Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l’absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d’Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es l’autor d’una “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat. Glick consulta personalment a Bulliet, qui li diu que l’argument de l’absencia de bisbes li pareix “de hecho, muy débil”, afegint que “…resulta estrafalario deducir de esto que todo el mundo se convertiría en masa al islam.”

I lo que realment resulta estrafalari, es perdre el temps discutint sobre hipotesis que conduixen a resultats contraris a la realitat. Perque, si no hi havien cristians en Valencia a partir de l’any 800, ¿Com poden existir les referencies historiques als cristians valencians que varem posar de manifest en els articuls “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I” i “Els cristians valencians que trobà Jaume I”? ¿Seran referencies historiques a fantasmes? Recordarém nomes un fet, la carta de l’any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent, en el qual es llig que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, en acabar l’atac d’Alfons el Batallador, acusats de colaboracionisme: “…pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se...”. A la pregunta sobre quants monges estaven en Sant Vicent, “Et quot -inquam- monachi sunt in vestro coenobio?”, contesta que 40, “Possit -inquiunt- ese XL” ¿Qué farien 40 fantasmes en Valencia en la primera mitat del s. XII, quan faltaven sobre uns 100 anys per a la reconquista de Jaume I, si no existien des de l’any 800? ¿A qui atendrien? ¿A mes fantasmes? El relat continua informant-nos de que els monges del monasteri de Sant Vicent li expliquen a Hermann el cami per a vindre a Valencia, perque no obstant lo que li havien contat, volia orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Pareix evident, que si li hagueren parlat de la seua destruccio, no haguera preguntat com vindre. Aixo i un fum de proves mes, demostra la continuïtat del monasteri, sent segurament substituits els monges expulsats per uns atres no acusats de traïcio.

En un proxim articul tractarém dels cristians valencians des de l’invasio musumana fins al Sit. Vorem com parlar de l’inexistencia de bisbes valencians posteriors a l’any 800 es simplement fals. Com tambe vorem que es fals el parlar de la debil cristianisacio de Valencia. La finalitat de totes estes “parides” es clara i esta motivada per l’enronia dels catalanistes en llevar-se de damunt tota referencia que demostre la continuïtat de poble i cultura dels valencians.

Aixo es lo que els fa contradir-se de forma vergonyosa, de tanta pressa que tenen en desfer-se dels “mossarabs”, enrossinant-se en matar-los i rematar-los. Si Epalza i Llobregat se’ls havien volgut carregar en l’any 800, Enric Guinot, posteriorment a reconeixer que “les cròniques cristianes i musulmanes que relaten la història de la ciutat de València dels segles XI i XII, donen indicis de la presència de mossàrabs” (p. 72 de “Els fundadors…”), els extermina quan diu que “això només fins a començament del segle XII, concretament fins a 1102, quan va ser abandonada i cremada la ciutat pels castellans del Cid Campeador…”. Quan Guinot analisa el document de 1143 del monge Hermann que hem comentat, quan en teoria, segons ell, ya no existien, els torna a matar, en escriure en la p.73: “La conclusió lògica d’aquest document és que el vell cenobi mossàrab de Sant Vicent va desaparèixer a causa dels atacs d’aquest rei aragonès, l’any 1125 o el 1129”. I es que els catalanistes deuen pensar-se que els atacs cristians eren pijor que una bomba atómica que nomes matava o fea fugir als cristians de ¡tot! el territori valencià. ¿No hauran llegit massa tebeos? ¿Sera que no s’han enterat de lo que li ha passat a Bush en Afganistan? ¿Sera que no saben lo difícil que es traure a un poble de sa casa, independentment de la religio que professen els seus membres?

Com la teoría de l’inexistencia de mossaraps en territori valencià des de l’any 800, era i es insostenible, pareix ser, que Mª Jesús Rubiera, junt a Míkel de Epalza i E. Llobregat, han passat per una “…reconsideración de la existencia de comunidades cristianas en el territorio islámico levantino…”, segons nos conta Eva Lapiedra Gutiérrez en “Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” publicat, en “Sharq Al-Andalus” (1993-1994). No obstant, a pesar de que els autors de la destrellatada hipotesis s’han desdit, els acatalanats continuen traguent-la a relluir. Per aixo Guinot, en la p. 68 del mateix llibre, diu d’ella “una opinió radical però no per això menys probable” ¿Pero no havia comprovat ell mateix que era falsa?

Una volta constatada l’existencia de comunitats “mossaraps” en territori valencià, el dilema dels catalanistes era: ¿Qué nos inventarém per a que eixos “mossaraps” no puguen ser una linea de continuïtat del poble valencià, totalment prohibida pel dogma? Eva Lapiedra, nos posa en coneiximent del nou desficaci: “…los cristianos que aparecen en las fuentes no eran necesariamente descendientes de los cristianos preislámicos del Sarq al-Andalus, es decir no eran propiamente mozárabes sino “neo-mozárabes”: cristianos que vivían en un estado islámico, al que habían acudido por diferentes razones: saqáliba militares de la tropa que guardaban su religión, de origen catalán, vasco o de las costas mediterránea de Italia y Francia; víctimas de las razzias musulmanas y de la piratería; esclavas cristianas que podían conservar su religión aun casadas con personajes importantes…; comerciantes europeos, catalanes, pisanos, genoveses, etc”. Total, que ara resulta que els “mossaraps” de Valencia eren, entre atres ¡catalans! ¿Qué t’ha paregut, canut? Per als catalanistes, els governants musulmans de Valencia eren tan roïnassos, que no deixaven als cristians valencians que ho foren, pero els organisaven misses als “catalans” que vullgueren vindre, segurament subvencionant-los la construccio del monasteri de Sant Vicent en 40 monges. Si no fora de “chiste”, es realment per a plorar. ¡I tot aixo quan “Catalunya” i “catalans” eren conceptes historics practicament indocumentats!

Carmen Barceló, pronuncià una conferencia en el “Simposi Internacional sobre Jaume I i el seu temps” que titulà “El fantasma del mossàsab”. Germà Colón, en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Nº. 80”, publicà “Encara el fantasma mossàrab”. La tesis es que com no existien “mossaraps”, perque eren fantasmes, la llengua que podien haver parlat era un atre fantasma. Es dir, la tesis catalanista manté que com no existien cristians valencians, no existia el romanç valencià. Vegem com el catalanisme, en l’estrategia d’enredrar-ho tot, barreja religio en llengua, obviant que un dels significats de “mossarap” es “llengua romanç parlada tant per cristians com per musulmans, entenent per estos ultims, aquells descendents d’iberorromans que s’havien convertit a la religio islamica”. Si fora de veres, -que no ho es- que a l’arribada de Jaume I no hi havien cristians valencians, en ningun cas aixo haguera implicat que no es parlara el romanç valencià.

I en els proxims articuls, anem a coneixer un bon ramell de noms de cristians i no cristians valencians, des del s. XI, fins a dos anys abans de la conquista de la ciutat de Valencia per Jaume I. La gran majoria d’ells seran sintomatics del romanç valencià que parlaven que es l’orige de l’antroponimia valenciana.

Si ad algun catalaniste se li pasa pel cap llegir-lo, vullc eximir-me de la responsabilitat de que els agarre algún atac al cor, si no poden soportar tant de fantasma solt.

www.inev.org