Hui continuarém en el sistema monetari valencià format pel conjunt “lliura”, “sou” i “diner” procedents dels “librae”, “solidi” i “denarii” romans, que encara hui es manté en Anglaterra: “pounds” (lliura), “shillings” (chelí), “pence” (penic). Inclus el “dinar” musulmà, ve del“denarii” romà.

L’unitat del sistema monetari valencià era la “Lliura”. Una lliura es dividia en 20 “Sous” i un sou en 12 “Diners”. Si l’estudiem a continuacio d’haver vist el sistema de pesos, es per l’evident relacio que guarden i que consistix en que d’un pes exacte, d’un material determinat, es trauen un numero concret de monedes. Vejam un eixemple a partir dels Furs: “Lo march haje, e contingue en si.viij.onces e onça haje, e contingue en si vint e quatre diners…” Si 1 “marc” son 8 onces i 1 “onça” son 24 “diners”, vol dir que d’un “marc” de pes es traurien 192 peces o “diners” (8 x 24 = 192). “…de diners que sien de setze sous lo march” Si els 192 “diners” els dividim per 16, constatem que un “sou” equival a 12 “diners” (192 / 16 = 12).

Robert Ignatius Burns, en la p. 151 de “Diplomatarium I”, diu: “De bon principi, el rei encunyà un sistema monetari especial per al regne de València amb el propòsit deliberat de “reformar” (la paraula és seva) el centre econòmic islàmic i de polititzar-ne àdhuc la moneda.” Efectivament, en el “Liber Privilegiorum Civitatis et Regni Valencie”, consta privilegi de l’any 1.247 “De moneta regalium et de lege, pondere ac alliis pertinenciis et ordinacionibus eiusdem” llegim: “…debitum juxta christianorum morem in melius reformare, ut abjectis vetustatibus…”. I com la paraula de Jaume I “es seva”, deu ser la rao per la qual als catalanistes els cou i els fa plorar, reconeguent en este cas, l’orige autocton del nostre sistema monetari, al constatar que Jaume I parla de “reforma” i no d’invencio, a la qual ells, els nostres catalanistes, estan tan aveats. Comprovem com, el sistema monetari valencià, no te res que vore en els catalans.

En el privilegi que hem nomenat, el rei En Jaume instituix els “Reals de Valencia” en un valor de 3 diners, “Quam monetam volumus et statuimos quod semper appellatur et vocetur reals de Valencia…”, estenent el seu us al Regne de Mallorca “…eius usus sit singularis et publicus in civitate et regno Valencia et in civitate et regno Maiorice et in insulis Minorice et Evice…”. Tambe de 1247 es la “Taula de canvis”: “…statuimus quod tabula presentis monete regalium Valentie duret in civitate et toto regno Valentie...” 12 reals de Valencia es canvien per 18 diners de Barcelona.

En 1258, Jaume I, crea el “diner barcelones de tern” de 3 diners, a imitacio del “real de Valencia”. Mateu i Llopis nos informa en la p. 17 de “Sobre la política monetaria de Jaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” que “…la nueva moneda de Barcelona, se inspiró artísticamente en la valenciana…”

L’any 1263, Jaume I autorisa a “Arnaldo Laurencii” a fer moneda “que vocatur millarensis”, a imitacio de les musulmanes, per a favorir el comerç.

I es que no hi havia dubte de la superioritat del sistema monetari valencià anterior a la conquista, “reformat” pel rei Jaume I. En la p. 294 de “Historia de los Condes de Urgel”, Próspero de Bofarull nos informa de que: “…quedó abatida y con poca estima la de los condes de Catalunya, por ser la que ellos batían de metal bajo y sin plata; y ya no corría sino en sus tierra, y aún sus mismos vasallos la aborrecían, porque sacándola de los límites de sus señoríos, todos la menospreciaban como a cosa de poco valor y quilate”. En la p. 115 de “El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català” el seu autor, Miquel Barceló escriu: “Crec que les emissions amb la inscripció Raimundus Comes a partir de 1069 poden ser explicades com el primer assaig comtal, imperfecte i circumstancialment reeixit d’ordenar monetariamente la jerarquia dels feudals”. I hem de saber que l’any 1024, els diners valencians ¡d’or! ya circulaven per Catalunya, segons es despren de la mateixa pagina del mateix llibre: “…en un document de 1024, s’establia el pagament del cens d’un molí en mediam unciam auri Valencie”

Es previsible, que els valencians descendents dels iberorromans, independentment de la religio que professaren, o de que la religio oficial de la seua terra fora la islamica, havien de sentir-se orgullosos de la evident superioritat del seu sistema monetari, comparat en els dels territoris cristians circumdants.

Continuarém en les denominacions de les mesures de liquits o gra. Si parlem de liquits, per al vi, teniem el “canter vinader”, que es dividia en “mig canter”, “quarta” i “mija quarta” i per a l’oli, teniem la “arrova oliera” i la “mija arrova”. Mes interessants i relacionades en mides superficials i en consecuencia de llargaria, son les mesures per a mesurar cereals. L’unitat del sistema valencià es la “Barcella”. Divisors successius per mitat son la “Mija barcella”, el “Almut” i el “Mig almut”. Multiplicadors de la barcella tenim la “Faneca”, composta de dos barcelles i el “Cafis” format per 12 barcelles.

I tornem a fer-nos la pregunta de rigor: ¿Dugueren els pressunts “repobladors” a Valencia les mesures de les que hem parlat? I la resposta es un NO com un cabaç.

Hem de saber que no hi ha qui discutixca que la paraula “barcella” es propia del romanç valencià anterior a la reconquista. Coromines diu que “potser provinent del ll. vg “particella” diminutiu del ll. particula”. En la ponencia de Máximo Torreblanca en el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (Valencia 2001) llegim: “La forma “barcella”, se documenta por primera vez en el “Llibre del Repartiment” del Reino de Valencia”. I si l’unitat del sistema de mesures es d’orige valencià, dificilment no ho sera el sistema complet.

Les paraules “cafis”, “almut” i “faneca”, deriven de les paraules arabigues “qafiz” “al-mudd” i “fanīqa”. No tenen pinta de ser massa catalanes ¿veritat que no? Pero encara poden haver-ne alguns, que poden pensar que l’orige siga lleitadà, enganyats per la llegenda que conta que els lleitadans nos dugueren pesos i mesures, i sent que estes tres mesures, formaven part del seu antic sistema, (abandonat i substituit posteriorment pel sistema de Barcelona, de “quartera” i “quartans”).

El Sit campeador, va sometre a Valencia a un siti de mes d’un any abans de la seua entrada en la ciutat. El desabastiment feu que en l’interior de les muralles, aumentaren considerablement els preus de les viandes. En la Cronica General de 1344 consta lo que escrigue un moro de l’interior (Ben Alcama): “E estonce Albenalfarax, un moro que escribió esta historia en Valencia en arábigo, puso como valian las viandas, por ver cuanto se podía tener la cibdad, e diz que valía el cafiz de trigo once maravedís, e el cafiz de la cevada siete maravedis, e el cafiz de las otra legumbres seys maravedís: e el arroba de la miel quinze dineros, e el arroba de las alcarchofas una tercia de maravedí…e la libra de la carne de carnero seys dineros de plata: e la de vaca quatro dineros”. Si la traduccio es exacta, es despren que els valencians descendents dels iberorromans valencians no necessitaren que ningu duguera lo que ya tenien.

I es que la realitat, fon mes be al contrari. Imma Ollich i Castanyer, autora del llibre “Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-1994…” reconeix en la p.78 del seu llibre que en el sigle XIII, des de Valencia, “…es transfereixen certes mides i mesures a l’ambit català…”

Continuem comprovant com el sistema metrologic valencià te el seu orige en els descendents dels iberorromans valencians immersos en una civilisacio dominant islamica. Jaume I respectà les mides i mesures en les quals vivien els “valentini” que trobà quan el poder canvià a mans cristianes.

www.inev.org