L'Algemia Valenciana (II). TESTIMONIS SOBRE L'US del ROMANÇ (VIII)

En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.

El romanç parlat pel poble indigena dels territoris baix domini musulmà, cristians o musulmans, havia evolucionat i divergit, de la mateixa manera que ho havia fet en els territoris dominats pels cristians. Federico Corriente diu que es tractava d’un “haz dialectal, con diferencias que a veces, y no sorprendentemente, se corresponden casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera (p 337 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús”). Per aixo hem d’usar denominacions com “romanç” o “algemia”, en les quals s’integren totes les llengues romances o dialectes derivats del llati, i tirar al fem denominacions equivoques com la de “mossarap”, i desficacis inventats com el de “romandalusi”.

Les distintes evolucions del romanç en territoris governat pels musulmans, es fa patent en la documentacio que acredita l’existencia de distintes solucions lexiques. Federico Corriente parla de “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. Per eixemple, trobem solucions contrapostes en el “tabara” d’a on ve la “tapera” valenciana que documenta Ibn Buqlaris, front al “kappara” per a la “alcaparra” castellana, present en el “Vocabulista”. Tambe del  lat. “panicium”, Ibn Quzman documenta la forma “b.niy”, proxima al valencià “paniç”, front al “baniyyu” que documenta la Umda de Abu al-Khayr, i que conserva la -u/o- final, sent l’antecedent del castellà “panizo”.

2

Hi han referencies que posen de manifest inclus l'existencia de distints registres de romanç entre la poblacio que obedia a “senyors” musulmans. Ibn Buqlaris en el “Kitab al-Musta’ini” (1106) cita la ayamiyya rumyya, o algemia rumí -que Simonet identificà como a propia del registre dels droguers del baix imperi- i la ayamiyya ammiyya o romanç del “amma”, es dir el romanç de les classes populars. (“Los judíos y la ciencia en la Península Ibérica en el medievo” de Maíllo Salgado en p 286 de “Memoria de Sefarad”). La referencia a la ayamiyya ammiyyao romanç de les classes populars, implica que havia d'existir una certa diferenciacio en el romanç de les classes altes, que segurament seria entes com a mes cult.

En ocassions es citen llengues romances especifiques de distintes zones geografiques, de distints territoris historics e inclus de determinades comarques o partides, lo que demostra una evolucio diferencial del romanç. Si parlem de zones geografiques, tenim per eixemple referencies que particularisen el romanç de la zona oriental mediterranea o “Sarq al-Andalus” (“ayamiyya sarqiyya”), aixina com el de la zona coneguda com a Marca o Frontera Superior o “Thagr al-a'la”. En relacio a cites a romanços propies de territoris historics, trobem referencies al romanç de Saragossa o ayamiyya saraqusta, al de Valencia o ayamiyyat balansiya, al de Toledo o al de Badajoz. Quan Abu al-Khayr Ishbili parla del “romance de nuestra campiña”, faria referencia sense dubte al romanç de Sevilla.

3

La ayamiyya sarqiyya es citada per Ibn Buqlaris, per Abu al-Khayr -o Abu l-Jayr al-Isbili-, e inclus per Ibn al-Baytar al-Malaqi (1190-1248). El profesor Bosch Vilá a identificà la ayamiyya sarqiyya en el romanç valencià en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle” comentant “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano —‘ayamiyya sarqiyya—, han llegado a nuestros días fosilizados”, recordant que Jaume I es trobà en Valencià “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes.

Simonet i Corominas, nos informen de dos de les referencies que feu Ibn Buqlaris a l’aljamia valenciana. Simonet escrigue que “En su artículo cuerno de venado, Ibn Buclárix se expresa así: “Se dice en Aljamía ‘baina de sirvo’, á saber, ‘baina’, cuerno, y ‘sirvo’, entre ellos ciervo; y esto en la Aljamía de Aragón de la jurisdicción de Zaragoza y Valencia (p CVI del Vol 1 del “Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes”). El mateix Simonet parlà de “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia”, diferenciant per tant l’aragones del valencià. El filolec català Corominas, nos posà en coneiximent de que “…el manual botànic d’Abenbeclarix (escrivint a Saragossa c. 1106, de familia potser més llevantina i certament hispànica), en l’obra del qual el còdex de Nàpols porta ‘tabaras’ (pron certament taparas), com a propi del mossàrab (aljamia) de València, mentre que hi ha kabara (o qabara), en els altres codex, forma propia del mossàrab central d’Al Andalus” (p 295 del vol VIII del “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”).

4

El P. Florez, reprodui una inscripcio de las “memorias importantes alegadas por Caro en sus manuscritos”, que s’havia trobat  prop de Sevilla, en Sanlúcar la Mayor. L’inscripcio llatina datada en l’any 1214, acaba en romanç: “In era MCCLII. Tomé / acabo de labrar esta eglesa. El P. Florez conclou que aixo prova “haverse mantenido alli siempre los Chistianos, y que los Moros les permitieron edificar Iglesia en el Siglo trece, como testifica la inscripcion”. (p 121 del tom. IX de “España Sagrada”.-1752). Als nostres efectes, resulta espectacular comprovar que a manco de 40 anys per a la reconquista cristiana, els cristians sevillans escrivien en un romanç paregut al castellà.

Que els cristians sevillans escrigueren en romanç quan faltava poc de temps per a passar a tindre “senyors” cristians, tampoc ha d’extranyar-nos. Hem vist que 100 anys abans, Abu l-Jayr al-Isbili o el sevillà, es referia a “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, tots els quals, sense dubte parlaven en romanç (p 153 del vol. II del “Kitab Umdat al-tabib fi ma'rifat al-nabat li-kull labib”). Seria extrany que els cristians no parlaren romanç quan sabem que els propis musulmans el parlaven. El propi Abu l-Jayr, parlant d’una planta en l’obra de que parlem esciu que era “conocida entre nosotros en romance...” (p 335 del vol. II). Tambe en este llibre poden trobar-se indicis de que el romanç de Sevilla evolucionava paralelament al castellà. Quan Abu l-Jayr al-Isbili parla del fenoll i escriu “…en latín uniquli, en romance f.n.g.h y funilyun…”, Corriente ho comenta com “curioso reflejo del lt. feniculum”, que diu “no parece poder explicarse salvo consulta a un clérigo mozárabe en cuya pronunciación la /f/ la alternase con una /h/ elidible, algo que sería característico sólo del cs.

Aixo demostra que les caracteristiques del parlar andalus son anteriors a les conquistes castellanes, i que hi hague una continuïtat de la poblacio autoctona. Tambe explica que el castellà de Conca, Juan de Valdés en el seu “Dialogo de la Lengua” (1532), diga sobre el sevillà Nebrija “que era andaluz, y no castellano” i l’acuse de que “que scrivió aquel su Vocabulario con tan poco cuidado que parece averlo escrito por burla”.

5

Anem a vore que algunes caracteristiques que diferencien el català del valencià, ya eren catalanes, anteriormente a la conquista de Valencia. Si els catalans nos hagueren duta la llengua valenciana, les hauriem heredades. Es per eixemple la particularitat catalana, -tambe de Lleida- de la  perdua de la -r, en final de paraula o en el grup –rs.

En relacio a la perdua de la -r final, hi ha un cas particular per a comprobar-ho, que es el nom de la ciutat de Balaguer, que els catalans pronuncien “Balagué”. Gili Gaya constatà l’antigüetat de la perdua de la -r final dient que “los historiadores musulmanes llaman siempre Balagué a la ciudad fronteriza de Balaguer”, deixant clar que “esta pérdida de -r final en la pronunciación, aunque la escritura la haya conservado hasta nuestros días, es característica de la fonética catalana y no se produce en aragonés ni en valenciano. (“Notas sobre el mozárabe en la baja Cataluña” en “VII Congreso internacional de lingüística románica”. Barcelona 1953). Codera, en el seu discurs d’acces a l’Academia, es referí a la supresio catalana de la -r final, fent-nos saber que “el patronímico del nombre Balagi (lligga's Balagué) aparece ordinariamente en los autores árabes bajo la forma li-l Balagiyyi o li-l-Balagi” i que en Ibn Hayyan (987-1075), ya “se encuentra citado el nombre de Balaguer en la forma Balagi”, concloent que “probablemente tal supresión era muy antigua, y que los árabes debieron oír el nombre de esta población, pronunciado como hoy. Gili Gaya confirmà el fet referenciant uns documents del “Llibre vert petit” de l’archiu municipal de Lleida, que eren copia d'uns mes antics de 1168 i 1176, poc de temps posteriors a la conquista cristiana, en els que es citen els noms de “Avinferré i “Alrogé, per Ferrer i Roger.

Gili Gaya tambe demostrà l'antigüitat de la perdua de la -r entre el grup -rs, possant de manifest que en un “acuerdo del año 1120 entre Ramón Berenguer III y el alcaíd Avifilel de Lérida, se nombra en romance el pueblo de Seros (<lat. sórores) en el bajo Segre, que estaba en poder de los musulmanes”.  L’any 1120, la caiguda catalana de la -r en el grup –rs, ya era un fet.

Comprovem per tant, que caracteristiques que separen el català de la llengua valenciana, com papar-se la -r de final de paraula, igual que fan els andalussos, ya era propi dels catalans previament a la conquista de Valencia. Curiosament, desde no fa massa temps, els catalans han “acordat” escriure com pronunciem els valencians. Per tant, la pronunciacio valenciana, ha de ser anterior a la conquista del rei en Jaume. Faria falta tindre molt poc de trellat per a pensar els catalans nos ensenyaren a escriure primer que a parlar, i no te ningun sentit parlar d'una pretesa restitucio etimologica, negada per les propies fonts araps que demostren que el romanç valencià sí que conservava la -r final de que parlem, tal i com acredità Lleopolt Peñarroja en “El mozárabe de Valencia”. Nomes un eixemple seria  el “Mahomat Alforner, que no “Alforné” del Repartiment.

6

Historicament, els catalans han escrit en català. Per eixemple, en les “Ordinacions d’Empurias” o Empuries, del s. XV podem llegir, que “tot hom meta corbayllon suficiente all sen cam de gost e de setembra…” o “ni an los vals de la villa primes o forans, ni han nuyll rex daygue qui sia entra…”. El català Aleixandre Cirici, ponent en la Assamblea de parlamentaris del Consell d’Europa sobre llengues minoritaries digue que “En cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”. L’any 1561, Onofre Almudever parlava del “Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar”. Afirma que no els era natural “axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments”. ¿Anem a deixar que els lladres imitadors suplanten als amos? Ad alguns catalans i acatalanats, els hem de deixar ben claret, que els valencians hem segut, som, i serem, els amos de la nostra llengua. Ells, en la d’ells, que facen lo que els rote.

Acabarém este articul en una ultima part en la que repasarém les conseqüencies del bilingüisme en la toponimia i antroponimia valenciana.

 

Image 3: Viquipèdia
Image 5: Manuscrito de Madrid (Biblioteca Nacional de España)

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.