Ya no em sorpren. Poc o res queda ya d’aquell cantant rebel i innovador (Ciutat de Panama, 1956) que ben pronte mamprengue la carrera cinematografica (1971) i en acabant la musical (1973). Els llinages de sos pares, la reconeguda actriu Lucía Bosé i el famos torero Luis Miguel Dominguín, li obriren moltes portes a les primerenques aficions i el protegiren, en els inicis, d’un regim, franquiste encara, que malmirava als ‘diferents’ com ell.

Resumint la trayectoria vital extraartistica: convixque en l’escultor valencià Nacho Palau (1992-2018) en qui tingue quatre fills (2011) per gestacio subrogada (la dels rics i els homosexuals adinerats), encara que llegalment dos en son d’ell i els atres dos de Palau. Tingue problemes de salut en 2017 (afonia). En 2018 presentava una image fisica molt deteriorada i en 2019 encara cantava pero l’afonia s’agreujà.

En 2019 colaborà activament en favor dels veneçolans i contra el regim dictatorial de Nicolás Maduro. Actuà en un concert (febrer) junt a Juanes i Maluma i exigi a Michelle Bachelet (comissionada per als drets humans de les Nacions Unides) que ‘moguera el cul’ i que anara a Veneçuela a vore cóm vivia la gent (¿sap cóm viuen els palestins o els ucraïnesos?). Paradoxalment, Bosé participà anys abans (2005) en la campanya de Bachellet a les presidencials de Chile.

Son pare faltà en 1996 i sa mare en març del 2020, al principi de la pandemia de covid-19. Pareix que fon el moment en que la ‘percepcio’ de la realitat canvia i es convertix en un negacioniste del virus, de les vacunes, del calfament global, i apareix tambe la faceta de conspiranoic que ya l’acompanyarà fins hui (2025).

Bosé s’ha apuntat a la moda de la defensa de la dictadura franquista, uns pels pantans que es construiren i la ‘prosperitat’ que portà (ad alguns), i uns atres, com ell, per la llibertat que hi havia. Aixina ho manifestava en una entrevista en Pablo Motos (El Hormiguero 10-4-2025, Antena 3). Alli assegurà: "Europa ha caído en el wokismo [progressisme, esquerranisme] más absoluto. Mientras el resto de las naciones crean, progresan aquí lo único que se hace es regular. Las libertades que teníamos en los 70, 80 se han perdido. Ya no las hay. La base de una democracia es la libre expresión, que es la base de la libertad". Una mostra condensada de neorreaccionarisme.

Haurem de recordar que en aquelles decades encara hi havia lleis franquistes en vigor (la de perillositat social, que convertia als diferents en malfaeners o roders), l’homosexualitat fon delit fins 1978 i continuà considerant-se una patologia siquiatrica fins 1990, les dones havien de demanar permis als homens per a obrir un conte corrent, hi havia grups d’extrema dreta que podien assessinar, la banda terrorista ETA continuava matant, hi havia repressio... hui no hi ha res d’aço.

Li haurem de fer memoria quan en el mateix programa, pero en 2023, afirmava: "En aquella España [la que ara lloa], todavía esas cosas [homosexualitat, bisexualitat] no se podían así hablar tan alegremente, ¿no?" (El HuffPost 13-4-2025, edicio electronica). O quan defenia l’investigacio d’una vacuna contra el VIH...

Estes critiques provenen de qui hague de viure ‘disfrassat’ en una societat que t’espentava a ocultar la diversitat afectiva. Pero ell no tingue problemes per la sexualitat personal ni les incomoditats d’una familia obrera. Ell venía d’una familia ‘pija’, d’una familia protegida per la dictadura (torero i actriu).

Estes critiques provenen de qui es califica de censurat quan el fet es que diu lo que li rota (com molts atres que ‘patixen’ la mateixa censura). I repetix i repetix topics victimistes al temps que convertix en ‘censors’ ad aquelles minories oprimides que volen ampliar drets humans per a conseguir l’igualtat, no la superioritat ni la repressio dels atres.

Estes critiques provenen de qui pot parlar a on li dona la gana, en un programa de maxima audiencia i sense la mes minima matisacio a les mentires proferides. Pertany al grup dels que reclamen llibertat d’expressio quan les seus intervencions, paradoxalment, mostren la llibertat que asseguren haver perdut o que no existix.

A lo millor no tenim de remarcar la ‘censura’ sino l’incapacitat del critic en vore mes llunt de son propi melic i que ‘llibertat’ no es actuar com m’ixca del nas sino mirar tambe al del costat en empatia (no fixar-mos nomes que encara no han tret el fanc del ‘meu garaig’).

Una cosa es opinar i una atra mentir. I mentir te conseqüencies... pero ell es un irresponsable, inconsistent i curt de memoria.

Imagen: El Mundo