Com l’etimologia pot donar-nos pistes sobre l’orige i antiguitat de la paraula “chufa” entre els valencians, raonarém sobre el tema.

L’etimolec català Corominas, dona preferencia a la “xufla” catalana, dient que ve de les variants “sifilare” i “sufilare” del llati “sibilare” o chiular, mantenint a continuación que “chufa” es una “variant” que “es deu a infuència del sinonim trufar”. I es queda mes ample que un palloc. Molt al contrari, el Diccionari de la Real Academia de la llengua Espanyola, afirma que la paraula “chufa” prové “Del lat. cyphi, perfume de juncia”. Comprovem que catalans i castellans tiren cadascu cap a sa casa, i res diuen de que historicament la paraula “chufa” ha segut considerada d’orige valencià.

Si estudiem l’etimologia proposta per Corominas, hem de saber, que en l’ambit occità, existix documentacio antiga a on trobem “chufla” i“chifla”, a la que posteriormente s’afig “trufa”, en el significat de “raillerie, moquerie, plaisanterie” o burla. (vore “Dictionnaire de la langue des troubadours…”). Pel “Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales” sabem que Dozy atribuia la confluencia de “trufa” o “truffe” ad eixe significat, pel fet de les burles de les que eren objecte els buscadors de trufes per la dificultat de trobar-les. D’eixe orige i en eixe mateix significat, provenen sense dubte, les castellanes “chiflar”, “chuflar” o “chufar” i els derivats “chiflado” o “cuchufleta”. A continuacio estudiarém la possibilitat de que la “chufa” de la chufera tinga este orige etimologic, negat clarament pel DRAE.

En primer lloc, hem de saber que no es estrany que dos paraules homonimes tinguen un orige etimologic distint. Per eixemple la “reja” castellana, ve del llati “regŭla” quan vol dir “rella” i te orige en el llati “regĭa”, quan vol dir “reixa”. I convindrem que l’orige propost per Corominas no pareix raonable, sent que la relacio que hi ha entre la “chufa” d’una chufera i un chiulit, es com la que existix entre una figa i les rodes d’un tramvia, es dir no cap. Tampoc es gens facil de trobar la relacio entre les chufes i les trufes, tant des d’un punt de vista fisic, com perque les chufes no son dificils de trobar com les trufes, senzillament perque no es busquen, es cullen d’a on es sembren. Per ultim, l’inestabilitat dels “chuflar”, “chiflar” i “chufar” occitans i castellans, que per eixemple, es donen simultaneament en “Vices et Vertus” del s. XIV, es absolutamente inexistent en l’ambit valencià, que, quan es referix al tubercul de la chufera, gasta invariablemente la paraula “chufa”. L’intencionalitat de Corominas en donar preferencia a la catalana “xufla” front a la valenciana “chufa”, es presenta en dos linees en les quals diu dos mentires. Escriu Corominas que “Com a nom del tubercle ‘xufflas’ apareix per primera vegada en una cobla valenciana de la 2ª meitat del s. XVI p.p. R hisp IX 266”. I es mentira, tant que siga la primera documentacio de la paraula, com ya hem vist, com que la citada cobla siga valenciana. Ho comprovem acodint a la “Revue hispanique”, Tome 9, 1902. L’autor de l’edicio, R. Foulché-Delbosc, en ningun moment diu que la cobla siga valenciana. Si llegim el fragment de les “xufflas”, diu: “Fue diziendo de Valencia: / ‘anem a sopar al Grau, / talau manut, y menjau, / sort ab molta diligencia, / sen experiencia, / dexas casquetas / i oralletas / torrar xufflas y xulletas / lo matxuquet / l’ansisamet, las neulas y vi procas’ / y trescientas cosas mas”. I llegim preciositats com “Manut” per menut, “d’exas” per d’eixes, “casquetas” per casquetes, “oralletas” per orelletes, “neulas” per neules, que posen clarament de manifest una cosa: ¡Català a la vista!

En relacio al tema de que tractem, considere interessant l’estudi de la primera cita de la paraula “chufa”, que trobem en l’expressio “txufex de rouax”, pressent en el manuscrit del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), d’Arnau de Vilanova (“ms. Latinus 6.978” de la “Bibliothèque Nationale” de Paris).

I hem de saber que en la lliteratura occitana anterior i coetanea, trobem expressions paregudes en un significat molt distint. Guillem de Berguedà (1138-1196) escriu de “chuflas de Roaix”, Peire Cardenal (1180-c. 1278) sobre “trufas de Roais” i Cerverí de Girona (1259-1290) parla de “inffles de Roaix”. Per a entendre lo que volien dir, es necessari coneixer que en l’ambit occità, la paraula “Roays” (de l’arap “Ar-Ruha”), es referia a l’antiga ciutat d’Edessa, hui Urfa o Sanliurfa en Turquia. Ho comprovem perque en la “Historia hierosolymitana” es parla de “Civitatis Roais, id est Edessae”, o perque Marcabrú parla d’eixir a recuperar la ciutat que, presa pels creuats l’any 1099, havia segut perduda l’any 1144: “e si es pros yssira ves Roays”. En este mateix ambit, les noticies que aplegaven de lloc tan lluntà i exotic, eren objecte de burla per la presumible falta de credibilitat, per aixo eren “chuflas”, “trufas” o “inffles”. Concloem per tant, que les expressions reproduides feen referencia a les mentires o burles que venien d’Edessa.

Passant a referir-nos al “txufex de rouax” d’Arnau de Vilanova, es impossible dubtar de que “txufex” pel context en que es troba, es referix al tubercul que en llengua valenciana diem “chufes”. Pero, ¿qué vol dir “de roaux”? Segons Balañà, podriem trobar-nos davant d’un arabisme (de l’arap “(ar) ru’àix”), que faria referencia a la part aerea d’una planta, de la qual les “txufex” serien els tuberculs. “Rouax” seria per tant la “chufera” que produix “txufex” o “chufes”. Com a reforç d’esta hipótesis tenim que Eximenis, en “Lo terç del Crestià”, escriu que “diuen alscuns que tenint en la bocha roaix, tol la set”, podent estar referint-se, al producte del “roaix”, es dir a la chufa.

Els copistes occitans del “Regimen sanitatis” del valencià Vilanova, influenciats per l’expressio que coneixien en relacio a les mentires o burles d’Edessa i sent que la paraula “chufes”, referida al tubercul, havia de ser-los desconeguda, escriuen en els distints manuscrits, “confles” “trufflas”, “xufles”, o “truphes”. I el “rouax” del que hem parlat, el trobem com “roays”, “rogas” o “romays”- (vore “Arnaldi de Villanova, Regimen sanitatis ad Regem Aragonum” de Trias Teixidor). Per tant, en este ambit, no es gens d’estranyar que la confusio entre “trufa”, i “chifla” o “chufla”, donara lloc a solucions tan desficaciades com “trufla” o “xufla”, com diuen els catalans, pareguent, efectivament, que van de chança.

Per tot lo expost, pareix de prou mes trellat l’orige etimologic propost per la RAE, que aquell que es preten des d’ambits catalans. Una proposta historica, la trobem en Gaspar Escolano (1560-1619), qui en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, parlant de la chufa, diu que “El nombre que en Valencia les damos de chufas, es el de juncias, corrompido el vocablo”. En relacio a esta proposta, els etimolecs podrien estudiar la possiblitat d’un orige a partir del llati “iuncĕa” o paregut al junc (d'a on ve “junça”, que no “jonça”), que en contacte en “tufer” o tubercul, (variant documentada de “tuber”), podria haver donat la paraula, “chufera” o “junça chufera”. Resulta interessant saber que el sevillà Ibn Abdun (final s XI), parlant de la “Su’da iraquiyya o su’da bustaniyya”, diu que “En latin se llama yuncha uartaira”, es dir, junça que es cultiva o junça d’horta, afegint que “los ayam la adjetivan, ‘fina’, es decir estera o alfombra” (Glosario de voces romances de Asin Palacios). No obstant, tambe podria estudiar-se la possible relacio en el grec “ku-pa-ro” que deriva del hebreu “kôpfer”, d’a on prove el llati cyperus. Tampoc hi hauria que oblidar el sanscrit “kûpa” o buit, d’una raïl “Kub”, que denota forma redona, i que ha donat derivats en grec, i en llati com “cumba” -barco- o “cupa”, -cup o tonell-. Eberhard Gottlieb Graff en “Althochdeutscher Sprachschatz” detecta la forma “kuofa” i aspirada “chuofa”, presumint l’existencia d’una forma antiga “kûfa”, que podria, ¿per qué no? tindre un orige comu al de la paraula “chufa”, la qual complix tant la condicio de la forma redona com de “contindre” suc o liquit en el seu interior.

Tinga l’orige exacte que siga la paraula “chufa”, lo que no hi ha dubte es de que es tracta d’una veu d’orige valencià i premusulmà. D’orige musulmà son la “cabbasisa” siciliana i el “habagigi” italià, pero no la “chufa” valenciana. No nos la pogueren dur els “conquistadors” de Jaume I, pel fet de ser-los desconeguda i impropia. I com en eixa epoca sí era propia del romanç valencià dels descendents dels iberorromans en que es trobà Jaume I, els castellans la varen adoptar lliteralment i els catalans la deformaren a “xufla”. Es curios coneixer l’increible extensio de la paraula “chufa”, que des de Valencia ha passat a tota Espanya, gastant-se en el Marroc, en Orà (Alger), en llengua shona o llengua bantu de Zimbabwe, en rumà, “ciufa” i en angles, junt en els sinonims earth almond, rush nut, tiger nut o yellow nut grass.

Acabarém repassant el proces de “plantada”, “collida”, “llavada” i “secada” de les chufes tal i com es fea antigament, comprovant el ric vocabulari genui de la llengua valenciana, del qual una part important, compartim exclusivament en tortosins.

La “plantada” del “chufar” que no “xuflar”, que te lloc entre abril i maig, es fea sembrant-se les chufes “a colps”, que no a “cops”, a un “eixem” que no un “forc” de distancia, obrint-se clotets en un “palustre”, deixant caure la chufa, i passant-se a continuacio la “entauladora”. S’havia de triar entre les dos varietats autoctones que son la “llargueta d’Alboraya” i la “armela de Bonrepos”. Una volta brotada la “chufera”, es feen solcs als dos costats de la linea de plantacio i se “acavallonava”. El vent i alguna tronada, podia produir el “gitat” o “tombat” que no “ajagut” de les chuferes, reduint-se el rendiment de chufes.

A finals d’octubre, la chufera va acabant el seu cicle vital i va secant-se. Es sol collir a partir de novembre. Per a la collita de les chufes, s’escomençava per lligar els “pels” que no les “tijes” de les chuferes, arrancant-les en “gasso” en una “lligona”. El conjunt es passava a un “garbell” a on es desfeen les gleves en una maça de fusta. Pero per a obtindre les chufes netes, encara faltava el proces de la “llavada”.

La “llavada”, que no a la “rentada”, tenia lloc en un “cequiol” paraula desconeguda per l’immensa majoria dels catalans, i participaven distints operaris. El “arremullador” les posava “a remulla”, que no “en remull”, i el “rompedor” (de rompre), procedia a “ballar les chufes”, remenejant-les dins l’aigua en els peus o en una “lligona”. El “assorrador” havia de conseguir que les pedretes s’assorraren en el fondo, i que el corrent de l’aigua s’enduguera el “bromeig” que surava, a on es trobaven alguns “pels” de les mates. El “traedor” (de “traure” que no “treure”), arreplegava les chufes una volta havien passat per una entrada d’aigua neta, possant-se finalment les chufes en un garbell que es diu “oró”. En relacio a “oró”, es interessant saber que en “El deler de les paraules…” d’Emili Casanova llegim que “…i el fet que l’ètimon llatí ‘aerone’ sembla prou segur, fan pensar que ens trovem davant una romanalla mossàrab”

La “secada” de les chufes consistia en dur-les a les “andanes” de les cases per a que es “curaren”, evitant que els entrara “miseria”, es dir que s’avivaren plagues, o que es “gastaren” (fer-se rancies). Previament a escamparles tenia lloc una nova “triada” i s’ordenaven en “cavallons” per a incrementar la superficie de secat, “remenejant-les” i no “remenant-les” una o dos voltes al dia. Comprovem que les “andanes”, en llengua valenciana, no tenen res que vore en les “andanes” de les parades del metro, batejades aixina per simple mimetisme i subordinacio als catalans, de forma ignorant i desficaciada. Per a separar les chufes mes chicotetes, es garbellaven en una “machina”. En tot este proces la chufa “trencava” o perdia entre un trenta i un quaranta per cent de pes.

Est era el proces necessari, per a en acabant, posar les chufes a remulla i poder preparar una bona orchateta, a la qual dediquem sancer el següent articul. Espere que el pressent, aclarixca les idees ad aquells que es pensen que al poble valencià se nos pot dur a base de chufes. A vore si deprenen que a voltes es millor no dir ni chufa.

Image 1: Lo rey Robert de Napoles dicta el tratat d’agronomia de Bertran Boisset a Arnau de Vilanova, Carpentras, Biblioteca municipal ms. 327, f. 23r. grupsdereserca.uab.cat

Image 2: Le Dicopathe