PANCATALANISME

Vicente Ramos en (De Albiñana...) nos diu: “Països Catalans”. El pancatalanisme “manifestació d'eixe esperit expansiu del nostre ideal nacional”, que aspira “a l'integració de totes les terres de parla catalana en un Estat autònom, membre d'una futura Federació hispànica, ibèrica, occidental, llatina o europea”, va ser en els seus orígens, com tots saben, un moviment burgués i clerical. Pero el pancatalanisme “estricte”, al valencianisar-se, despuix de la guerra civil de 1936-1939, es marxiste, fins al punt de que esta corrent exògena va influir poderosament en “Catalunya estricta”, que la seua política actual de la qual és la de recolzar en un tot al pancatalanisme del país valencià.

Conseqüentment, l'independentisme pancatalà, que es nutrix de l'estrany connubi entre el nacionalisme dretà i el marxisme, ha aplegat al següent sincretisme: “Quan nos parlen de cultura nos estan parlant de predomini; quan nos parlen de llengua nos estan parlant de poder polític; quan nos parlen de comunitats, realment lo que volen dir és proletariat”.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo “Premi d’Honor de les Lletres Catalans”, ha confirmat que: “les formacions independentistes a nivell nacional dels Països Catalans” pertanyen al “àrea del marxisme”. Tots accepten que els Països Catalans constituïxen una nació, pero en paraules d'un personage del seu llibre “Totes els bèsties de càrrega”, els nacionalistes “som i serem uns fills de puta”. Pedrolo diu que esta expressió no era un insult: de fet, volia dir això: convencionalment (i no dec afegir que no estic ni res ni poc d'acort), un fill de puta és aquell que no té un pare llegalment reconegut; un bort, un bastart. Que, poc més o menys, és lo que som els catalans: tenim una mare, una nació, pero nos falta un pare, l'Estat. L'existència d'un padastre no canvia en res les coses”. I cap a la conquista de l'Estat pancatalà tendixen tots els esforços d'estos nacionalistes-independentistes-dretans-marxistes, famolencs de terres i de riquees que no posseïxen, perque, com s'ha repetit fins a la sacietat, “els Països Catalans no són més que una qüestió de poder, de sobirania”.

No valen còpies culturalistes. “Els Països Catalans en la nostra nació (...), estan formats per diferents unitats en unes característiques pròpies diferenciades. El mateix plural de la paraula, Països, denota l'existència de diferents regions o països dins de l'unitat nacional del conjunt (...). La realitat actual exigix, per tant, impulsar la lluita de lliberació nacional dels Països Catalans, partint dels diferents països; això exigix que el procés sorgixca autónomament a partir d'organisacions obreres i populars, pròpies de cada u dels països, i que el proyecte d'unitat política de tots els Països Catalans reconega explícitament les seues regions sobre la base d'una estructura interna confederal.

En la ciutat de Mallorca, la Coordinadora d’Esquerra Nacionalista dels Països Catalans, formada pel Bloc català de Treballadors, el Partit Socialiste de Mallorca i Socialistes del País Valencià. En un primer pas en la llínea que hem apuntat”.

Esta Coordinadora es va reunir en la mateixa ciutat en representants del BEAN, Euskadico Ezquerra, Unió del Poble Canari i Partit Obrer Galego. “Per això, una política de Països Catalans exigix una política en tot l'Estat espanyol i internacional, i l'objectiu d'independència nacional ha d'anar estretament unit al de confederació internacional”. En definitiva, “l'existència d'un poder obrer i popular independent en els Països Catalans s'ha de basar en una confederació interior de cada u dels Països i en una confederació exterior en les atres nacions lliures”.

Dita Coordinadora, en la seua alba, va expondre l'objectiu de potenciar l'esquerra nacionalista, coherent “en la voluntat de reconstrucció nacional de la nostra comunitat, lliurement decidida pels nostres pobles en el camí de la lluita per un nou model de desenroll en la perspectiva del socialisme”.

En el mateix sentit es mou el PSAN, ya que en el seu I Congrés (Valéncia i Barcelona, abril 1978) es va expondre la pretensió de “difondre una ideologia política que servixca per a destruir l'Estat espanyol, requisit indispensable per a poder construir l'Estat socialiste dels Països Catalans”. Per lo que un dels seus gerifalts, José Guia, opina “que és necessària la lluita armada”, com va demanar en Vinaròs i nos conta “Canigó” del 13 d'octubre de 1979, pàgina 24.

Al final del fullet del PSAN, ací citat, figuren els adheriments d'aquells “ciutadans dels Països Catalans” que reconeixen els mèrits del PSAN en “els seus dos anys de lluita per la Lliberació Nacional, pel Socialisme i per l'unitat dels Països Catalans”. I, entre uns atres, firmen Andrés Alfaro, Max Canher, Eliseo Climent, Vicente Andrés Estellés, Joan Fuster, José María Llompart, Ricardo Pérez Casado (exalcalde de Valéncia), Gaspar J. Urbán, Enrique Valor, José Vicente Mateo, José Piera, etc.

Joan Fuster no només s'adherix, sino que es confessa maximaliste: “El PSAN és la minoria de sempre, la minoria incordiant que fa falta (...). No nos enganyem: sense els escassos i heròics maximalistes teòrics dels Països Catalans -entre els que m'entenc figurar-, l'afluència catalanista-espanyolista dels partits parlamentaris seria cada volta menys catalanista i més espanyolista”.

Aixina es justifica l'oposició del pancatalanisme marxiste al text de l'Estatut català, ya que en este no figura en la claritat necessària la creació possible dels Països Catalans.

ESTUDIOSOS I POLÍTICS PRESENTEN EN VALÉNCIA EL III CONGRÉS DE CULTURA CATALANA. 

"Han passat vintidós anys des que se celebrà el I Congrés de Cultura Catalana i segons alguns dels intelectuals que participaren en ell seguixen existint dificultats escandaloses que impedixen una fluïdesa econòmica, cultural, llingüística, i social entre els pobladors d`un territori -els nomenats Països catalans- que s`estén per quatre estats. 

L’espanyol (Principat de Catalunya, la Comunitat, les Illes Balears i Pituïses; el francés (Catalunya Nort); l’italià (l`Alguer) i Andorra.

Vintidós anys després un atre grup d`intelectuals ha decidit convocar un Nou Congrés de Cultura Catalana...

Seria ya el tercer i, segons el seu entusiasme, el definitiu intent per a deixar sentat que la llengua i cultura catalanes podria afrontar en condicions el nou orde mundial” …

"Ad este foro acodiren el President del Congrés l’editor i escritor Manuel Costa-Palau, l’ingenier i llingüiste Rafael Castellanos, la diputada de EU Dolors Pérez i un membre del BNV Eduardo Rosello.

Coordinats tots ells pel poeta Josep Mir" ¿Com quedem?

Estudiosos i polítics com se diu en l’encapçalament de l`artícul, o intelectuals, com se diu després? ¿Qué pretenen?

"L`objectiu de la convocatoria basa en la necessitat de presentar una Catalunya forta, unida i conscient de si mateixa... ¿Una Catalunya o uns Països Catalans?

"El president del III Congrés, Manuel Costa-Palau, definia la convocatòria com un parlament virtual sense condicionaments polítics..., en el que colectius, associacions e individus crearan una Assamblea nacional que reflexionarà en vers a sobre qui som i com hem de lluitar per a continuar sent qui som.

¿De que me parlem? Sense condicionants polítics d’esta diputada Dolors Pérez, se parla d'uns inexistents països catalans, se parla d`economia, de la cultura d'un poble, d`una societat, de canviar la naturalea dels pobladors que unifiquen quan perteneixen a quatre estats i tan sols en l`estat espanyol a tres autonomies. Serà un Congrés sense condicionats polítics quan s`està atropellant a la Constitució Espanyola, la francesa, l’italiana, l’andorrana i a les autonomies Valenciana i Balear". 

Castellanos posava tan sols dos condicions: l`entusiasme i l`alluntaments de l’autoodi que no sempre ve dels blavers, sino també del Principat... i continua dient que sempre hi ha hagut valencians que hem tingut ben clars els llaços que ens lliguen a Catalunya i a les illes. ¿Son fantasmes els països catalans en l`any 2000?...

“El Congrés se planteja en dos àmbits,... se tracta de demostrar que existixen raons objectives, llingüístiques, culturals i econòmiques per a impulsar els Països Catalans... se tracta de fer vore que el futur dels que parlem la mateixa llengua està en les nostres mans... ¿Està prou clar? 

Per a acabar este tema: Hi ha que vore les dos fotografies que publica el diari d`eixe acte de presentació Congres, fet, naturalment, en els locals del diari Levante. En la primera d`elles apareixen els ponents: CINC.

En l`atra el públic assistent: DIHUIT. Son poquets, pero mira que fan soroll els condenats...

Continuarà…