En acabant de l’introduccio de l’articul anterior, es normal preguntar-nos per les raons d’eixe “carinyo” que despertaven i desperten els catalans, que han fet, que dir-li ad algu “català”, haja segut considerat com un insult.
Anem a comprovar, com els catalans, per la seua forma de ser o de comportar-se, aixina com pels actes que historicament han protagonisat, s’han guanyat una fama no massa bona.
En primer lloc s’hauria de parlar, encara que siga per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans. Seria fals dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi hague un temps en que esta “activitat” era considerada complementaria del comerç i fomentada per les classes dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que la pirateria catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti en font d’importants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra l’inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim: “I catalani, tra il XII e il XIV secolo si dedicarono alla piratería contro le navi veneziani”. En “Revue de l'Orient chrétien” p.366, trobem que “Toute la Méditerranée orientale était infestée de pirates catalans…”, es dir que l’orient de la Mediterranea es trobava infecte de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux pour servir à une histoire de la domination...” nos informa de les devastacions comeses pels pirates catalans: “…dévastations commises sur ses côtes par les pirates catalans…”. El llibre “Studi in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474, que els genovesos eren les victimes principals dels corsaris catalans: “…i genovesi, vittime principali dei corsari catalani…”. Michelle Giusseppe Canale en “Nuova istoria della republica di Genova…” nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici, pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren mes lladres que verdaders enemics i piratejaven. En directe, en “Istorie fiorentine” el famos Machiavelli (1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani, e messo al remo”. Tenen l’honor de tindre llibres dedicats, com “Marinai, pirati e corsari catalani nel basso medioevo”, de Unali Anna.
Tambe els valencians hem patit (i patim) l’enronia d’alguns catalans de piratejar i furtar lo que no es d’ells. El “Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim”, referit a l’any 1462, nos fa saber que: “Disapte, a XVIII° de març, de mati, fonch l’armada de Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren”. I encara mes: “Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça”
Mes coneguda, per haver segut Ramon Muntaner protagoniste dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita entre 1325 y 1332), es la “gloriosa” participacio dels catalans en la carnisseria dels almogavers en l’orient d’Europa (1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la “Gran Companyia Catalana”. Hem de saber, que els almogavers eren uns mercenaris de la guerra, uns indocumentats, als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua cronica, diguent d’ells, que anaven “…cascuns ab son sarro a costes…”, a on portaven “…un pa per cascun dia, e no pus…” afegint que “puis del pa, e de l’aiga, e de les herbes passen llur temps”. Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que “…les gents de Messina, qui els veeren tan mal enrobats, e ab les antipares en les cames e les abarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: ¡Ah Deus e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? ¿I que podia esperar-se d’esta gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les que Muntaner pareix alegrar-se quan diu: “…hi feren tanta carn que aço fo una gran meravella”
El valencià Francisco de Moncada (1586-1635), va escriure el llibre “Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem que: “quedó entre los griegos hasta nuestros días por refrán: “La venganza de catalanes te alcance”. Esta es la mayor maldición que entre ellos tienen agora la ira y el aborrecimiento”, nos informa tambe de que “Los griegos dicen que Cícico y toda su comarca quedó destruída por las crueldades y robos de los catalanes...”, afegint que diuen que “…hicieron más daño en las ciudades de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”. Llegim que “…despedazaban cuerpos inocentes, por la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron entregar a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”, senyalant que “Este fue el hecho de los catalanes condenado de los antiguos y modernos escritores por muy feo: pasar en Europa a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”
I com als catalans, a catalans no hi ha qui els guanye, damunt, es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta carn”, a una gesta imperial, mitificant els fets en obres lliteraries i politiques.
I gros degue de ser, quan en el llibre “La dissoluzione delle signorie latine in Morea di fronte alla turcocrazia” de Walter Haberstumpf, llegim que “Già nel 1322 il pontefice Giovanni XXII, scrivendo al patriarca di Costantinopoli e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero coloni cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334), ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952 [C.I.C.O., series III, vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre 1, Avignone). Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien cristians als turcs. ¡Lo que fera falta en benefici propi!
Y la fama s’extengue en el temps. Góngora en “Y diga que yo lo digo” escriu: “El doctor mal entendido/De guantes no muy estrechos/Con más homicidios hechos/Que un catalán forajido”. “Catalán” i “forajido”, es dir, el sumum dels sumums.
En el llibre “Historia del pensamiento político catalán” llegim que “El imperio muntaneriano no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión por el Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”. I aço deu ser tan “cientific” com dir que Jack “el destripador” fon una mongeta beata que sacrificà la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen dir els catalans!
Recordem que Dante, en la Divina Commedia, parla de “l'avara povertà di Catalogna”. Per a entendre la part de “pobrea”, que acompanya a l’acusacio d’avaricia, nomes hi ha que imaginar-se a un dels indocumentats almogavers catalans. Muntaner, en el cap.29 de la seua “Cronica”diu: “E negu no es pens que en Catalunya sia poca provincia…si be les gens del món, la major part, los fan pobres”
I nomes hem fet que escomençar a donar eixemples de lo “volgudissims” que eren els catalans, rao per la qual la paraula “català” acabà sent un insult en el qual se nos esguità, en alguna ocasio, als valencians.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.