En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Es evident que anem a parlar del romanç de la poblacio autoctona i hem de saber que no tota la poblacio autoctona tenia el mateix grau d’arabisacio llingüistica, el qual estava molt relacionat en el seu grau d’islamisacio, sent que per a ser musulmà, s’ha de recitar el Corà que està escrit en arap. A mes, com en tota societat, existien classes socials. El poble pla (amma) era com sempre el mes numerós i treballava per a mantindre, a base d’imposts, a una classe alta formada exclusivament per funcionaris d’un estat al servici de l’islam. La llengua oficial d’eixe estat islamic era l’arap i la poblacio autoctona que volia ascendir en l’escalafo social havia de saber parlar-lo. Per aixo, es impossible estudiar el tema del romanç valencià, sense coneixer l’adscripcio social dels parlants.

Vorem com el poble pla autocton parlava en romanç i comprovarém com el coneixien inclus les persones que formaven part de les classes mes altes. Aplegarém tambe als reis o governadors musulmans dels valencians que eren aljamiats.

Escomençant pel poble pla valencià o “amma” de Valencia, que com hem dit era el grup mes numerós, estaria format en gran part, per persones que voldrien viure sense mes aspiracions i sense gens d’interes en arabisar-se per a ascendir de classe social. D’una debil islamisacio, es previsible una debil arabisacio llinguistica, donada l’intima relacio entre llengua arap i islam. (vore “La debil islamisacio de la amma o poble pla valencià”). Si Ibn Baskual, d’orige valencià, dia d’un biografiat, i per tant “personage” important que recitava el Corà, que “es sospitava que l’entenia”, podem imaginar-nos que el poble pla, descendent dels iberorromans valencians, segurament ni es molestaria en recitar-lo, per moltes mesquites que hi hagueren. I si ho feen, es mes que provable que no l’entegueren.

Per a detectar cites que es referixquen a la “amma” o poble pla valencià, nos trobem en el problema de que els cronistes, gent de classe alta que es dedica a glossar als de la seua classe social, normalmente obvien inclus la seua existencia. I aço es aplicable a cronistes tant musulmans com cristians. Per aixo, es mes facil detectar-los pels efectes de la seua presencia.

I els efectes de l’existencia d’este poble pla arromançat, “sots senyoria de moros”, es posa de manifest quan es comprova que tota la toponimia romanica valenciana es anterior a la vinguda del rei en Jaume. (vore “¿Es catalana la toponimia valenciana?”). La seua accio es veu en l’evolucio d’eixe romanç des del llati. (vore “El “mossarap” i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Ells son els responsables dels arabismes que existixen en la llengua valenciana, arabismes que anaren incorporant durant molt de temps al seu romanç, aplegant a formar part consubstancial de la nostra llengua. Els qui no pensen aixina, es troben en el problema de que no entenen la presencia de certs arabismes valencians en el llati del rei en Jaume (de 1255 a 1263), afirmant que “podría verse sustituido en muchos casos por léxico puramente latino”. (“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” d’ Antoni Biosca i Bas), ni entenen la presencia d’arabismes exclusius incorporats immediatamente a texts en romanç valencià. Ells son els responsables de la dialectalisacio de l’arap per influencia dels distints romanços, i que feu escriure a Ibn Jaldun (1332 -1406), en “Al-Muqaddimah”, parlant de “los árabes de España” que “Todos los habitantes de aquellas diversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua de Módar, así como difieren unos de otros”. (p. 1040 de “Introducción a la historia universal” de Elías Trabulse).

Es interessant coneixer que el mateix Robert I. Burns, l’obra del qual ha estat fonamentalment sustentada pel catalanisme, expon en les pp 325-326 de “Jaume I i els valencians del s. XIII” que no descarta la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d’exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters”, dient d’ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut en els sectors més remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aïllament, incapaços d’una comunicació real en àrab per tot alló que no fossen les necessitats immediates de la plaça del mercat, no haurien pogut ni servir de traductors ni ser acceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat”. L’afirmacio de Burns podria subscriure’s, llevant lo del “romanç degenerat” que no se a sant de qué ve, tractant-se del romanç que va donar orige al primer sigle d’or d’una llengua peninsular, la llengua valenciana i en el qual s’entenia perfectament tot el poble valencià autocton, a mes dels araps instalats que l’anaren deprenent.

Anem a vore com eixa “possibilitat” apuntada per Burns no es tal, sino que es tracta d’una realitat molt clara, que a catalans i acatalanats els interessa amagar.

Sent que de “ayam” o “no arap” ve la paraula aljamia, “ayamiya” o “llengua no arap”, que en el context peninsular es referix al romanç, tenim referencies a la llengua del poble pla valencià, quan Ibn Buklaris en 1118, parla de la “agamiyya Balansiya” o aljamia de Valencia. A la mateixa llengua es referix el “Botánico anónimo de Sevilla” quan cap al 1100, parla de “l’aljamia de Valencia i Denia”. Esta denominacio de la llengua valenciana o del poble pla, que es mes coneguda per la cita de Jaume Roig que identifica la llengua romaç del seu llibre “Lo Spill”, en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es detecta, en acabant de la conquista del rei en Jaume, als 8 anys de la primera referencia de “llengua valenciana” que tenim hui en dia i que correspon a l’any 1335. En 1343, un judeu feu de traductor d’un musulmà, “…per tal com lo moro deya que no era aljemiat”, (AMV, MC, A-4, fol. 179 rº), posant indirectamente de manifest, que hi havien “moros” o musulmans que si que ho eren. A pesar de que la denominacio mes comuna de la llengua valenciana, entre la conquista i la primera mitat del XIV, fon abrumadorament la de “romanç”, estic convençut de que deuen haver referencies a “aljamia” anteriors a la de la cita reproduida. Tambe foren denominacions usuals en esta epoca, les de “pla” i “vulgar”, les quals incidixen en el fet de que es tractava de la llengua del poble pla, “vulgo” o “amma”, front al llati o l’arap.

Ad eixe poble pla o “amma” dels “ayam” muladis que no s’havien convertit, el varem coneixer en la vida diaria de la Cocentaina de mitant del XIII, bufant-se junt als cristians, negociant en ells, endeutant-se com ells, parlant, malaint i amollant frases fetes en valencià… (vore “La falsa muralla de la llengua”). Molts d’eixos cristians en qui convivien serien pobladors anteriors a Jaume I, antics cristians o musulmans ya convertits. Falta molt per investigar. L’inclit Ferrando afirmà que “…no es improvable que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, (a on participa el poble pla), expressions en romanç…” Ara, si esperem que els acatalanats nos ho diguen ¡anem aviats!

Hem dit que es dificil trobar cites que es referixquen a la llengua del poble “sots senyoria de moros”. Pero no impossible. En el següent articul ne vorem alguna.