La formacio del valencià s’ha explicat a traves de dos teories historiques: la teoria de la reconquista i la teoria autoctona. Segons la primera, el valencià es l’evolucio de l’idioma catala implantat pels repobladors quan a la conquista del sigle XIII. Per a la segon, es l’evolucio del parlar romanic valencià, derivat del llati oriental d’Espanya i prolongat, ab distintes influencies, fins els nostres dies.
No consta que la primera teoria haja produit atra investigacio formal que la que es deduix de les obres de Manuel Sanchis Guarner, entre 1949 i 1981. L’obra de Sanchis Guarner es, per tant, significativa, ya que representa no sols l’unica interpretacio aduida des de la perspectiva catalana, sino tambe el fracas d’una explicacio coherent a la formacio historica del valencià.

Dos contradiccions (1953-1956)

Necessitant una rao que justificara el naiximent del valencià com a modalitat distinta de les parles catalanes, Sanchis Guarner, la buscà primerament en el factor mossarap. Al seu pareixer, una minima i decadent poblacio cristiana, permanent encara quan a la conquista del rei En Jaume, seria la causa historica de la diferenciacio del valencià medieval. "El nucli mossàrap valencià -diu l’autor- malgrat el seu esmorteïment, conservaria el parlar romànic local... fins a la seua reintegració en els estats cristians de Jaume I i havia de contribuir activament per a la transformació de l’idioma català importat del nort pels reconquistadors" (VII Congrés Int. de Llingüística Romànica, 1953).

La proposta d’una mossarabia minoritaria que conservant una parla romanica fosil i distinta del valencià, transformara, aixina i tot, l’idioma catala en el valencià general, era llingüisticament inverossimil. Pero resultava l’unica eixida possible davant del desconcert que ell mateix sentia en comprovar que la proporcio de les cases entregades als conquistadors arribats en el sigle XIII a la ciutat de Valencia no concordava en absolut ab les caracteristiques del valencià medieval i modern. En efecte, de ser correcta l’hipotesis de la repoblacio catalana, i prenent en consideracio les cifres que recontà F. Llorente a partir del "Llibre del Repartiment" (630 cases per a catalans orientals i 388 per a occidentals), els valencians no deviem haver parlat valencià, sino una continuacio del catala oriental.

No convençut, per tant, per sa propia teoria d’una mossarabia decadent i, a l’hora, definidora del valencià, Sanchis Guarner, hagué de "sustituirla per una nova hipotesis, difosa de fet en 1956" (Factores históricos de los dialectos catalanes). D’acort ab esta nova postura, el valencià seria un catala transformat, no ya pel parlar mossarap local de Valencia, que ara considerava desaparegut, sino per la llengua arap dels musulmans del Regne, que haurien perpetuat (ignorem de quina manera) les antigues costums expressives prerromanes.

Un buit teoric

I ¿qué hi ha a partir d’aci? Absolutament res. Les reedicions de "La llengua dels valencians" (1960 i ss.) reprenen la contradictoria hipotesis de 1953, mentres que "l’Aproximació a la historia de la llengua catalana" (1980) renuncia definitivament a formular qualsevol interpretacio.

Pero tal renuncia era un fracas esperable. Els estudis de geografia foral i de demografia historica eren cada volta mes clars, i no en la linea de la tesis catalanista. Gual Camarena (1947) provà la falta de relacio entre els furs otorgats i les llengües parlades en les poblacions del Regne a que s’otorgaven.

L. Piles, mostrà la nula immigracio catalana en el s. XV per mig dels "Llibres d’Aveïnaments". I, sobre tot, la demografia dels repobladors de Valencia-ciutat en el sigle XIII, actualisada per Amparo Cabanes, no deixava dubtes: llengua i repoblacio no guardaven relacio ninguna en la Valencia del sigle XIII.

Sobre la base del reconte de A. Cabanes, i des d’un criteri llingüistic, vaig oferir en 1978 un analisis, encara no contradit, del que resulten cifres mes que significatives: 524 cases entregades a repobladors de llengua aragonesa; 183 a repobladors de dialecte catala occidental; 309 a repobladors de dialecte catala oriental; 67 a repobladors de llengua occitana; i 1.200 cases a musulmans valencians (musulmans que, a l’igual que els cristians de la minoria mossarap, havien de ser en certa mida bilingües o monolingües de parla romanica).

I una conclusio

La conclusio es clara: el 16,8 % d’una minoria repobladora no podia impondre, en tal situacio, son dialecte catala occidental. I esta tendencia se confirma, de forma coincident, en les comarques i poblacions més populoses del Regne, com ara Xàtiva, on es detecta quasi un 60 % de repobladors de parla aragonesa i castellana, front a un insignificant 14 % de parla catalana occidental. I com que estes son les uniques dades historiques comprovables, la Filologia cientifica no se’n pot desentendre d’elles.

Es dir: hui per hui, la teoria que interpreta el valencià com el producte d’una repoblado catalana no es historicament demostrable. Es una opinio, no un coneiximent cientific