En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

L’any 1261, Guillem, Vidal i el seu companyo Bernat “Guillelmus et Vitalis, illorum Bernardusque sodalis”, provablement monges del monasteri valencià de Benifassà, traduiren els Furs del llati al romanç valencià, que era la llengua del poble pla valencià “translataverunt hos Foros et erdigerunt / in lingua planam legaliter atque romanam”. Com eren valencians que escrivien per a valencians, gastaren arabismes valencians com “cequia”, “terquim”, “albello”, “alquitra”, “alquena”, “almut”, “fanechades”, “kafiç”, “arrova”… paraules com “regalicia”, “colomer”, “sagi”, “canters”…i a voltes aclarien als forasters “mossarabismes” del romanç valencià com “guix o algepç” o “foyes o ciges”… Recordem que Elías de Tejada escrigue que “resulta aceptable la tesis de Honorio García de que en la redacción (dels Furs) se escuchó la voz de mozárabes de los territorios conquistados”  (p 20  tom. III de “Historia del pensamiento político catalán”). Segurament, la colaboracio dels valencians fon molt activa, fins al punt de ser els autors de la traduccio al romanç.

En relacio a sant Pere Pasqual (c.1227-1300), de qui es diu que naixquè de pares cristians que vivien en la ciutat de Valencia anteriorment a la conquista de Jaume I, no ha de cabre’ns dubte, de que havia de saber arap i romanç. El profesor R.H. Shamsuddín Elía, diu d’ell que “poseía un vastísimo conocimiento del Islam y argumentaba sus historias citando con precisión el Corán y los Ahadith o tradiciones del Santo Profeta”. Afirma que es el “primer arabista español en destacar la figura de Ali Ibn Abi Talib”. (“Historiografía occidental sobre Ali ibn Abi Talib”). En la “Impuñaçion de la seta de Mahomah” escrita per “don Pedro Obispo de Jaén yaziendo preso en la çibdat de Granadas”, es menciona el mi‘raj o ascensio de Mahoma als cels parlant del “el libro que fabla de cómo Mahomah subió, así como dice fasta el cielo, do está Dios... e vio el paraíso, e el infierno, e a los ángeles, e a los diablos, e las penas del infierno, e los deleites del paraíso” (“Dante y el islam” de Roberto Marín Guzmán). Una de les obres que escrigue en valencià fon la coneguda com a “Biblia parva”, en la que es presenta com “religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Encara que els manuscrits mes antics que es conserven son del s. XV, un analisis del llenguage evidencia que son copies d’un original anterior, trobant-se arcaismes com “alscuns” (alguns), “hoc” (si), “Deus” (Deu), “lig” (llei), “flum” (riu), “laguiar” (tardar), “glay” (espasa), “sinestra” (esquerra), “aer” (aire)…i paraules com “lombres”, “parhom”, “sutzaim” o “exequar”, del llati “ex-aequare” (“Biblia Parva” de Joan Costa). Traurém temps per a fer un articul exclusiu dedicat a sant Pere Pasqual, que tambe ha segut objecte d’atac per part d’alguns catalans i acatalanats.

Passant al valencià Arnau de Vilanova (c.1240-1311), d’ell es conserven distints texts en romanç valencià i tambe traduccions de l’arap al llati. La primera d’elles fon el “Kitab al-adwiya al-mufrada” del valencià de Denia Abu-l-Salt Umaiya ibn Abd al-Aziz (1067/68-1134), que tradui com “Translatio libri Albuzale De medicinis simplicibus”. Tambe tradui el “Ahkam al-adwiya al-qalbiyya” del persa Ibn Sina o Avicena (c. 980 - 1037) en el nom de “De viribus cordis et medicinis cordialibus”, aixina com un escrit en arap de Galé que titulà “De rigore et tremore et iectigatione et spasmo”. En el seu inventari consten distints “liber in arabico”, “unum volumen in arabico”, “due carte cum figuris arabicis”, i una “sinonima in arábico”. Molts han volgut apropiar-se d’Arnau de Vilanova, no havent dubte sobre la seua valencianitat. Eximenis ho sabia i escrigue que “Sapies que de Vilanova, qui es vila en lo Regne de Valencia, fon natural un gran e assenyalat qui s’apellava Mestre Arnau de Vilanova…”.

Ramon Conesa, marmessor d’Arnau, en la protesta que feu el 26 de novembre de 1316 contra la publicacio de la sentencia de Tarragona que declarava anticanoniques les obres d’Arnau de Vilanova, diu d’ell que era parent de Bernat Oliver “Bernardo Oliverii, dicti magistri Arnaldi consanguineo”, i per la Cronica del rei Pere sabem que “Frare Bernat Oliver, del orde dels Agustins… era hun dels millors mestres en theologia qui lavors fos en lo mon, e natural de la ciutat de Valencia…”. Consta carta del del papa Clement V de l’any 1311 que parla de “Magister Arnaldus de Villanova Clericus Valentinae Dioecesis Physicus noster”. En la seua obra “De reprobacione nigromantice ficcionis” o “De improbatione maleficiorum”, escrita en la ciutat de Valencia entre 1276 i 1288, dedicada a al bisbe valencià o “Epistola Magistri arnaldi de Villanova ad valentinum episcopum”, que era “domino suo Iasperto” o Jaspert de Botonac, es definix com “presuli Valentino, magister Arnaldus de Villanova”. Diu que “in lingua Arabum legisse recolimus totam nigromantiae fatuitatis doctrinam…”. Podria haver segut descendent de cristians o judeus valencians prejaumins i haver naixcut en la “Villanova” documentada des d’epoca del Sit, nomenada en el repartiment “R de Bolas ortum in Villanova”, y que es el  “Villanova vicus” de que parlava Joan de Ribera a on viven musulmans “infidelis Mahometani”, alguns d’antic orige cristià “qui veteri sua origine christiani sunt” i cristians tributaris “eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur”.

L’any 1278, el rei Pere nomenà escriva d’arap al judeu valencià Samuel Abenmenasse o b. Manasse, fill de “Abrahim Bonnemaiz” o “Abraffim Abnnaxim”, dient-li que “… damus et concedimus vobis, fideli nostro Samueli, filio Abrahim Bonnemaiz, in vita vestra, alfaquimatum nostrum et scribaniam nostram de arabico...”. L’any 1290, el rei Alfons li ho encomanava a un parent, Abrahim Abenamies, dient-li “…quod tu scribas, tam in regno Aragonum quam Valencie, omnes cartas seu instrumenta que in arabdico scribenda fuerit…”. David Romano, estudià esta familia de judeus, parlant de distints factors “que apuntan a que eran oriundos del reino de Valencia”  (p 250 de “De historia judía hispánica”). S’ha de dir que la faena que eixercien es centrava en les relacions diplomatiques en estats de llengua oficial arap com Granada, Tunicia….

L’immensa majoria de les conquistes cristianes fon per capitulacio. Les condicions de la rendicio, s’escrivien en llati i arap, per ser les llengues oficials de cada parts “cartam…latine et arabice scriptam”, encara que poca gent les coneguera. La perdua d’una de les parts, era una bona ocassio per a traduir-les al romanç. L’any 1298, el cadi de la moreria de Valencia o “alcadii morerie Valentie” que era “Mahomat Abenguabarrig”, i un judeu de Valencia “iudeum Valentie” de nom “Samuelem Abenvives, traduiren al romanç valencià els privilegis de la vall de l’Alfandech o de Valldigna, que nomes es conservaven en arap “quodquidem privilegium est scriptum in arabico”. El notari de Valencia “Petro Sancii d’Albareda”, nos conta com li’ls dictaren “qui dicti Mahomat et Samuel exposuerunt mihi”, escomençant la traduccio “quod tenor dicti privilegii erat ut sequitur: En nom de Deu…” (p 123 de “Cartas pueblas de las morerías valencianas…” de Febrer Romaguera).

L’any 1307, en l’escola de llengues de Xativa, els dominicans exigien que l’arap l’ensenyara un judeu o un sarrai, evidentment instruits en arap, “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum…”, i no cal, dir que havien de saber romanç. (p.225 del llibre “Actas de los Capítulos Provinciales de la Provincia de Aragón (1301-1370)” de Robles Sierra).

La competencia en romanç d’alguns musulmans valencians, aplegava a encarregar-se de fer traduccions “in lingua aragonum”. Efectivament, de 1355 es la traduccio del privilegi d’Alfondeguilla i Castro, que “in romancio seu in lingua aragonum fuit translatum”, per “Abrahim Abenxuay,…alcaldi castri et vallis de Uxone et per Fat Albarramoni, alcadi morerie civitatis Valentie”, que segur que no tindrien ningun problema en trobar correligionaris que pogueren ajudar-los. Per esta mateixa epoca, tambe hi havien cristians valencians que dominaven l’aragones. Sabem que el notari valencià Villalba (c. 1327-1404), escrivia aragones, perque Guitard es dirigi a Sirvent parlant-li sobre les lletres “…vostres e d’en Vilalba quas vidi, ex latino et aragonensi vulgari”. Finalment, Joan Andres, alfaqui de Xativa que es converti al cristianisme l’any 1487, tradui l’Alcorà “d[e] arauigo en le[n]gua aragonesa”.

La carta pobla dels musulmans de la Vall d’Uxo data d’agost de 1250 i en la seua redaccio participà Salamo Ibn al-Quitzen o Salamo fill de Alquitzen, qui “Escrivi totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt senyor rey a qui Deu salvu, Salamo fill de Alquitzen.”, suscriguent a continuacio el rei en Jaume “Signum Jacobi, Dei gratia regis Aragonum…” (Cartes de poblament valencianes, p 226, doc 84 agost 1250). Segurament la part llatina s’extravià, perque l’any 1368, “a instancia e requisicio dels serrahins de la damunt dita Vall de Uxo”, es manà “splanar e reduhir de morisch en cristianesch, de paraula a paraula…”. La traduccio al valencià la feren “Çaat Altafaç, serrahi de la moreria de Valencia, e alcadi dels lochs los quals lo senyor rey ha en lo regne de València, de Sexona a enllà, e a Abdallà Ibenhudeyl, serrahí, alfaqui de la damunt dita moreria de Valencia”, els quals es consideraven “abtes, sufficients e experts en letra aràbica o morischa”. Comprovem que en ningun moment es posa en dubte ni s’exigix que foren “abtes, sufficients e experts” en llengua valenciana, perque segurament es donava per supost.

L’any 1360, la reina “Na Alienora, regina”, escrigue a “Domingo Lull, batle e procurador dels lochs de Elix e de Crivilen” i li digue que “Mahomet Alfoll”, s’havia queixat, perque li exigien “donar en cristianesch translat del manual a compte seu”. La reina li mana respectar la costum de que es fera en arabic “observets al dit supplicant lo us e custum del dit loch de Elix antigament acostumat e observat en los altres collidors en donar lo manuall o compte de lur collita en arabich”, i que si volia tindre-ho en romanç, que li ho pagara a carrec de la cort “si vos empero hauets necessari que'l dit compte sia transladat en crestianesch per raho de vostres comptes, fets aquell trasladar a messions de la cort…”. Comprovem que “Mahomet Alfoll” no tenia mes problema per a fer la traduccio al romanç, que li la pagaren.

Segons Carmen Barcelo, el “Libre de la Çuna e Xara”, de Sumacarcer fon traduit l’any 1408, perque afig 100 anys al “anno a nativitate M. CCC. Octavo” que consta en el manuscrit. Diu del traductor que “Tal vez fuera un cadí o lugarteniente de cadí real de Xátiva o Alzira como parece desprenderse de la consulta que aparece en el capítulo 316”. El 29 de decembre de 1419, un moro foraster de Tunis fon interrogat en Valencia pel “torçimany Farais de Bellvis, moro, com aquell no sabes aljemia”. En 1430, “el lugarteniente de alcadí, Mahomat Alestandar, natural de la morería valenciana, actuaba como traductor de un acta de procuradores de pleito presentada en un proceso que se veía en la bailía.” (p 67 del vol 22 del “Anuario de estudios medievales”).

Havent comprovat que tant el cristians, musulmans i judeus que havien vixcut baix dominacio musulmana, com els seus descendents, dominaven l’arap i el romanç, el el proxim articul comprovarém alguns efectes de la convivencia de les dos llengües.

Image 2: Wikipedia
Image 4: Dedicatoria de la BIBLIA PARVA Joan Costa Catala SJ.
Image 8: HISTORIA DE VALL D’UXO Leopoldo Peñarroja