En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

En l’ambit cristià, el llati classic havia anat restringint-se a certs ambits i les carencies d’alguns escrivans conduiren a que s’introduiren progesivament paraules i estructures del romanç. En l’ambit musulmà, l’arap classic acabà sent cosa de pocs, dialectalisant-se per influencia del romanç. Paralelament, el romanç del poble autocton s’arabisà pel contacte en l’arap, i es podien trobar persones en distints graus de coneiximent d’una o d’atra llengua, o completament bilingües.

Per a entrendre els romancismes de l’arap, podem parlar dels hispanismes del llati. Paraules com “conill”, “gort” o “llança” serien consequencia del bilinguisme dels hispans. Ho comprovem perque Plinio distinguix les llebres dels animals que en Hispania diuen “conills”, quan escriu que “Leporum generis sunt, et quos Hispania cuniculos apellat” (Naturalis Historiae,VIII, 81); Marcus Fabius Quintilianus diu que “gort” es paraula del poble d'Hispania en senyalar que “…et gurdos, quos pro stolidis accipit vulgus, ex Hispania duxisse originem audivi”, (Institutiones oratoriae, 1, 5, 57) i Aulo Gelio digue que Varro considerava que la paraula “llança”, es hispana escriguent que “…lanceam quoque dixit non Latinum, sed Hispanicum verbum esse” (Noctes Atticae XV, XXX).

No obstant, no cal retrocedir tant en el temps, perque els valencians bilingües tenim molt facil d’entendre els romancismes de l’arap si pensem en els valencianismes del castellà. La coexistencia de dos llengues durant molt de temps, pot conduir a que quan es parla o s’escriu en una d’elles, es gasten paraules o construccions de l’atra, moltes voltes “adaptades”. Per eixemple no seria estrany sentir-li dir a un valencià que “el nano ha encalado dos clochinas desde el deslunado”. Ni “encalado” es “encalat”, ni “clochinas” son “clochines”, ni “deslunado” es “desllunat”, i ni “nano”, ni “encalar”, ni “clochina”, ni “deslunado” son castellà.

El lexic romanç s’integrà i/o adaptà a l’arap en distints moments i en distints graus, durant tot el temps d’interaccio entre les dos llengues. Si parlant en castellà, sentim dir “carlota”, “clochina”, “bachoqueta”, o “camal”, no hi haurà dubte de que qui ho diu es valencià o criat en valencians. Pero podria no ser aixina, si pensem en valencianismes que fa temps que s’integraren en el castellà com poden ser “pechina”, “panoli”, “paella” o “faena”. Alguns experts parlen de que l’arap podia haver assimilat certes paraules llatines o gregues ya anteriorment al s. VIII, entre les que poden estar “furn” o forn; “girbal” o garbell; “qitt”o  gat; “qaysariyya” o  alcasseria…

L’interaccio entre llengues, afecta mes immediatament al nivell oral i mes dificilment a l’escrit. Per aixo, l’existencia d’escrits en romancismes dona conte de l’importancia i magnitut del fenomen del bilingüisme. Podriem entendre-ho repasant alguns valencianismes presents en obres en castellà en les que intervingueren valencians.

En el s. XVI, Timoneda edità les comedies de Lope de Rueda, segons explicà, “Como su autor no pensasse imprimirlas”. Hi han indicis de que adaptà el text, pels valencianismes presents. Timoneda no dubtava de la seua filiacio llinguïstica, deixant-la clara en “El Patrañuelo” quan diu que “Semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana, rondalles”, i en el conte LXI de “El buen aviso”, quan escriu que “Respondió el autor en lengua valenciana, por ser natural suya”. González Ollé estudià els valencianismes en “Valencianismos en las comedias de Lope de Rueda: un indicio de la intervención de Timoneda” (“Segismundo”, n°s 27-32, 1978-80, pp. 9-27). Trobem entre atres: “Borracha”, “bochín”, “matalafes”, “sotacómitre”, “burullada”, “cudolele”, “rosegados”, “tabaque”, “caladiza”, “aborrecer”, “devantal”, “argamandel”, “trinchete”, “plantufa”, “escarpia”, “en jólite”, “monqueta” per mosqueta, “cercol”, “capa” per cap, “brega”, “finiestra”, “merchante”, “vuelta” per volta o vegada, “salsufragia”…

Mes recentment, tambe han segut objecte d’estudi els valencianismes de l’alacanti Gabriel Miro. Salvador Hervás, estudià l’estructura de “Nuestro Padre San Daniel”, i escrigue que “Algunos valencianismos sorprenderían al no valenciano”. (Revue Romane, Bind 9 (1974) 2). Diaz Plaja ne retrague alguns com “alborser”, “tabalet”, “filet”, “sanaor”, “sucosa”, “pollastre”, “planissa”, “mantellina”, “faenar”… (p 199 de “Los límites del Modernismo y del 98”). Rafaela Lillo en “Años y leguas, una mirada complacida”, separa aquells que posa en boca dels personages com “escaló, lladre, horta, llomello, foguera, còlic, cimal, llar, socarrar, tremolor, herba falaguera, alborsser…”, dels que “generalmente forman parte de los discursos narrativos o descriptivos, en una perfecta integración con el castellano”, parlant de “baladre, soca, planissa, vall, mercó, blancor, foscura, brial, pernil, torrada, dassa, rogle, sanaor, romanso, safarich, esparteña...” (“Auca” nº 9.- març de 2007).

Entes el significat dels romancismes en l’arap a partir dels valencianismes del castellà, hem de continuar en els receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina escrits en arap, en els quals trobem paraules en romanç i romancismes.

Si parlem de receptaris de cuina o tractats dietetics, del s. XII hem de citar el “Kitab Al-Agdiya” o “Llibre dels aliments”, d’Ibn Zuhr o Avenzoar. Del el s. XIII, tenim l’anonim “Kitab al-tabij fi l-Magrib wa-l-Andalus”, llibre hispano-magrebi sobre cuina, el “Fudalat al-jiwan fi tayyibat al-ta'am wa-l-alwan”, o “Relleus de taula sobre menjars i guisats” d’Ibn Razin de Murcia (1228-30 / 1292-93), i el tractat dietetic del gadità Ibn Halsun“Kitab al-Agdiya wa-hifz al-sihha” o “Llibre d’aliments i preservacio de la salut”. En el s. XIV, encara trobem el “Al-kalam ala l-agdiya” o “Tractat sobre aliments” de Bakr Abd al-Aziz al-arbuli, d’Arboleas en Almeria.

Considere interessant reproduir alguns comentaris a estos llibres. Expiración García en el “Kitab al-agdiya” diu que “Avenzoar cita el término ‘baniy’ (paniç), mozarabismo que más tarde daría lugar al castellano panizo”. Manuela Marín en “Los recetarios árabes clásicos: ¿documentos históricos?”, parla en relacio al “Fudalat al-jiwan” d’Ibn Razin, del “color andalusí del texto”, aixina com de l’us d’un “repertorio de palabras de origen romance”. Virgilio Martínez, en la part del llibre “Comer en Ceuta en el siglo XIV”, titulada “Paladares de príncipes, recetas cortesanas…”, escriu sobre “La presencia, nada testimonial, de términos de origen romance en los platos elaborados y condimentos”, afegint que “es lo suficientemente llamativa como para merecer una explicación”. Per eixemple, en el “Kitab al-tabij”, es troba “una variante de una confección de pasta (fidaws)” o “fideus” (p 182 de “Mujeres en al-Andalus” de Manuela Marín). En el “Tractat sobre aliments” de al-Arbuli, trobem noms de peixos com el “bagar” del llati “pagrus”, en valencià “pagre”, el “sural”, del baix llati “saurellus”, en valencià “sorell”, la “buqa” (“boops boops”), en valencià, “boga”, el “mul” (“mullus barbatus”), en valencià “moll”, la “sardin” (“clupea sardina”), en valencià, “sardina”, la “malba o maliba”, en valencià “melva”…. (“Un tratado nazari sobre alimentos” de  Alí Manzano).

Passant a llibres sobre agricultura, s’ha de parlar del “Calendari de Cordova” dedicat a al-Hakam II (961-976), encara que no siga propiament un tractat d’agricultura. Del s. XI podrien citar-se el “Maymu’a fi l-filaha” o “suma o compendi d’agricultura”, d’Ibn Wafid (1008-1074) i el llibre d’agricultura d’Ibn Bassal titulat “Kitab al Qasd wa l-bayan”. Entre el s. XI i XII Abu l-Jayr escrigue el “Kitab al-filaha” i ya en el s. XII al-Tignari el “Kitab Zuhrat al-bustan…”. D’entre el s. XII i XIII es el llibre de agricultura o “Kitab fi l-filaha” d’Ibn al-Awwam de Sevilla i del XIV el “Kitab Ibda al-malaha…” d’Ibn Luyun.

El “Calendari de Cordova” del s. X “menciona los meses cristianos, sirios y coptos apuntando que los “ayam (no árabes) calculan el año según Tarij as-Safar o era hispanica” (“Apuntes sobre la Era Islámica en el contexto mediterráneo” de Ilya U. Topper). Millás Vallicrosa en “Aportaciones para el estudio de la obra agronómica de Ibn Hayyay y de Abu-l Jayr” parla d’un “tratado agronómico…de origen español, pues emplea los nombres romances hispanos de los meses: “febrer”, “mars”…” (p 103 vol 20 de “Al Andalus”). En la traduccio llatina del “Calendari de Cordova”, podem llegir que “flos feni quod vocatur solium regis quam vulgi tamen macanellam vocant”. Juan Vernet nos diu que es correspon en l’arap “babunay (manzanilla)” i afig que “La forma vulgar citada (macanellam) posiblemente corresponde a una voz romance maçanella” (p 48 de “Textos y Estudios Sobre Astronomia Espanola en el Siglo XIII”). Com a curiositat, saber que en l’obra “Al-Mu’rib an ba’d aya’ib al-Magrib” o “Elogi d’algunes maravelles del Magrib”, d’Abu Hamid al Garnatí (m. 1169), Ingrid Bejerano transcriu els mesos en romanç com “yunayyir, fibrayyir, maris, abril, mayuh, yuniyuh, yuliyuh, agust, sutanbir, uktubar, nuwanbar, duyambir”.

Per la traduccio de Clément-Mullet de “Le livre de l'agriculture” d’Ibn al-Awwam, sabem que en ell consta el romancisme “al-djebelin”, o cebolli, que diu ser “une altération du latin cepolina un diminutif de cepa”. Traduint “ayam” per “étrangers”, reproduix que “Septembre est le nom du premier mois de l’automne chez les étrangers (est à dire les Latins)…” o que “La vigne blanche c’est la ‘faschira’ les étrangers la nomment ‘brionia, bryonne”. Ibn Luyun (1282-1349) parla de la “corbella” valenciana, en relacio a la que diu Corominas que “aquesta formacio ya existia en el mossàrab…abans de la Conquesta…car l’almerià Ibn Loyon en el seu tractat d’agricultura…cita q<or>bǎl…”  (p 925 vol 2 del DECLC).

En el “Fi Hifz al-Sihha” d’Averroes (“Un opúsculo inédito de Averroes sobre higiene individual”) consta que el forn del llati “furnu(m)” era dit “furn” (lligca’s forn).  Tambe parla del “murri”, del llati “muria”, part del llati “sal(is) murria”, d’a on el valencià “salmorra”.

Per a acabar, pot ser interessant afegir informacio sobre el “Zikhron ha-Holayim ha-Hovim bi-Khley ha-Herayon” o “Arreplegada de malalties genitals”, obra de tema medic escrita en la segon mitat del s.XII o de principis del s. XIII. Ron Barkai afirma que en ell es detecten molts arabismes i tambe romancismes. Diu que l’autor es referix al romanç com “la’az” quan diu que la “ushnan” o barrella, “es dita en “la’az” o romanç “erba de shawaq”. Segons Barkai, tambe es gasta la forma romanç “asharab” o eixarop, de l’arap “sharab”, “pilulas” per pindoles o “sabinah” per savina. (p 70 de “A History of Jewish Gynaecological Texts in the Middle Ages” de Ron Barkai)

Tradicionalment, s’ha parlar de “mossarabismes” per a referir-se als romancismes. El terme no es gens afortunat, perque estem comprovant que el romanç no era patrimoni exclusiu dels cristians, que en alguns llocs es dien mossaraps, perque tambe era parlat pels musulmans autoctons, que no eren mes que antic cristians o descendents d’antics cristians convertits a l’islam. Estos “mossarabismes” han segut circumscrits a paraules que complixen unes inventades “lleis de fonètica històrica del mossàrab” (Vore “El mossarap i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”).

Per aixo, la Gran Enciclopedia Catalana / 2004, parla de “apel·latius que són mossarabismes, car s'ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo 'brossat', càrritx 'senill', carxata 'llindar', clotxa 'clotet', clotxina 'copinya', colombaire 'colomista', corbo 'cistell', cuquello 'cucut', fardatxo 'llangardaix', foia 'clotada', fondello 'entrecuix', fondó 'comellar', gaiata 'crossa', gamba 'cama', gambaire 'vagabund', muceg[u]ello 'ratapinyada', mundar 'esporgar', orandella 'oreneta', orxata 'beguda d'ordi', pando 'camatort', pleita 'llata', regomello 'recel', sarnatxo 'senalla', tàpera 'caparra', tomello 'farigola', tormo 'roc', torondo 'bony', totxa 'mata d'espart', xerna 'nero', xicon 'noi', etc”.

Pero de moment hem vist que hi han documents originats en l’Espanya musulmana en els que es documenta una cantitat considerable de lexic romanç i que molt d’ell es propi de la llengua valenciana. Paraules com argent viu, avellanes, boga, brufol, cebolli, collons, corbella, correjola, fessols, fideus, fulles, herba, melva, moll, mustela, llentilles, lletugues, menta, pagre, paniç, pebre, rosella, salmorra, sardina, sorell, tinya... no s’inclouen en els mossarabismes tradicionals pero formaven part d’un romanç que no havien dut ni catalans ni aragonesos. El gros d’eixe vocabulari encara esta per vindre i el vorem en els següents articuls.

Imagen 2: clásicos de historia
Imagen 3: catawiki
Imagen 4: lawlibrary