La toponimia es la disciplina que estudia l’orige dels noms propis de lloc. Els catalanistes, seguint l’estrategia de desdibuixar tot lo que siga valencià, poant per als catalans, s’han unflat a dir mentires volent transmetre la idea d’un orige català de la toponimia valenciana. Per aixo, professors universitaris valencians, tracten de la nostra toponimia en el “Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001) València”
Son els habitants d’un lloc, els qui fan naixer i evolucionar la toponimia propia. Alguns catalans s’establiren en l’antic Regne de Valencia en motiu de la reconquista del rei en Jaume. No es difícil adjectivar com a desficaci el dir “catalana” a la toponimia produida en terres valencianes abans de que per aci es deixara caure algun català. Convindrem que no pot ser “catalana” ni la toponimia prerromana, ni la romana, ni la visigoda, ni aquella produida “sots senyoria de moros”, be derivada de l’arap, be del romanç.
Recordem que Jaume I tingue dificultats per a trobar contingent repoblador, una volta se n’anaren els musulmans que vullgueren. No estaven les coses com per a “fundar” noves poblacions, i de fet, estes son minimes, practicament inexistents. En este articul anem a documentar un grapat de toponimia d’abans de la reconquista. Sorprendrà alguna considerada “catalana” i que es ben valenciana. De tot es despren, l’important linea de continuïtat valenciana, tant de poble com de llengua.
De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredades la iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101. Menéndez Pidal): “…villam que dicitur Pigacen, cum villis et terris et vineis… villam que dicitur Frenales, cum omnibus suis adiacenciis infra terminum eiusdem castri Cepolle… duodecim pariliatas infra terminum Murisveteri...” Picassent, Pobla de Farnals (castellanisat en Frenales), i Morvedre (llatinisat en Murisveteri), no son toponimia catalana.
En la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del sigle XI consta: “…transfundo allidens muros Almarie, per Deniam, per Valenciam, inde per Tortosam…” (Crónica del Moro Rasis, de Diego Catalán i Soledad de Andrés; 1975, p.XV). Els autors del llibre diuen: “…ha sido siempre considerada como una obra mozárabe…Parece escrita en Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. De 1189 i escrita en llati per un alemà tenim la "Narratio de Itinere Navali Peregrinorum Hierosolymam Tendentium et Silviam Capientium”. Llegim: “Deinde spacioso mari ad sinistrum latus nos committentes prospero cursu has civitates transsivimus… Alacant, Deniam, Valenciam, Burrianam, Orpensam, Pinnisculam. (Proceedings, American Philosophical Society; 1939, vol. 81, p. 641). Realment costa imaginar-nos a un català donant classes de llengua valenciana als mossaraps murcians i als alemans.
En la “Historia Roderici”, reproduida en “La Castilla y el mas famoso castellano” de Manuel Risco, escrita en llatí, entre l’any 1.100 (Menendez Pidal) i el 1170 (Dozy), d’autor seguramente de la zona de La Rioja, tenim: “Postea surrexit inde Rodericus Campidoctus, & introivit in montana de Alpont…” (p.XXVII); “Obtemperans Liriae castrum ab eo tam bello, quam fame…” (p.XLIII); “… ascendit in montana de Morella.” (p.XXXV); “…in loco qui dicitur Quarto, ab urbe Valentia IV milliarios habenti…” (p.L) “…reliquit in pace Valentiam, & celebrari cursu pervenit ad Rechena…” (p.XXVII); “…accepit oppidum, qui dicitur Serra” (p. LII. L’autor diu que no hi ha dubte de que el “Serra” conquerit es el proxim a Olocau); “Castra vero sua metatus est in valle, quae dicitur Torrens…” (p.XXVI); “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…” (p.XLVIII). Vegem que ni Alpont, ni Lliria, ni Morella, ni Quart, ni Requena, ni Serra, ni Torrent, ni Vilanova, son toponims catalans.
Per la p. 511; doc. nº 48 de “Documentos del Valle del Ebro” de Lacarra, sabem que Alfons I (1073 – 1134), quan confirma donacio al bisbe de Saragossa parla de “…terras ultra Balentia, duos castellos que dicitur Lilia et Villa Margen”. Observem un atra vila valenciana Vilamarchant.
De 1157 es el document pel cual Ramon Berenguer IV dóna a l'orde de l'Hospital “Et dono eis castrum de Cervaria aut castrum de Cullera quam michi retinueran” (p.266 del “Llibre de privilegis de la Villa de Sant Mateu” de Sanchez Almela) Comprovem que Cervera del Maestrat, llatinisat en “Cervaria” (com en tots el documents en llati posteriors a la conquista), no es ningún nom català.
De l’any 1178 es document d’Alfons II d’Arago (p.310 de España Sagrada) en el qual llegim: “Almanaram cum suis terminis, concessit cum suis terminis Nulles…Bounegre cum suis terminis, Alcalatem cum suis terminis…Cullam cum suis terminis…Aras cum suis terminis, Morellam cum suis terminis…termino de Fonscalens, usque ad mare, et usque ad rivum de Burriana, et usque ad terminum de Borriol, et usque ad Montaneam de Montornes…”
El 20 de març 1179 Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Arago subscriuen el tractat de “Cazola”. Llegim: “…qui est ultra Biar, qui portus dicitur Portus de Biar, sicut respicit versus Exativam et Valenciam, et Deniam et totum regnum Denie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, sicut tendit et ducit portus usque ad mare et vadit usque ad Calp”. Vegem que Biar, Xativa (escrit com realment es pronuncia “Eixativa”) i Calp, en 1179 es dien igual que hui.
¿Sorprendria trobar toponimia cristianisada previamente a la reconquista? Anem a coneixer-la. Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” cita “Santa Būla”, derivat de “Sancta Paula”, actual “Santa Pola”. El poble de Sant Mateu, es registra en pergami original de 1195 “…carrera que itur de Sancto Matheo, dividit ad Vilar de Cenia”. Vegem com els noms de Santa Pola i Sant Mateu res tenen que vore en els catalans. (p.87 de “El mozárabe de Valencia” de Leopoldo Peñarroja)
Manuel Betí, en "Primeros señores de Castellón," (BSCC, VII; 1926) reproduix part del “Cantar de mio Cid”: “ganada a Xérica, e a Onda por nombre/ priso a Almenar e a Murviedro que es miyor/ assi fízo Cebolla, e adelant Castejon/ e Peña Cadiella, que es una peña fuort/ con aquestas todas de Valencia es señor”. Diu Betí que degut al “…exactísimo orden geográfico en la cita de lugares, que quizá es también el orden cronológico de conquista”, s’aplega a la conclusio de que “…el aludido Castejon corresponde o algún lugar de este nombre emplazado más allá del Turia, verbigracia, el Castelló ante Játiva que su alcaid entregaba a D. Jaime en Julio de 1240, de que habla la crónica apartado 327”. Vegem Castello castellanisat en Castejón (a Ramon Berenguer li diu “Berenguiel”). Ibn al-Abbar cita un Castelló en el seu “Takmila” La translliteracio es “Qastilyun”. En “El repartiment”, trobem Castelo, Castello, Castello de Xativa (II, 610 et passim, fins 1218 segons el Llibre del Repartiment de Cabanes-Ferrer). Es toponim documentat, com a minim, des de l’any 1093: “Senior Fortunio Sangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”, es dir Culla i Castelló de vora mar (Colección Diplomática de Pedro I, doc. nº. 72). L’any 1099: “Roderico Gostioz in Castilgone et in Auropesa”. (Colección diplomática de Pedro I de Aragón y Navarra p.313) Vegem que seria una falsetat dir que “Castelló” es un “Topònim català”.
El 22 de març de 1213, en document del rei Pere llegim: “castrus el villam de Cullar…usque ad rivum de Truites…versus Aras, et totum locum nuncupatum Avinançal…usque ad covas de Berig…usque ad Xodos et inde ad Pinnam Gulosam…” Ni els noms de Culla, ni el del riu de les Truites, ni el de Ares, ni el de Benassal, ni Barig, ni Chodos, ni Penyagolosa son catalans.
En el “Privilegio rodado de Alfonso X a Urihuela” consta “Crivillen” (Torres Fontes, Fueros y Priv. Alfonso X, LXXIII, p. 89)
¿Organisarien els “catalans” “cursets” de toponimia per a instruir a tots els redactors de documents respecte dels noms que en el futur posarien als pobles valencians? (Els catalanistes s’ho creuen) ¿O eixos redactors deixaven constancia de la toponimia que creava el poble valencia?
La toponimia es una ferramenta per a l’estudi del romanç valencià que, junt en moltes mes proves, explica el per qué Jaume I tradui tan rapidament els Furs al romanç, establint que: “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”. El cultiu en estes terres del llati, per raons obvies, s’havia abandonat.