valencianíssim artícul neutre /lo/ de «lo millor», «lo cert», «lo que establix la llei»; i dels plurals «gusts», «texts», en favor de les formes a la catalana gustos, textos. I parlen de dos formes del demostratiu: /este, eixe/ i /aquest, aqueix/, encara admetent que sols la primera està viva. Pero estes bases són equívoques. Les formes valencianes són justament les que se bandegen. I el valencià, com el castellà, no «té», tenia dos demostratius. Per atra part, és incomprensible l’idea de que dir /quint/ és «millor» que dir cinqué, /sext/ que sisé; /huit/ que vuit o /dèsset/ que disset. Més be «és», ya que lo atre no és. També resulta curiós que se nos aconselle usar /carrera/ «abans que» cursa, /debilitar/ que afeblir, /palometa/ que papallona, /prompte/ que aviat, fins a un total de 78 paraules. Perque la segona alternativa és la catalana (un detall que no se deduïx de la redacció). 

En 1990, Amadeu Fabregat proponia unes 550 paraules per a valencianisar el llenguage de RTVV. Ergo, la sensibilitat cap al valencià ha caigut aproximadament 470 punts, més del 85 %. Atres normes sobre flexió verbal que inclouen formes incoatives com «servisc», «servisca» i recomanen escriure «perdo», «dormo», «cantasses», «servisses» (en lloc de perc, dorc, cantares, servires) si l’usuari se dirigix «ad atres àrees territorials», són surrealistes. Perque eixa és la teoria dels PPCC.

En tot cas, un llingüiste conscient observarà que lo més problemàtic del document és el marc teòric. Perque allí el concepte «valencià» se degrada a mera «varietat» d’un «domini» que, evidentment, no és el del valencià. I el «valencià» a que se fa referència res té que vore en la llengua valenciana real. És un producte que els planificadors del procés consideren performatiu, «en construcció»; i que —aixina se té la desvergonya de reconéixer-ho— incorpora quantes formes arcaiques siga menester i quantes formes catalanes (de L’Ampurdà a Tortosa) siguen útils per a diluir la llengua històrica de Valéncia i fabricar un «model» que garantixca la cohesió … del català. 

En definitiva, un anàlisis objectiu demostra que, si be és cert que el Govern Valencià ha modificat algunes propostes del document maximaliste de 2016, no ha remogut ni una coma del plantejament pancatalà i despectiu de la llengua valenciana patrocinat per la AVL, «tolerant» quatre usos a canvi de considerar «valencianes» totes les formes catalanes.