El pronte floriment de la llengua i cultura valencianes va afavorir l’aparicio dels primers estudiosos del lexic valencià.

Anem a analisar quatre autors que destacaren en els sigles XV i XVI com lexicografs.

I. Un escritor valencià que mereix la nostra consideracio es el lexicolec i notari Joan Esteve, autor del primer diccionari impres en llengua romanica, Liber Elegantiarum(1), editat, sent Pontifex Inocenci III, en l’any 1489, encara que ya el tenia acabat en 1472.

En el “colofo” de l’obra, escrit en llati, l’autor resalta la seua consciencia idiomatica singular valenciana en fer constar: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus”.

El tractat de Joan Esteve es anterior a les obres dels lexicografs castellans Fernández Palencia (1490) i d’A. Nebrija (1491). En estes dates, en Italia nomes existien “Vocabularis”, i en França i Portugal no s’imprimixen obres d’esta indole lexicografica fins el sigle XVI.

L’objectiu de Liber Elegantiarum fon doble: en primer lloc, ensenyar llati, i en segon lloc, registrar un glossari de noms i de frases valencianes, en la traduccio llatina i viceversa. Frases que procedien d’autors classics i de texts llatins del Quatrecents. Esta obra te un gran valor filologic i historic perque plasma lexic valencià de la seua epoca.

Segons Joseph Gulsoy el titul de Liber Elegantiarum recorda el De Elegantia Latini Sermonis de Llorenç Valla. Entre les fonts del dit tractat, F. de B. Moll cita, Facentiarum Liber de Poggio Bracciolini i el llibre de frases llatines Sententiarum variationes seu synonyma de Stephanus Fliscus, en text llati i italia. Una atra font d’inspiracio del Liber Elegantiarum fon el Epistolarum de l’humaniste italia Francesco Fidelfo (2).

Segons Mossen J. Alminyana, el Liber Elegantiarum es un verdader diccionari llati-valencià en el lexic del qual es podria mantindre correctament una conversacio normal, sobre alguns temes, per arreplegar paraules i frases usuals sobre l’amistat, l’amor, la guerra, malalties, etc. (3).

Joan Esteve degue d’escriure, tambe, un llibre que descriu les festes celebrades en la ciutat de Valencia en motiu de la visita de la reina Isabel la Catolica. Obra no localisada, pero que du el titul Triumphus clarissimae excellentissimae que reginae Hispaniae Dominae Ysabelli, editus per discretum Joannem Stefani scribam Senatus Reverendi Capituli Valentini, i es citada per l’historiador valencià Salvador Carreres Zacarés en un ensaig d’una bibliografia de llibres de festes celebrades en Valencia i el seu antic Regne.

II. A principis del sigle XVI, en la recent fundada Universitat Valentina, ensenyà Humanitats, regentant la catedra de gramatica, el tortosi Jeroni Amiguet, autor de Sinonima variatiorum sententiarum eleganti stilo constructa, obra impresa en Valencia en 1502, la qual es una traduccio ampliada “ex italico sermone in valentinum”, de la mencionada obra de Stefano Fliscol. En el seu treball colaborà en compilar vocabulari valencià de la seua epoca al registrar un conjunt de frases valencianes.

L’obra de Jeroni Amiguet com la de Joan Esteve tingueren gran repercusio entre els estudiants del seu temps, epoca en la que predominava la Llengua Valenciana en el Regne i que per a accedir als Estudis Generals era necessari un cert domini de la Llengua Llatina.

El professor Amiguet, com notable gramatic, sabia que el llati era el tronc de les denominades llengües romaniques i que eixe romanç evolucionà en el Regne de Valencia seguint la seua propia diacronia, originant una fonetica i una morfologia propies, donant lloc a la singular Llengua Valenciana.

Tambe escrigue l’obra Introductio ad artem grammaticam, seguint la metodologia de Nebrija del qual fou un dels principals valedors d’este gramatic en la Corona d’Arago (4).

III. El Vocabulario del humanista (1569) de l’aragones Joan Llorens Palmireno (1524-1579) sera una de les fonts mes importants de l’obra Thesaurus puerilis del lexicograf catala Onofre Pou. El Vocabulario del humanista te dos parts i cadascuna d’elles du el seu respectiu abecedari. Palmireno fon natural d’Alcanyiç. Este humaniste erasmiste, ensenyà Gramatica i Grec en Saragossa i despres en Valencia. Va escriure en llati, valencià i castella. En 1550 va obtindre la catedra de Poesia en l’Estudi General-Universitat de Valencia. Escrigue el seu Vocabulario del Humanista, “(...) donde se trata de aves, peces, quadrupedos, con sus vocablos de caçar, y pescar, yervas, metales, monedas, piedras preciosas, gomas, drogas, olores, y otras cosas que el estudioso en letras humanas es menester” per a l’ensenyança practica del llati entre la joventut. Palmireno sugerix, en un avis per al curios lector, que si no es troba vocable en el qual “arromançar” una cosa en castella, es pose en valencià, italia o frances o llengua portuguesa. Lo qual testimonia, una vegada mes, la singular i diferenciada consciencia idiomatica dels valencians en el sigle XVI.

Fon autor d’una prolifica obra. La major part de les edicions dels seus treballls els va redactar en Valencia.

El seu testimoni es molt important per ser aragones i ser juge imparcial en causa aliena, per ser un gran llatiniste i bon coneixidor de les llengües romaniques i per ser testimoni dels classics valencians i dels escritors que procedien de atres terres i volgueren continuar la tradicio valenciana (5).

IV. Un atre lexicograf que es preocupà en el sigle XVI per la llengua valenciana fon Onofre Pou, professor i autor de Thesaurus puerilis (1575). Vocabulari que tingue una gran acollida, segons confirma les diverses edicions de l’obra. En un facsimil de l’obra es pot llegir textualment, segon escriu el propi autor: “Esta primer lo vulgar en Llengua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llatí”. Onofre Pou clarament contraposa i aludix a la llengua catalana i a la valenciana. En el dit tractat s’arrepleguen numeroses paraules valencianes. Les veus, com ha subrallat Josep Alminyana en el seu llibre Crit de la Llengua. Testimonis, son ordenades segons temes: edificacio, peses i mesures, cos huma, oficis, agricultura, noms de plantes i de flors, veus de mar, de la guerra, monedes i veus relacionades en l’Iglesia (6).

L’obra d’Onofre Pou, encara que era catala, es un testimoni i eixemple mes de la conciencia idiomatica dels valencians i de la coexistencia de estes dos llengües diferenciades i en un mateix nivel, encara que pense que la “coine” l’eixercía en esta epoca la Llengua Valenciana.

NOTAS Y BIBLIOGRAFÍA

1. El Liber Elegantiarum es un repertori de paraules i frases valencià-llati, obra del notari o escritor valencià Joan Esteve (Johannes Stephanus), publicat en la ciutat de Venecia per l’editor Paganinus de Paganinis l’any 1489. Es tracta d’una obra destinada a la docencia del llati en la qual, partint de frases escrites en valencià, s’oferix la frase llatina equivalent. Existix una edicio facsimil de dita obra Liber Elegantiarum en un estudi preliminar de Germà COLÓN DOMÈNECH. Ed. Inculca, Castello de la Plana, 1988.

2. GULSOY, Joseph. “La lexicografía valenciana”. Revista Valenciana de Filología. Tomo VI. Núms. 2-3. Valencia, 1964, pp. 109-141.

3. ALMINYANA VALLÉS, J. “Joan Esteve”. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, pp. 191-201.

4. L`humaniste Jeroni Amiguet va naixer en Tortosa. Fou el bachiller en arts i medicina i va ser catedratic de gramatica i retorica de la Universitat de Valencia. En anterioritat havia segut professor d’humanitats en les poblacions de Oliva, Gandia i en la seua poblacio natal Tortosa i en Lleida. Fon professor de l’humaniste valencià universal Joan Lluis Vives en Valencia.

5. Per a aproximar-se a una biografia de l’autor, cfr. ALMINYANA VALLÉS, J. “Joan Llorenç Palmireno”. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, pp. 281-292.

6. ALMINYANA VALLÉS, J. “Onofre Pou”. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, pp. 295-197. El lexicograf Onofre Pou Cellers, fou un religios i juriste. Va naixer al segle XVI, probablement en Girona, i residi en Valencia i en Perpinya. Estudia filosofia i teologia i donà classes de gramatica. Fon alumne de l’humaniste Joan Llorenç  Palmireno.

Publicat en RENOU, nº90

www.inev.org