¿Cóm va ser aquell 9 d'octubre en que va ardir la “màrfega” de l'Ajuntament de Valéncia?

De la mateixa manera que en les demés senyes d'identitat del nostre poble, l'himne també va sofrir els constants atacs del pancatalanisme. Tot l'arc polític d'esquerres, en el colaboracionisme i premeditada nocura de l'arc de la dreta -els partits valencianistes no existien, per lo que no hi havia cap oposició llegalment reconeguda-, estaven per adoptar com la bandera representativa de la nostra autonomia la “quatribarrada”, és dir, les quatre barres que el pancatalanisme imperant havia furtat a Aragó. Els catalans ells, tan originals com sempre, lo seu és copiar i apropiar-se de lo que no els correspon, sense cap tradició històrica varen arborar la seua “màrfega” i aixina continuen.

Una volta més la pressió valencianista va acovardir als “pares de l'estatut” i es varen vore obligats a reconéixer per a la nostra terra a la Senyera coronada tricolor, que els reis del Regne de Valéncia varen establir com identificant de la nostra terra.

Molts dels valencians senten com a pròpia la Senyera coronada i, prova d'això, és l'afluència de públic que es congrega cada 9 d'octubre, festa nacional valenciana, davant l'Ajuntament de Valéncia, per a vore-la descendir pel seu balcó principal, no inclinant-se ni davant de res ni davant de ningú.

Si que dec aclarir que este sentiment cap a la nostra Senyera per part de molts valencians és totalment sincer encara que, a l'igual com ocorre en els demés signes de la nostra identitat, de dit sentiment no passen. Ploren en la Senyera; ploren en la Mare de Deu, tant en falles com en la seua festivitat del més de maig; se senten molt valencians perque són fallers; i, sobretot, sobretot, els ompli de “valencianisme patriòtic” el menjar paella els dumenges. Eixe és el valencianisme d'opereta. Eixe és el valencianisme que ha contribuït, en la seua nocura, a que nostra terra siga la rialla del restant d'Espanya, a on no se nos té absolutament en conte a pesar de que la nostra riquea colabora al sosteniment de la nació en quantia molt més important que bona part de les restants autonomies.

Manolo Zarzo (en el seu llibre Valencians...) nos comenta: “Era el 9 d'octubre. Era el dia Nacional de la Comunitat, abans del Regne de Valéncia... Com de costum estaven tots els valencians en la plaça de l'Ajuntament (en aquell temps, per decisió socialista, plaça del Païs Valencià) esperant les dotze del matí per a que ixquera la Real Senyera... Damunt de la balconada havien tres banderes. En el mig la d'Espanya, a la dreta la “quatribarrada” (màrfega) i a l'esquerra la que ells denominaven de la Ciutat de Valéncia i que per a nosatres era l'única Senyera que representava a tots els valencians del Regne...

La presència de la “quatribarrada” sempre va ser una provocació política contra el poble valencià i, per part d'este, no es podia consentir que nostra Real Senyera Coronada passara per baix d'una bandera prostituta en la nostra terra, màxime quan els honors civils i militars se li tenien que presentar a la Senyera, que per privilegi dels reis de Valéncia durant l'Edat Mija, no pot ni deu inclinar-se davant de cap ensenya, ni tan sols davant la nacional espanyola.

Per això, alguna cosa calia fer, alguna cosa calia organisar, en defensa d'una de les més precioses senyes d'identitat del nostre poble. I es va fer, es va organisar i es va realisar en tota l'eficàcia, puix silenciosament algún artefacte llançat des de la plaça va impactar en la “quatribarrada” i, a conseqüència d'això, va pegar fòc al drap en el consegüent estupor i posterior reacció d'alegria i aplaudiment dels presents.

I seguix Zarzo. “Eren més de trenta metros des del lloc a on estaven (d'a on va eixir l'artefacte incendiari) fins a la paret de l'Ajuntament... I el primer impacte havia encertat en el punt central. Lo que sí és ben cert és que l'autor o autors de la crema de les banderes eren gent del Grup d’Accio Valencianista”.

I Vicente Ramos (De Albiñana...) nos conta: “Vejam. En el balcó principal de l'Ajuntament. La bandera espanyola, flanquejada per la màrfega i la valenciana. Front al palau milers i milers de persones repudien l'ultrage que supon l'ensenya de la màrfega... De súbit, del cor de la flota, creua l'espai una espècie de proyectil inflamable que pren fòc a la màrfega. Les seues flames... es propaguen a l'espanyola i d'esta a la Senyera... Membres del Centenar de la Ploma entren en el despaig de l'alcalde. Intervé la Policia Nacional... A les 14 hores i 48 minuts, a l'hora que es cantava l'Himne Regional es va fer baixar la Senyera”.

Esta volta en la seua hegemonia i privilegis propis al no tindre que passar per baix de cap atra ensenya i, menys encara, per la que el poble no va consentir, la màrfega.

¿Quines manifestacions en defensa de les nostres senyes d'identitat s'han realisat en estos anys de la democràcia i dels atacs contra dites senyes?

La primera, 5 de juny de 1978 (plaça de Bous). La segona en maig de 1979 pels carrers de Valéncia. Estes són les més significatives sobre l'important número de valencians que, en ocasions han aplegat als 500.000. Ademés les numeroses concentracions davant diferents institucions valencianes sempre en contra de les ordenances, llegislatives o no, en contra de les nostres senyes d'identitat.

¿Les falles varen tindre algun protagonisme durant la preautonomia en totes estes actuacions en defensa de les nostres raïls?

No cap dubte que les falles han segut un eixemple de democràcia interna en els temps en que esta paraula caria de significat en la vida dels valencians.

Elles, les falles, varen contribuir al manteniment de la principal senya d'identitat del nostre poble, la Llengua Valenciana, i, per supost, a servir de tranquilitat durant els dies de la festa; de fer oblidar atres penúries que es patien en els difícils temps de la pre i de la posguerra.

Per sòrt aquells temps de penúria varen passar i, per desgràcia, l'evolució del món faller cap a l'actual situació en que es troba, va ser transformada des de la crítica política especialment a una connivència molt acusada en el poder polític via subvencions.

Cal reconéixer que en l'aspecte llingüístic, les falles, per mig d'un dels seus congressos fallers, varen decidir que la normativa per a les seues expressions en llengua valenciana seria la que coneixem com les Normes d’El Puig, per a eixir al pas de la galopant pancatalanisació que de les seues manifestacions culturals venia portant-se a terme.

A pesar d'eixe acort democràtic pres per l'assamblea de la Junta Central Fallera, els “llibrets” en l'explicació i relació de la falla, aixina com els cartells dels monuments fallers han abocat en una despersonalisació tal -lligga’s entrega a la catalanisació- que s'acreix cada volta més. Escassísimes són les falles que utilisen la normativa genuïnament valenciana i no hi ha més que fullejar “els llibrets” per a donar-se conte de la seua sumissió al poder polític.

Per una atra part, en la nostra Comunitat l'influència d'emigrants, tant espanyols com estrangers, cada volta va en aument i les festes dels barris, les més genuïnes, les falles, els atrauen perque és una forma d'espargiment, per una atra part, molt llògica, per a sostraure's dels problemes quotidians. És una forma d'integració pero també de despersonalisació de l'identitat valenciana. Cal tindre en conte que són els barris perifèrics els que atrauen més foràneus, i la situació real és que una de les primeres activitats que es monten és una comissió de falla, pero la realitat és que, el fondo de la qüestió és eixe: la festa i a soles la festa. L'utilisació, defensa i el respecte cap a la llengua valenciana li les porta a la fresca. Acaten la catalanisació tant si és per a obtindre aportacions econòmiques com si no.

Per tant, yo pense, i puc estar equivocat, que llevat honroses excepcions, hui en dia les falles contribuïxen a ser un vehícul més de propaganda de l'immersió llingüística catalanisant. Continuarà…