Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d'eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

En el “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina”, corresponent a l’any 1277-78, hi ha un eixemple molt interessant en el que el “oblit” del passat musulmà es compartit pel conversos i per la societat cristiana en la que vivien. Anem a vore uns conversos que pareix que s’obliden el seu passat, per quan no tenen ningun inconvenient en delinquir contra antics correligionaris, apresant-los illegament i traficant en ells. Anem a vore que la societat cristiana en la que vivien, oblidà rapidament la seua condicio de conversos, per quan no son citats ni una sola volta com a tals. En el text llegim que “Guillerm de Belcayre”, “P(ere) Pereç” i “Rodrigo”, participaren en un atac als musulmans de Villalonga “barrejar dels moros de Vilalonga”, junt a “Bernat de Limyna(na)” i “Bernat Saval”, capturant a cinc musulmans “preseren V moros, e quan los agren presos, meteren los en la mar en Iª barca endret de la mata de Oliva”, cometent delit de “collera” o “de plagi”. Limnyana i Savall, s’endugueren als presos a Ibiça, segurament per a vendre’ls. Els que es quedaren aci, sabedors de que un dels que se’n havia anat a Ibiça, “era bandejat”, tingueren por “agren paor”, i per a amagar-se, “vingueren-se'n a alcayd Mahomat”, en qui estigueren tres semanes, “E depux vingueren-se’n a Pego, e estegueren en Pego XV dies ab Alocayrech”. Vegem a tres persones en noms cristians, que quan fugen perque tenen por, van a amagar-se en persones en noms musulmans, de lo que pareix prou clar que es tracta de “batiats”, “batejats” o conversos, encara que en el text  no es faça ni la minima referencia ad eixa condicio.

El tema de les conversions d’antics musulmans valencians al cristianisme, del que parlarem detingudament en un articul especific, no els cap en el cap als acatalanats, que nomes veuen falsos i inexistents catalanets rodant-los pel cervell. Carmel Ferragut, en l’introduccio que ha fet a l’any 1282 del “Llibre de la Cort del Justicia de Valencia”, parla del “silenci mes sorprenent” en relacio als musulmans valencians, dient que “Semblen aquests sarraïns viure, però, en les pitjors condicions en aquesta societat”. Eixa falsa aseveracio preten justificar-la alegant que “encara no hi ha vedat el pas als cristians a la morería i poden posseir-hi immobles, com es el cas de Guillem Pasqual Almonçoní que hi té un obrador”. Pero res mes llunt de la realitat. Si el sr. Ferragut s’haguera molestat en llegir-se la documentacio de l’any 1283, hauria sabut que l’unica rao per la que Pasqual Almonçoni tenia un obrador en la moreria, es perque era un convers “ítem, Pasqual Almonceni e Bernat Ferrer, bateyats, DLX sous”. Es evident que el sr Ferragut desconeix que la moreria de Valencia estigue a punt de tancar-se “per conversio”. Deixarém que li ho conte la catalana Mª Teresa Ferrer, que ha escrit que “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

Si el llinage “Almonçoni” devia haver posat en guardia a Carmel Ferragut sobre el seu caracter de convers, hi ha ocassions en que pot resultar mes complicat saber-ho. Com no es cert que els cristians pogueren comprar propietats en la moreria, resulta que el fet de tindre-les, revela orige convers. Molts dels conversos que eixien de la moreria venien les seues propietats com l’any 1256 feu “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino”, qui vengue unes cases en la moreria “domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Les propietats en la moreria d’uns atres conversos, es subastaven per a pagar deutes. L’any 1283 “G(uillem) Oliver per si e per na Maria, muller sua”, oferiren al Justicia, que “vena e que faça paga d'aquell al dit creedor, ço es saber, un lur ort que es en la moreria”. L’any següent, “Bernat Esteve, sirurgià” tampoc podia pagar un deute, per lo que declarà que “asigne a vos, dit justicia, e al dit corredor, unes casses mies franches les quals yo é en la Moreria de Valencia”. Es dificil dubtar de que “G(uillem) Oliver”, “na Maria, muller sua”, i “Bernat Esteve, eren antics musulmans valencians convertits al cristianisme.

Per declaracions al Justicia de Valencia de l’any 1280, sabem de cristians -conversos- que usaven el bany de la moreria. En les declaracions ixen "Teresa, fila d'en P(ere) Ortís”, “Garcia de Moreló”, “na Sanxa [d'en Pelegrí]”, “na Michela”, “na Johana”, i “Lorenc Arm[er]”. Resulta que Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li [...] e tolch a ela flor de vergenitat…”. Teresa declarà davant el justicia de Valencia que “…tan solament ana ela, testimoni, e entra al dit bayn en lo qual avia [...] [...] Morelo romas ab ela al dit bayn e la dita na Sanxa…”. Es dificil dubtar que nos trobem en un entorn de conversos, que a pesar de ser cristians, usen el conjuntament el bany de la moreria.

En un text del “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina” corresponent a l’any 1277-78, es parla d’un pleit en el que intervenen quatre persones en noms cristians, “Johan Martínez”, “Exemén Yenégueç”, “P Vidal”  i “Martín Navarro”, entre els que es creuen “una carta morischa e altra carta christianischa de procuración”. El fet de que una “carta morischa” correga entre persones en noms cristians, llegitima a pensar que entre ells podien haver cristians prejaumins o conversos.

Un atra forma d'estudiar l'integracio dels conversos en la nova societat manada per cristians, es coneixer a qué es dedicaven. I la documentacio nos informa de la varietat de les seues professions. Entre els conversos del s. XIII trobem tenders (“G. A., batiat, tender”; “Berenguer, tender, bategat”; revenedores de peix (“Johana d'en Barçaló… lo qual pex ela á custumat de revendre”); mestres de trompes (“Bernat, maestre de trompes, batiat”); esparters (“A(rnau) Esparter, batiat”; “bateiat Sparter”); ferrers (“Ferrer, batiat”, “G(uillem) Ferrer, batiat”, “…Bernat Ferrer, bateyats”); espadadors i bainadors (“Johan, espadador e d'en Garciola, baynador, batiats”); ortolans (“Bernat Martí, ortolà”); picadors d’arroç (“A. Mercer, picador d’arròs”; estimadors (G(uillem) Ferrer, batiat); mercaders (“batejat Mercader”); notaris (“Jacme Sarray, notari”, “Bernardi Pagani, notarii publici”)….

Per uns atres indicis podem coneixer les professions d’uns atres conversos o “mossaraps”, afegint a les dites les de doctors en lleis, lliterats, retors, meges… Per l’orige del llinage, es pot concloure en l’orige musulmà o “mossarap” del portador. Aixina, de “Jafer”, de qui coneguem al doctor en lleis Guillem Jafer, Corominas escrigue que era “propi sobretot de gent d'extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”. Per ser valencià, fon designat per a resoldre el llitigi que tenien catalans i aragonesos en relacio a la jurisdiccio sobre Orca. Ho sabem perque consta que “lo dit Senyor Rey” Jaume II, “comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part...”.

Tambe coneguem a lliterats descendents de conversos, com Jordi sant Jordi, o Jaume Gaçull, de qui sabem pel llinage “Gaçull”, que tambe havia de ser descendent de musulmans o “mossaraps” valencians. Religiosos com mossen “Luis Çaydia”, “Berthomeu Bodi, prevere”, o “Frare Guillem Maçot” tampoc poden ocultar el seu orige, compartit en el del conegut Joan Andres. Un comerciant d’orige convers o mossarap, Bernat Maçot, vengue l’any 1270 la seua nau “navem Bernardi Maçoth et sociorum suorum”. A banda dels notaris que ya hem vist, trobem a uns atres com “Francisci Çaydia”; “Bernardus Çaydia”; “Lupertius Maçot”; “Maymonus Ferri”; “Arnaldus Astruch”; “Bonanat Suau”… que revelen un orige autocton cristià “mossarap” o convers. Per document de 1382, tambe sabem d’un mege convers “mestre Guerau, qui era estat moro”, que fon cridat per a atendre a l’infant Joan.

Com podem comprovar, l’ostracisme dels conversos i les dificultats d’integracio, es una atra de les faules que han d’inventar els acatalanats per a intentar dotar de coherencia a tota una estructura fonamentada mentira sobre mentira. Els acatalanats pretenen que els conversos tingueren dificultat per a integrar-se entre una massa de cristians immigrants forasters. Pero eixa vinguda en massa de cristians immigrants es falsa. Ne vingueren pocs, i ells foren els que hagueren d’integrar-se entre els valencians. Els valencians simplement canviarem de mandataris. Molts, dels valencians musulmans que havien abandonat la religio dels seus antepassats, tornaren al cristianisme, que era la religio del nou poder, la religio de l’antic rei de Valencia, Abu Sayd, i la religio del nou rei de Valencia, Jaume I. Ibn Jaldun (1332-1406), d’antecedents sevillans, escrigue en la seua obra “al-Muqaddima” sobre “la veracidad de la máxima popular: “Cada pueblo sigue la religión de su rey”. En efecto, el rey domina sobre sus súbditos, y éstos lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”.

En quant a la llengua, hem vist que els conversos convivien en romanç valencià en tota normalitat, sense que les fonts translluixquen ningun problema. Res estrany, sabent que els cristians, musulmans i jueus valencians de la postconquista, continuaren parlant el romanç valencià dels valencians de la preconquista. Un atre document en el que seguir comprovant-ho es el “libre del offici de la Mostaçaphia de la ciutat de Valencia”. En la rubrica sobre “Ordenaments del fascar del fondech” consta que l’any 1287, “Berenguer Dalmau”, justicia de la ciutat de Valencia demanà consell a distintes persones per a tractar “del spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. Entre elles hi havien persones en noms “cristians” com “Jacme Alboix”, “Johan Tornerii, sparter”, “Exemeno de Torres” o “Marc de Murvedre”. Tambe cridà a conversos com “batejat Mercader”, “bateiat Sparter” o “Guillem Cortovi, sparter”. Per ultim, entre els “consellers” tambe trobem a “Maymo, sparter”, que podria ser tant musulmà com convers, junt a “Ali d'en Jacme Real” i “Ayça Alami”, segurs musulmans. Per als acatalanats el justicia de la ciutat de Valencia no devia estar massa be del perol, per voler que li aconsellaren persones a les que, segons ells, no s’entenia. Per desgracia per als acatalanats, tot indica que es ad ells, als que els falta mes d’un regonet. Berenguer Dalmau s’entenia en cristians, conversos i musulmans, per molt que els pese.

La llengua valenciana no es producte dels escasos “reconquistadors” que es quedaren en territori valencià. Com estem demostrant-ho a partir de la llengua dels conversos, pot ser interessant coneixer la llengua d’un dels primers document escrits en romanç, originat en Osca l’any 1148, en el que “Pere Batiat”, convers, participà com a testic. Es tracta de la “Memoria I morabetí ke presté a ma sogra kan veni fer lo sagrament ad Gaufed, testes Pere Batiat et Pere Allamans, mes dos sold, 6 diner que mes ella causada abordar por cossel de l’admedina”. Algun descervellat dirà que es tracta de català i s’inventarà que, quan encara no s’havia conquistat Lleida, els catalans ya havien conquistat i repoblat Osca. Millor no fer-los cas, o enviar-los al mege a que s’ho facen mirar.

Sabem que en el s. XIII hi hagueren conversions massives al cristianisme, -ho vorem en detall-, i que el pas del temps redui les possibilitats de conversio i d'integracio dels que seguien professant l’islam. A pesar d'aixo, tambe trobem eixemples que demostren que en el s XIV, tampoc existien problemes generalisats de comunicacio, ni per a intentar que els musulmans es convertiren al cristianisme, ni per a parlar en conversos. Per aixo Eximenis, en “Lo crestià” escrivia sobre que “llegut és a crestià parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus, e ab tots altres infels, per intenció de convertir-los e de tirar-los a veritat”. Es evident que Eximentis no exigia coneiximents d’arap per a “parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus”. Un atre eixemple el tenim en el convers “Martí Marrades”, que fon acusat de violacio de “una esclava judía natural de Tedelis propiedad de Joan Sescales (o Sesescales)”. El convers explicà que ell “se había limitado a amenazar con una espada a la esclava, de la que él era responsable, pues en el trayecto de Valencia a Alcácer la misma no hacía más que pararse para descansar (según él, por lo gorda que estaba), al tiempo que señalaba que en ningún momento entendió lo que la esclava decía, pues pese a ser judía hablaba en algaravia” 301 (A.R.V., Justicia Criminal, nº 50, Denúncies, Mano 4ª, ff. 28r-29r y pasa (1400). Es dir, front a la falsetat de que els conversos no s'entenien en els cristians, per ser unilingües en arap, resulta que “Martí Marrades” no entenia ni papa d'arap.

Per tot lo vist, podem afirmar categoricament, que no es cert que els musulmans valencians foren catequisats en arap, ni que els valencians que es convertiren al cristianisme dugueren una vida d'ostracisme per no entendre’s en els seus nous correligionaris. La realitat es que els musulmans valencians descendents d'iberorromans, parlaven majoritariament en algemia o romanç valencià, lo que els permetia entendre's perfectament en tots aquells que pretenien conseguir que es convertiren al cristianisme. Conseqüentment, els conversos valencians s'integraren perfectament en la nova societat de mandataris cristians, participant en ella sense restriccions, aplegant a passar absolutament desapercebuts, segurament per ser una immensa majoria. 

Hauriem d'escomençar a plantejar-nos, que els problemes d’integracio degueren tindre’ls els forasters que vingueren. Segurament, no els seria gens facil integrar-se en una societat valenciana en la que convivien membres de distintes religions, formada per un poble ric en tradicions i costums que desconeixien. Una societat que anava a ser la protagonista del primer sigle d’or d’una llengua hispana.

La constatacio de que els conversos o antics musulmans no havien de dependre romanç valencià per a entendre’s en els nous correligionaris, es una prova de que quan eren musulmans ya el parlaven. No obstant, els proxims articuls els dedicarém a comprovar-ho directament, a partir de valencians que continuaven sent musulmans.

Imagen 7: Wikipedia