En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.

Per a entendre la prohibicio, s’ha de saber que entre les “domestiques persones” dels “senyors” o “patrons” d’eixa epoca, estava el servici domestic de “servs” o esclaus i de “servents”. Els primers podien ser objecte de compravenda i no tenien dret a remuneracio pel treball que feen, mentres que els “servents” tenien dret a “soldada” o “lloguer”. Trobant-nos en uns temps de proselitisme religios, preocupava l’evidencia de que els “senyors” contaven en una posicio de força per a convertir als seus “servs” o “servents” a la seua religio. Per aixo els musulmans havien prohibit que les musulmanes treballaren per a “senyors” cristians, i els cristians prohibiren que les cristianes treballaren per a “senyors” musulmans. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?” (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus bajo los Omeyas”). Posteriorment, en temps de recuperacio del poder cristià, el Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos”. Es tractava per tant d’una norma que tractava d’evitar conversions a la religio contraria, no posant-se problemes en principi, respecte a que els “senyors” que profesaren la religio dominant tingueren “servs” o “servents” d’un atra religio.

Entes el text i entrats en context hem d’analisar el perqué hem aplegat a la conclusio de que la norma va dirigida a cristianes del territori valencià i de ningun atre lloc de la provincia eclesiastica de Tarragona.

En primer lloc, es important constatar que la norma es publicà a l’any següent de haver-se pres la ciutat de Valencia, i que tant la durea punitiva consistent en denegar la sepultura cristiana, com el voler donar-li solucio en dos mesos, obliga a pensar en que es volia corregir urgentment una situacio sobrevinguda que s’entenia com un problema. Provablement, els reconquistadors forasters ya haurien vist este tipo de relacions mentres recuperaven el nort del territori valencià, decidint-se a prohibir-les quan observaren lo usual del fet, una volta conseguit el domini de la ciutat de Valencia i de la seua contornada.

Hi han poderoses raons per les quals pot asegurar-se que la norma no anava dirigida a cristianes aragoneses o catalanes. Si considerem la possibilitat de les cristianes de la norma foren dels territoris primigenis aragones i/o català, nos ho llevarém rapidament del cap, sabent que este territori es caracterisava per un regim feudal en el qual l’immensa majoria del poble cristià era esclau de “senyors” cristians, sent impossible l’existencia de “senyors” musulmans que tingueren cristians al seu servici (vore “El dret a maltactar als catalans”). Tambe descartarém que la norma poguera referir-se a cristianes de Tortosa i Lleida, perque havent segut incorporades a la Corona en 1148 i 1149 respectivament, ya havia passat un temps considerable d’adaptacio a l’anterior regim feudal. No es possible que s’haguera deixat pasar tant de temps sense prohibir-ho, vist que es considerava un problema a resoldre urgentment.

Tambe es interessant saber, que l’existencia de dides cristianes al servici de “senyors” musulmans, no es mes que la continuïtat d’un fet documentat en territori valencià anteriorment. Ibn Mutanna, (¿?- 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. (p 275 de “Como los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Al-Rusati (1074-1147), d’Oriola, explicà en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, que la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…” Encara hui, en llengua valenciana eixa taca en la cara es diu ‘rosa’.

Vists els antecedents dels fets que prohibix la norma, es important coneixer la continuïtat que tingue en territori valencià, aixina com que fon l’element de distincio que caracterisà i particularisà certs documents valencians. Per aixo s’ha de dir, que a pesar del curt plaç i de la dura pena imposta a les infractores de la norma de 1239, s’ha de posar en dubte l’exit de la seua aplicacio, sent que necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Segurament no era tan facil impedir una forma de guanyar-se la vida, que podia haver donat lloc a intenses relacions personals independents de la religio. Ya sense urgencies, les normes civils es feren resso de la norma religiosa, i els Furs valencians de Jaume I establiren que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. Pero la norma sobrepassà en molt a Jaume I. Una de les preguntes particulars que diferenciaven el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” de l’any 1383, del de Tarragona, era “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir si alguna cristiana alimentava o donava pit ad algun infidel o al contrari, -vel e converso- es dir, si una musulmana o judia donava pit a chiquets cristians. Encara a principis del sigle XV, Sant Vicent Ferrer, predicava en un dels seus sermons en relacio a moros i judeus que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells”.

Hem dit que la duracio de la norma revela el fracas de la seua aplicacio. Durant eixe temps es detecta una certa evolucio, sent que inicialment la prohibicio  unicament afectava a que les cristianes no podien fer de dides de chiquets musulmans i posteriorment es controlà tambe lo contrari. En Castella, des de les Corts de Valladolid de l’any 1268, s’havia manat “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”. Esta duracio en el temps, nos obliga a pensar en un canvi en relacio a l’orige de les cristianes a que anava dirigida. Si les dides cristianes de 1239 havien de ser cristianes valencianes prejaumines, les dides cristianes de les normes posteriors que seguien al servici de musulmans, havien de ser o descendents de les primeres o converses des de l’islam.

Podent assegurar la valencianitat de les cristianes de que parlem, anem a vore com de l'analisis del text de la norma, podem obtindre unes atres informacions sobre la seua vida. Per una banda vegem, que en acabant de prohibir-se en general que les cristianes estigueren al servici domestic de judeus o musulmans, la norma passa a concretar lo que han de fer aquelles “que cohabiten en ells” o internes, de lo que es deduix que tambe hi haurien externes que anirien a treballar a la casa del “senyor” o “patro”. Es evident que les “serves” o “esclaves” estarien entre les internes, sent les externes les “serventes” o cristianes lliures. Per tant, de la dualitat implicita de la norma, podria deduir-se l’existencia de cristianes valencianes prejaumines lliures o alforres. Per una atra banda  i en relacio al regim punitiu establit per a les cristianes valencianes que incumpliren l’obligacio de deixar de servir a musulmans en dos mesos, vegem que este consistia en negar-los el soterrar en un cementeri cristià, lo que exigix l’existencia de cementeris cristians prejaumins a on es soterrarien els “valentini” cristians. La norma es una bona mostra de l’abus de la nova jerarquia dominant que hauria pres el control sobre eixos cementeris.

Per a acabar podem dir, que tot induix a pensar que en territori valencià hi hagueren tant dides cristianes de musulmans, com dides musulmanes de cristians. A voltes seria dificil discriminar-les per la religio, perque serien converses cap a un costat o cap a l’atre. Independentment de les llengues representatives de cada religio, llati o cristianesc per a unes i arabic o sarrainesc per a unes atres, moltes d’elles parlaven romanç i algunes d'elles sabrien l’arap. Tot este guirigall es la causa de que entre valencians, quan a un chiquet de bolquerets se li ensenya a demanar aigua, se li diga en llengua valenciana: “mare vullc ma”. Per a qui no ho sapia, “ma” vol dir aigua en arap.

Conegudes les presents valencianes cristianes prejaumines, en el proxim articul recordarém que no estaven a soles.